Tot sovint, en l'anàlisi dels conflictes oberts, tant la crònica dels nostres dies com la historiografia contraposa, com si fossin dos eixos independent (perpendiculars) els factors "verticals" (d'estament, de classe, de nivell social-econòmic, etc.) amb els factors "horitzontals" (de territori, de nació, de religió, de partit). Això també ha passat, des de la valoració contemporània a les posteriors revisions pels historiadors de Mallorca, en el cas de la conflictivitat social a l'illa a mitjan segle XV, particularment entre els anys 1450 i 1453. El conflicte entre "mans" i el conflicte entre la "Ciutat" i la "Part Forana" se superposen. Així, si d'una banda, el protagonisme del conflicte sembla anar entre forans i ciutadans, menestrals de la Ciutat prendran part en la lluita contra els estaments nobiliari i mercader de la Ciutat, mentre que els revoltats enfoquen també bona part de les crítiques als "recatxats", els forans que no sumaren a la revolta, típicament (però no exclusiva), pagesos acomodats. Sobre el context ideològic de la revolta del 1450-1453, Guillem Morro Veny va presentar una comunicació en les I Jornades d'estudis locals de Manacor (http://www.manacor.org/wms/ofo/imgdb//archivo_adj231469.pdf)

Transcorregudes set generacions després de la conquesta del 1229 i del repartiment del 1232, l'entramat institucional de la ciutat, de l'illa i del regne de Mallorca no havia evolucionat al mateix ritme dels canvis socials. El 1249, la Carta de Privilegis i Franqueses havia establert la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca i la figura dels sis jurats, com a institucions representatives dels diferents estaments, en contrast amb la figura del Batle com a representant reial. L'accés al tron de Jaume II, com a rei de Mallorca, comte de Rosselló i Cerdanya, senyor de Montpeller, etc., en el 1276, suposà l'inici d'una dinastia reial pròpia que es veuria definitivament interrompuda en el 1349, amb la unió personal amb la dinastia primogènita del Casal de Barcelona.

La reincorporació del Regne de Mallorca a la Corona d'Aragó té lloc en mig d'una època d'epidèmies, de guerres i de revoltes que han estat considerades diversament bé com una crisi del "règim feudal" o com l'inici d'un desplaçament dels centres de poder que condemnava la regió mediterrània a una situació més i més perifèrica. Vers el 1300, la població de l'illa de Mallorca era de 60.000 persones, de les quals un 40% vivia a la ciutat de Mallorca. En la primera meitat del s.XIV, la Part Forana experimenta un desenvolupament urbà que va més enllà dels nuclis d'Inca i de Sineu, a la vegada que es crea una institucionalització de la "mà forana" amb l'establiment de representants en el Gran i General Consell, del Sindicat de Fora (1315) i del Veguer de Fora, amb seu al Palau de Sineu (que fou també seu de la cúria reial en temps de Sanç I). Les pestes del 1348 (Pesta Negra), 1375 i 1384 afectaren la població de Mallorca, però encara més ho féu una davallada secular del comerç mediterrani. Les grans fortunes ciutadanes augmentaren les seves propietats en la Part Forana, la qual cosa generà un corrent migratori de forans cap a la ciutat amb la consegüent pressió sobre les capes menestrals de la Ciutat. Malgrat tot, la desproporció entre les representacions ciutadana i forana en les institucions (d'un 70%-30%, respectivament) era encara notable. El rei Alfons el Magnànim governava, des del 1442, des de Nàpols. A la Sentència Tívoli havia instituït un règim de sort i sac per seleccionar els Sis Jurats de la Ciutat i el Regne, afegint-hi una nova bossa per a la Part Forana. Aquest sistema preveia un repartiment dels jurats per estaments: un cavaller, dos ciutadans, dos mercaders i un menestral.

Els ambiciosos projectes d'Alfons el Magnànim cap a la Mediterrània Oriental suposaren un augment de la pressió fiscal dels seus reialmes patrimonials. Aquesta pressió, els estaments privilegiats de l'illa l'adreçaven contra les classes productores. Així molts entengueren la demanda d'un capbreu sobre les possessions en territori reial. La impossibilitat de justificar drets sobre possessions agrícoles feia témer una onada de confiscacions. A Manacor i a Petra, els responsables de recollir el capbreu foren foragitats a pedrades. Amb més o menys força, i sobre aquest o altres abusos, s'expressà públicament el malestar en moltes altres viles. La protesta s'adreçava especialment contra els qui ocupaven a Ciutat les institucions, al mal govern i balafiament dels quals calia atribuir la inequitat en les càrregues fiscals. El 26 de juliol, uns 2000 revoltats es plantaren davant les muralles de la Ciutat, establint un setge que no seria aixecat fins l'1 d'agost.

