Fa uns dies vaig acabar de llegir el darrer treball del periodista Roger Tugas. Un llibre interessant com a crònica de la formació, transformació i modelatge del que anomenem, entre d'altres conceptes, “l'esquerra alternativa”. Si espereu llegir un llibre d'anàlisi polític, sociològic o històric, no ho trobareu. Tugas el que fa és periodisme i, per tant, descriu la realitat que observa intentant allunyar-se el màxim possible de l'objecte d'estudi, cercant eixa difícil, i inusual, objectivitat que el periodisme diu voler representar i que normalment no és altra cosa que un subjectivisme amagat rere una titulació acadèmica. Tugas, però, ho aconsegueix amb èxit en un tema de tan fàcil posicionament i opinió. En certa manera el llibre em recorda al fonamental “La cara secreta de la política valenciana” del periodista Jesús Sanz que a dia d'avui és clau per a qualsevol anàlisi de la transició al País Valencià.

El relat periodístic de Tugas es centra en analitzar Podemos, Procés Constituent, ICV, IU, EUiA i la CUP. I és clar, la diversitat és tan gran que en ocasions s'aprofundeix poc i d'altres cal ser un bon seguidor de les dinàmiques de partit per a poder entendre el perquè de les coses. En el cas de les organitzacions i partits de nova creació, fins i tot podríem afirmar que la narració de Tugas ja ha quedat obsoleta a dia d'avui en alguns aspectes. És el risc d'escriure un llibre tan de present en clau periodística: els articles tenen una data de caducitat gairebé diària, els llibres pretenen perpetuar-se en el temps i, de vegades, els esdeveniments superen aquest format. El problema, però, no és de qui escriu el text sinó dels seus protagonistes que tant han canviat -i canvien- pel que fa a sigles, mentre en la majoria dels casos els individus que les omplen de contingut militant no ho han fet tant.

El primer dubte que el llibre et deixa -i que el mateix Tugas fa entreveure en determinats moments- és on comença i acaba aquest “alternativisme” en les diferents organitzacions d'esquerres. Poden ser alternatius aquells partits que han tocat poder durant els anys en què la majoria de l'esquerra “alternativa” el que tocava era carrer i porra de policia? Sembla que en aquest tema el discurs canvia depenent del lloc perquè de la mateixa manera que aquells que a Madrid diuen que no volen ser la UCI de cap partit del règim, quan es tracta de Barcelona -conscient o inconscientment- els refloten. La qual cosa no deixa de ser curiosa si tenim en compte que a Madrid IU no ha tocat gaire poder, mentre que a Catalunya ICV-EUiA han estat els responsables de dues legislatures de tripartit a la Generalitat -amb control dels Mossos inclòs- i de la ciutat de Barcelona que ara es diu voler guanyar per acabar amb el model establert.

El problema, però, crec sorgeix del pecat original de posar etiquetes als moviments polítics. I no és que ho faça Tugas, és que ho fem tots, començant pels mateixos moviments polítics. Esquerra independentista? Esquerra anticapitalista? Cada vegada m'agraden menys aquestes etiquetes que encotillen, tanquen i estanquen qualsevol possibilitat d'anàlisi multifactorial i divers, portant-nos normalment a un reduccionisme analític que poc ajuda a entendre en la seua plenitud quelcom tan complex com un moviment o una cultura política concreta. Què vol dir ser alternatiu? Què vol dir ser anticapitalista? Què vol dir ser d'esquerres? Fins i tot, què vol dir ser independentista en un món globalitzat? Conste que no sóc gaire partidari de determinades anàlisis postmodernes que amb un afany inicial de trencar els esquemes epistemològics d'una modernitat que entenen superada acaben jugant a una ambigüitat terminològica que tampoc ajuda a definir i entendre categories socials, històriques o polítiques.

Un altre dels elements interessants del llibre és que l'autor posa sobre la taula les fortaleses i febleses de cadascun dels agents polítics analitzats. En aquest sentit, Tugas no escatima recursos en mostrar que tots, d'una manera o altra, malgrat representar públicament uns discursos ferms i ben estructurats, de vegades quan es grata una mica apareixen contradiccions i indefinicions marcades. En el cas de la CUP, una d'aquestes indefinicions seria la referent a la idea de nació, a com l'organització més important de “l'esquerra independentista” és un reflex de la feblesa teòrica i pràctica del moviment en la defensa dels Països Catalans. I és que una de les característiques de “l'esquerra alternativa” és el fet de tenir una bona retòrica més enllà de les possibilitats pràctiques i reals d'aplicar els seus programes polítics.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre interessant per al present però que crec ho acabarà sent més d'aquí deu anys en el sentit que no deixa de ser un recull periodístic de l'estat de la qüestió, una bona manera de crear-te una imatge general del panorama polític en l'àmbit de l'esquerra que s'ha forjat treballant amb els moviments socials i sense tocar poder -en el cas que no incloguem ICV-EUiA- els darrers deu o quinze anys. Tot i així, tampoc no em feu gaire cas: potser, sóc jo que m'ho mire amb ulls d'historiador, amb una perspectiva temporal diferent de la resta dels mortals. Qui sap.