No és cap secret que determinats sectors de l’esquerra de debò de Catalunya han viscut amb molta incomoditat el procés independentista dels darrers anys. Representats fins ara per la part majoritària d’ICV-EUiA, van condicionar la pregunta estrambòtica del 9-N, però, d’una manera oportunista, van ser incapaços d’apostar clarament pel SÍ-NO, és a dir, pel No a la independència.

En altres territoris dels Països Catalans, aquesta esquerra de debò és la mateixa que, per exemple, li treu sempre que pot l’espai a l’Esquerra Independentista i que pressiona em màxim que pot perquè fins i tot en espais pròxims al sobiranisme l’acció política tingui com punt de referència Madrid, és a dir, la política espanyola.

Aquests sectors han hagut de suportar, de vegades malcaradament, com el projecte independentista trencava a Catalunya 30 anys d’hegemonia de l’espanyolisme disfressat d’autonomisme o de quimèric federalisme, pel qual d’altra banda eren incapaços de mobilitzar poc més d’uns milers de persones o de jugar-se les cadires als diferents pactes locals o autonòmics amb el PSC-PSOE. De fet, el referèndum sobre el nou Estatut del 2006 va demostrar que el federalisme d’aquests sectors era de cartró-pedra i per això no van dubtar a donar suport a l’Estatut retallat pel Congrés espanyol, una retallada que volatilitzava la proposta federal aprovada pel Parlament d’amunt. En resum, quan recentment van tenir l’oportunitat de demostrar amb totes les conseqüències la seva aposta pel federalisme, l’esquerra de debò hi va renunciar, continuant fidelment el camí iniciat de la Transacció ençà.

I en lloc d’assumir el procés independentista com una oportunitat històrica que pot afectar les relacions de poder, a aquests sectors, amb unes perspectives electorals a la baixa i incapaços de dur a terme el seu projecte, només els queda fiar-ho tot a l’emergència de forces polítiques com Podem per conjurar la possible hegemonia independentista. Per això, dirigents polítics com Joan Herrera han afirmat recentment (el 30 d’octubre) que el procés obert a Catalunya ha de tenir present “la correlació de forces i tempos de la resta de l’estat”, per no parlar del delirant article de Joan Boada, publicat al diari espanyol El País el passat 8 d’octubre, en què proposava un “Pareu màquines!”:

"Davant d'aquest panorama, tinc una proposta per si interessa als del vol gallinaci espanyol i català: es para el procés seguint el que marca l'ordenament jurídic; el Govern i els partits que donen suport a la consulta anuncien que es tornarà a proposar més endavant un referèndum sobre l'autodeterminació de Catalunya seguint les premisses bàsiques que sigui legal, consensuat i pactat; davant la negativa contumaç del Govern central, només quedarà l'esperança de les urnes, que seran prolixes el 2015 i podrien donar el poder a aquells partits que volen canviar la Constitució no només perquè Catalunya o altres zones d'Espanya puguin exercir els seus drets nacionals, sinó per canviar qüestions de tipus social i de democràcia i transparència."

Aquestes pronunciaments han estat complementats per d’altres de veus menys conegudes del mateix espai, les quals, empeses per l’eufòria típica de qui diu blat abans que sigui al sac i ben lligat, s’han afanyat a donar per mort el principi de l’Esquerra Independentista que Espanya és irreformable.

D’altra banda, fora d’aquest espai polític però limítrof, hi han aparegut veus que per les quals si es vol assolir fins i tot la independència s’hauria d’ajudar a transformar l’Estat espanyol mitjançant una àmplia aliança de forces rupturistes “d’aquí i d’allà”. Així, un dels membres destacats de Procés Constituent, Xavier Domènech, escrivia fa uns dies al seu Facebook:

Tos els escenaris, de tots els actors que segueixo, situen, fins i tot en el cas d'una DUI d'independència, la necessitat d'una negociació amb l'Estat, però gairebé cap, i això no em deixa de sorprendre pensa com transformar aquest Estat precisament per poder aconseguir aquesta negociació. Crec que l'aposta real de les forces rupturistes hauria de ser precisament la transformació d'aquest Estat a partir d'una amplia aliança dels d’aquí i dels d’allà a partir de dos principis: A) La ruptura constituent no es pot fer a partir d'un sol demos (i aquí em refereixo també als municipis i no només a les nacions). B) I no hi ha un Procés Constituent (ni aquí ni allà), sinó processos constituents en plural, però formant part d’un mateix procés.