Malgrat que el setge havia estat aixecat per la mediació del bisbe d'Urgell, Arnau Roger de Pallars, que es trobava a Mallorca en trànsit cap a Itàlia, el governador Berenguer d'Oms no respectaria els acords. Utilitzà la revolta per afermar el seu poder i, efectivament, el febrer del 1451, com a lloctinent general de Mallorca rebia del rei Alfons plens poders de representació. S'exigí el pagament de censos endarrerits i s'establiren fortes indemnitzacions en benefici dels ciutadans i dels 'recatxats' que havien patit els efectes de la revolta en les seves persones o propietats. Les funcions del Veguer Forà foren assumides directament pel governador. En la sentència del 8 d'abril del 1451, Oms establia per als rebels encausats una multa anual perpètua de 2000 lliures. Contra aquesta decisió esclatà una nova onada insurgent arreu de l'illa. Oms ordenà la mobilització de les viles i es dirigí amb un petit exèrcit a Binissalem. La resposta armada dels forans revoltats obligà Oms a retirar-se a la Ciutat. En repressàlia, Oms ordenà l'execució de dos caps forans empresonats, Miquel Renovard i Guillem Nadal. El dia 18 d'abril, els forans assetjaren la Ciutat, setge que no fou trencat fins el dia 22. Setmanes abans, el lloctinent d'Oms, Jaume Cadell havia sortit de la Ciutat amb 80 infants i 20 cavallers. En la seva marxa, cap a Llucmajor i després cap a Porreres va acrèixer aquesta força amb forans contraris a la revolta, de manera que en arribar a Sineu comptava amb 763 infants i 170 cavallers. Mentrestant, Simó Ballester, cap destacat de la revolta des dels primers dies, havia format un petit exèrcit a Inca, amb el qual havia atacat els seus enemics a sa Pobla. Les dues forces es trobaren a Muro el 30 d'abril. Cadell arribà amb les forces mermades (400 infants i 150 cavallers), bàsicament per gent que s'havia passat al camp forà, i fou vençut. Ballester es dirigí a Ciutat, arribant-hi el 5 de maig. Aquest tercer setge fou més dur. Un grup de menestrals de la Ciutat, conduït per Pere Mascaró i d'altres, se sumaren a Ballester.

Ciutat i Part Forana distaven d'ésser dos blocs homogenis. Un dia abans de l'arribada de Ballester, el dominic Joan Tey havia fet un sermó en el qual declarava "que lo que per los dits pagesos era fet ben fet", perquè "en la ciutat havia poca justícia" i que la revolta era, doncs "justícia de Déu". Tey passava a explicar que ell a Venècia havia vist les sepultures de ducs que havien estat executats pel poble, ja que "més valia que aquell se perdés que si.s perdia tota la terra". Similarment, també a la Part Forana hi havia 'recatxats' com en Pere Fàbregues, que fou el juny del 1451, un dels integrants de l'ambaixada destinada a reportar davant del rei la situació de Mallorca.

El setge a la Ciutat fou aixecat el 3 de juny, després de gairebé un mes. Els dos partits esperaven el pronunciament del rei. Com havien fet amb motiu dels dos setges anteriors, "los hòmens de tota la Part Forana e los manastrals de la ciutat de mallorques" adreçaren lletres al rei, als consellers de Barcelona i a d'altres autoritats explicant els fets i la seva posició.

Per desblocar la situació, el rei Alfons prengué definitivament la resolució d'esclafar militarment la revolta de forans i menestrals. Recrutà un grup de saccomani al seu servei, i els encomanà  a Francesc d'Erill, virrei de Sardenya. Sota el comandament d'Erill, aquesta força mercenària desembarcà a Mallorca l'agost del 1452. El dia 31 venceren l'exèrcit forà a Inca. Erill quedà com a nou governador i capità general.

Les mesures repressives que seguiren anaven en la direcció de perpetuar els abusos i les injustícies que havien denunciat els revoltats. La repressió fou en part personal: caps i quadres rebels foren massacrats. Pere Font i Pere Mascaró en el 1453. Simó Ballester, que havia aconseguit fugir després de la batalla d'Inca en direcció a Nàpols per negociar directament amb el rei, seria empresonat a Menorca i, malgrat els anys transcorreguts, fou executat el gener del 1457 a Ciutat de Mallorca. Però a la repressió personal, calia afegir la repressió general: els decrets reials de maig del 1454 condemnava la Part Forana a pagar tots els deutes, la meitat del sou dels saccomani, a indemnitzar ciutadans i recatxats, a renunciar a cap reclamació pel saqueig continua dels saccomani i, finalment, a una multa de 150.000 lliures. Manacor fou especialment castigada, però pràcticament totes les viles en els anys següent l'efecte d'aquestes mesures. La concentració de les propietats en l'aristocràcia urbana s'accelerà, i en conseqüència també el seu pes se sentí en les classes subalternes de la Ciutat, la qual cosa acabaria per ser un factor cabdal en la Germania del 1521.