En plena cruïlla per encarar el procés històric de ruptura democràtica d’una part dels Països Catalans amb l’estat espanyol cal més que mai desobeir, perquè aquesta és la única eina que ens permetrà començar a trencar esquemes i superar la legalitat imposada que ens oprimeix com a poble i com a persones. Cal desobeir l’estat espanyol que impedeix expressar-nos lliurement sobre el futur polític de Catalunya i cal desobeir les veus i els cants de sirena dels sectors pro-autonomistes que només pretenen una mera maniobra de maquillatge per dir “ho hem intentat però no ha estat possible, no tenim prou garanties democràtiques, ara no toca, buscarem una altre data, etc” o per orquestrar unes noves eleccions autonòmiques on, els mateixos actors que no han estat capaços de treure les urnes al carrer, ens vendran fum amb propostes de declaracions unilaterals d’independència o altres fórmules que, al meu entendre, no son mai substitutòries de la voluntat popular legítimament interpel·lada i expressada amb una consulta popular. Cal desobeir-los a tots ells per culminar el mandat popular i el 9 de novembre començar a decidir.

La qüestió però és molt més de fons. En aquests moments la societat civil catalana planteja i reclama un pols democràtic amb un estat autoritari i profundament antidemocràtic, com és l’estat espanyol, per tal de poder exercir el dret legítim a l’autodeterminació. La imprescindible desobediència que ens portarà a votar el 9N per assolir l’alliberament nacional és l’eina que cal esmolar per mirar molt més enllà d’aquesta data. La ruptura a les urnes amb l’estat espanyol ha de ser l’embrió per continuar desobeint amb força totes les altres imposicions inherents al sistema capitalista, herència de les estructures de l’estat espanyol i dels interessos de la dreta i de la socialdemocràcia catalana pro-autonomista i pactista. La desobediència ens ha de permetre qüestionar el poder de la banca, la manipulació dels mitjans de comunicació, del poder judicial, la persecució ideològica dels que pensen diferent, la criminalització de la pobresa, les retallades socials, etc. La desobediència és el que ens ha permès, per exemple, aturar desnonaments i dignificar la vida de les persones quan les estructures d’estat han donat l’esquena a la gent. El 10 de novembre cal seguir desobeint per impulsar un veritable procés constituent i enterrar definitivament el regim feixista i la “transacció democràtica”.

La desobediència per encarar el 9N i trencar amb l’estat espanyol ha de ser l’acumulació de forces que, des de tots els sectors, han d’impulsar un veritable canvi en la manera d’entendre la política i la participació de la ciutadania ens els afers públics. Com va dir Xirinacs “lluitarem contra el fort mentre siguem febles.

Lluitarem contra nosaltres mateixos quan siguem forts”. Cal desobeir l’estat per obeir a les necessitats i  les demandes de la ciutadania. Cal seguir qüestionant-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos, per començar a canviar les coses. La possibilitat de canvi hi és: el 9N  ruptura democràtica i el 10N seguim desobeint i qüestionem totes les estructures i totes les injustícies del sistema capitalista, per canviar-ho tot.