Aquesta proposta era recollida per Gemma Ubasart, actual membre de la direcció de Podem, que responia succintament i entusiàsticament:

"Ets el meu ídol Xavi Cap a un pacte de Sant Sebastià II Jordi Bonet Marti dixit...(1)

El mateix plantejament ha estat expressat per veus com la de Jaume Asens (membre de Guanyem i de la direcció de Podem), amb la metáfora de l’Estaca: si els uns estirem per aquí i els altres per allà l’Estaca (el règim del 78) caurà (2) 

A més de ser una visió que amb més o menys intensitat subordina la política catalana a l’espanyola, allò que uneix la part majoritària de l’anomenada esquerra de debò i alguns sectors que se situaven en teoria més a la sinistra és el convenciment que l’Estat espanyol és reformable i pot acceptar, per exemple, el dret a l’autodeterminació. En principi, si aquest plantejament arribés a esdevenir real, caldria abandonar un dels principis de l’Esquerra Independentista.

Del dret a decidir al procés constituent espanyol

Com que Podem és la gran esperança blanca de tots aquests sectors que Espanya pugui acceptar el dret a l’autodeterminació, ens centrarem ara en el discurs públic dels dirigents d’aquesta organització sobre el que anomenen “qüestió territorial”, una terminologia que és tota una declaració de principis (3).

Podem ha passat d’acceptar sense embuts la sobirania catalana a negar-la, d’acceptar l’existència d’un subjecte nacional català a menystenir-lo i subsumir-lo dins un subjecte nacional espanyol contrahegemònic. Així, en començar l’any Pablo Iglesias va afirmar: “Tant de bo els catalans puguin votar, i qualsevol demòcrata ha de respectar allò decideixi la ciutadania de Catalunya. Tant de bo poguéssim continuar junts, però això serà si tothom ho vol. Si els catalans no ho volen, no hi ha res a discutir.”

Amb més o menys contundència, aquesta línia argumental es mantingué durant els mesos següents fins a les darreres setmanes, en què coincidint amb algunes enquestes que auguren la possibilitat que aquest partit obtingui si més no uns resultats semblants al PP o el PSOE, hi ha hagut una modulació del discurs (una rebaixa) sobre aquesta qüestió (i també sobre d’altres relacionades amb el programa econòmico-social).

El 17 de novembre, en una entrevista a la Cadena SER, Pablo Iglesias responia el següent a la pregunta de què faria si es trobés una DUI: “Insisteixo: això es discuteix en un procés constituent. És més el govern de la Generalitat catalana entenc que no té competències per dur a terme una declaració unilateral. Els processos han de respondre a la legalitat i la democràcia.”

Uns dies abans, en l’entrevista esmentada més amunt, a més de negar la possibilitat d’unilateralitat catalana, Ubasart xiulava (imitant una mena d’ara no toca) quan li preguntaven si Podem estaria disposat a acceptar un referèndum d’autodeterminació en cas que governés: “Ara com ara, no som en aquest moment. El que cal és crear un context en què sigui possible discutir sobre el futur de l’Estat. El que sorgeixi i el que defensi cada actor ja es veurà. Però en aquesta fase el que cal és crear un escenari en què puguem sortir d’aquest carreró sense sortida.”

Per contra, el mateix dia 17, a "Catalunya Ràdio" un altre membre de la direcció de Podem, Jaume Asens, feia unes declaracions que en alguns moments recordaven el discurs antic de Podem, alhora que insistia en la metàfora de l’Estaca. Tot i això, al mateix temps se sumava a la idea d’un Procés Constituent espanyol afirmant que “Podem no proposa cap reforma constitucional, proposa fer una constitució nova", cosa que contrastava lleugerament amb el que havia dit Marc Bartomeu uns dies abans (30 d’octubre) en una entrevista a la mateixa emissora, en què el portaveu de Podem Barcelona apostava per la reforma constitucional (espanyola) que havien de votar “tots els espanyols”.

És l’hegemonia!

Davant d’aquest gir tan evident, Ramón Cotarelo sentenciava el mateix dia 17 de novembre en un tweet: “Amics de Podem: Catalunya se us ha entravessat. I és una pena!”. Ara bé, més enllà de lamentar-nos-en, caldria mirar d’explicar-ne les raons.

Aquest canvi de discurs de dirigents destacats de Podem, perceptible sobretot quan les entrevistes o declaracions es fan a mitjans espanyols (1), no es pot entendre sense tenir en compte que a curt termini és impossible guanyar unes eleccions a nivell estatal qüestionant l’Estat-nació Espanya. I Podem vol guanyar les eleccions espanyoles del 2015 i, si més no, estar en condicions de governar aliant-se si cal amb el PSOE, l’opció més probable perquè si no hi ha un canvi imprevisible Podem no aconseguirà la majoria necessària per governar sol (5).

Més encara: és impossible constituir-construir a curt termini una identitat contrahegemònica espanyola que qüestioni aquest Estat-nació i alhora accepti amb totes les conseqüències la sobirania catalana i, per tant, la unilateralitat catalana i l’emergència d’un Procés Constituent autònom. La raó és ben simple: una operació d’aquesta mena portaria a la destrucció d’Espanya, que és l’últim a què aspira Podem i que necessitaria una construcció d’una identitat espanyola diferent que la que està duent a terme aquesta organització.

D’altra banda, cal tenir en compte que qualsevol projecte contrahegemònic que aspiri a ser massiu té sempre un espasa de Dàmocles: aprofita elements de l’hegemonia impugnada, raó per la qual hi ha sempre el perill latent de reforçar-la, que és el que fa Podem en assumir determinats elements del nacionalisme espanyol de tradició més o menys progressista. Això ho podem comprovar si analitzem el discurs d’Iglesias, el qual es considera “patriota” (espanyol), rebutja la presència de forces militars no espanyoles, reivindica la “sobirania nacional” (espanyola, per descomptat) o reivindica sovint la Constitució del 1978. I el 17 d’octubre, a la "cadena SER" va anar més enllà en qüestionar la unilateralitat catalana emparant-se en la legalitat (espanyola, per descomptat), com si fos un Rajoy de pa sucat amb oli (6). És a dir, va caure en els peus a la galleda del discurs hegemònic en assumir el marc de la legalitat.

Així doncs, a més de l’oposició bàsica entre Poble versus Casta, Iglesias i en general Podem estan construint a través del discurs una nova identitat política nacional espanyola que és incompatible amb la nacional catalana, amb la demos catalana, en la mesura que la primera aspira a incloure-hi, subordinar-hi la segona. Un independentista català no pot identificar-se amb els significats dels significants esmentats al paràgraf anterior: no pot reivindicar la Constitució del 1978, que nega l’existència del demos català, o atribueix un referent diferent a l’expressió “sobirania nacional” o no vol militars espanyols al seu territori.

Per tant, els qui volen fer compatible aquests dos demos, aquests dos discursos, aquestes dues construccions d’identitat política, obvien que o bé el demos català s’autoexclou de la identitat propugnada per Podem i en crea una d’autònoma, o bé hi quedarà subordinat i subsumit dins un projecte regeneracionista espanyol. Això sí, com fa Iglesias, se li reconeixeran certes “peculiaritats” i se’l tractarà amb menys agressivitat que el PP o el PSOE, però poca cosa més.

On es pot comprovar més nítidament encara aquesta incompatibilitat és als territoris on hi ha menys consciència nacional catalana. Així, al País Valencià alguns membres de Podem afirmen que no pot quallar-hi un discurs independentista ni tan sols nacionalista (valenciana) perquè el País Valencià és multicultural. Es tracta d’una argumentació que, a més de menystenir el fet que la identitat nacional es una construcció social i no està predeterminada, serveix per deixar via lliure a la construcció d’una identitat nacional espanyola, perquè ja se sap que Espanya no és multicultural sinó una unitat en el destí en l’universal.

I què fem?

Mirant cap al futur, quines conclusions en podem extreure de tot plegat?

En primer lloc, fins que la realitat no demostri el contrari, i Podem no sembla que tingui la voluntat i sobretot el poder (7) de desmentir-ho, el nostre moviment ha de mantenir com a guia per a l’acció el principi que “Espanya és irreformable”.

En segon lloc, i com a corol·lari, la sobirania catalana és irrenunciable i serà la qüestió fonamental que es dirimirà en els propers dos anys. Això implica mantenir la iniciativa i no quedar absorbits i subordinats a un futurible, incert i inconcret Procés Constituent espanyol, a mercè del que decideixin “tots els espanyols”. Cal, doncs, rebutjar qualsevol maniobra dilacionista vingui d’on vingui, ja sigui de l’oligarquia catalana o d’un suposat regeneracionisme espanyol, que demanaria tenir en compte els “tempos de la resta de l’Estat”.

O dit altrament, nosaltres hem de fer via per aconseguir la ruptura i iniciar el nostre Procés Constituent. Perquè el fonamental no és fer caure l’Estaca sinó en quina direcció cau: la regeneracionista espanyola que no qüestiona els principis de l’Estat-nació Espanya o la ruptura catalana. No podem, doncs, malbaratar la nostra limitada energia en aliances que ens desviïn dels nostres objectius. Les úniques aliances acceptables són les que es basen en els principis de la solidaritat internacionalista, que exclou d’entrada la sucursalització organitzativa i la subordinació d’una nació o d’un demos a un altre. Per tant, la unilateralitat catalana és la condició sine qua non si volem assolir la independència. Per contra, amb un nou Pacte de Sant Sebastià canviem d’objectiu i de projecte.

En tercer lloc, l’Esquerra Independentista hauria d’aprendre de Podem la moral victòria (8) i la capacitat de construir discursos per a amplis sectors. Voler oposar-hi un tancament en un discurs purista o la renúncia a la política d’emplaçament només faria que llastar l’expansió del nostre espai polític, que per exemple no pot donar per perduts els sectors populars de les àrees metropolitanes (9).

I en quart lloc, és ineludible d’abordar el reforçament organitzatiu del moviment, especialment de la CUP. A partir d’ara qualsevol dilació en aquest aspecte ha de ser denunciada com una acció contra el moviment.

Marc Sallas

 

NOTES

1.- Posteriorment, en una entrevista feta per Sentit Crític Ubasart rebaixava aquest entusiasme quan el periodista li demanava sobre la seva actitud favorable a un segon Pacte de Sant Sebastià i de pas aprofitava per negar la possibilitat d’unilateralitat per part de Catalunya: “No sé si és necessari o vàlid un nou Pacte de Sant Sebastià, però sí que sé que una sortida unilateral al que estem vivint a Catalunya no existirà”.

2.- Recordem que el Pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930) va ser un acord entre forces republicanes i d’esquerres catalanes i espanyoles per instaurar la República a l’Estat espanyol. En aquest pacte la part espanyola es comprometia a acceptar un Estatut d’Autonomia que expressés la voluntat de Catalunya. La realitat va ser que la proposta que hi va ser refrendada, l’Estatut de Núria, va patir una retallada considerable, una lliçó històrica que no hauria d’oblidar ningú.

3.- Aquesta terminologia, usada per Iglesias o Ubasart, és un exemple de cosificació, que serveix per evitar de parlar dels drets dels pobles, en aquest cas a decidir el seu futur. D’aquesta manera, la direcció de Podem pretén superar una contradicció evident entre la seva construcció discursiva d’un subjecte contrahegmònic fonamentalment nacional espanyol i un de nacional català. De fet, amb aquesta cosificació es nega la condició de subjecte al poble català.

4.-  Per exemple, el 20 de novembre, en una entrevista a La Repubblica Iglesias feia un discurs s’assemblava al de fa mesos.

5.- En les darreres entrevistes tant Iglesias com Monedero no tanquen la porta a aquesta possibilitat, tot i que el PSOE formi part de Casta. Hi posen com a condició allò de “programa, programa, programa” i ho exemplifiquen sobretot amb canvis relacionats amb la regeneració democràtica, els més fàcils d’acceptar pel PSOE. No costa d’imaginar-se quina ruptura hi pot haver pactant amb el PSOE.

6.- De fet, amb aquesta declaració Iglesias estava limitant també la possibilitat de ruptura en l’àmbit sòcio-econòmic.

7.-  Ens referim al fet que, en cas que arribés al govern espanyol, Podem té unes mancances evidents, com ara el gairebé nul arrelament al territori o la fins ara escassa capacitat de mobilització, que limiten considerablement la possibilitat de dur a terme una ruptura al si Estat espanyol. Així, i només és un exemple, quina capacitat tindria Podem per contrarestar les inèrcies o contraofensives dels aparells de l’Estat?

8.- Aquesta moral de victòria, que implica adonar-se que no totes les conjuntures són iguals i que hi ha salts qualitatius, hauria d’arraconar la moral de botiga de vetes-i-fils que ha impregnat una part de l’Esquerra Independentista, que no s’ha estat de repetir durant anys llocs comuns com ara “a poc a poc i bona lletra” o “cal anar a pas de formigueta”.

9.- Això és el que es fa quan, basant-se en anàlisis demoscòpiques estàtiques, s’assumeix cofoísticament que Podem no perjudica electoralment la CUP, com si no fos cert que fins a les eleccions europees l’organització de masses del moviment començava a atreure l’atenció i la simpatia d’alguns sectors de les classes populars de l’AMB. O és que volem renunciar-hi?