Ha arribat l’hora de la veritat. Convocada la consulta i suspesa pel Tribunal Constitucional (TC) ara és quan emergeix la pugna entre la legalitat espanyola i la voluntat popular. Entre el bloqueig institucional del règim del 78 sobre un dels seus pilars fonamentals -la unitat espanyola- i l’exercici de l’autodeterminació. En aquesta pugna és també quan els diferents actors, i especialment el govern de CiU, hauran d’anar destapant les seves cartes. Fins ara les paraules boniques, servien per anar empenyent el pas del temps. Ara és el moment dels fets i qui no sigui conseqüent amb la promesa de fer la consulta, patirà el risc de ser desbancat pels esdeveniments.

I si parlem de fets ja tenim el primer. El govern català ha aturat, amb menys de 24h des de la suspensió del TC, la campanya institucional per a la consulta. Tot i això insisteix en què “la consulta es farà”, que és una mesura temporal mentre es preparen al·legacions a la decisió del TC. Però qui pot creure que un govern que no s’atreveix a mantenir una campanya posarà les urnes el 9 de novembre? Les al·legacions serviran per marejar la perdiu i per guanyar temps fent veure que s’està fent alguna cosa.

Aquest govern no pot tirar endavant la consulta, no pot obeir a la democràcia i al poble. En primer lloc perquè les conselleries claus pel dispositiu de la consulta, la de governació i la d’interior, estan a mans d’Unió Democràtica de Catalunya, que creu que ja s’ha anat massa enllà. En segon lloc perquè la mateixa Convergència Democràtica és també un partit d’ordre, a les antípodes de desobeir una llei. El govern de la patronal, dels tràfics d’influències, del suport a la reforma constitucional per segellar el “dèficit 0” i l’austeritat… en definitiva, un partit instal•lat en pràcticament tots els aspectes al consens del règim del 78, no pot ser qui trenqui amb ell. No pot desobeir a l’Estat espanyol, perquè trencaria amb la legalitat sobre la que s’assenta el seu propi poder i perquè legitimaria una desobediència que li retornaria com un boomerang en contra si l’aplica la gent.

Mites i miratges

El moviment sobiranista ha avançat amb una enorme massivitat, però amb una debilitat política: el mite de la unitat. Amb el discurs de “si no anem tots a una, no ens en sortirem” i de “no podem generar dubtes sobre què passarà” s’han evitat les crítiques i les pressions a CiU. ERC mateix du a la pràctica la idea que “sense Convergència no hi ha desobediència”. Tanmateix, el problema és quan puges a la barca de la unitat amb els que no volen anar al mateix lloc i que en qualsevol moment deixaran de remar. Llavors la unitat es converteix, en el millor dels casos, en un llast que alenteix la marxa o, probablement, en aquell cop de timó per canviar de rumb.

L’ANC ha cultivat especialment aquest mite. Al comunicat que ha fet públic davant la suspensió del TC no s’hi troba cap expressió de pressió cap a les institucions catalanes, al contrari, se’ls hi dona “el nostre suport ferm”. Aprofitant les multitudinàries concentracions davant els ajuntaments i la Generalitat per mantenir el 9N, l’ANC començava l’enorme campanya pel SíSí “Ara és l’hora”. Però, ai las, iniciar aquesta campanya mentre no està assegurat que el govern català posi les urnes, és alimentar el miratge col·lectiu que tot va bé.

I Artur Mas s’ha cuidat molt bé en tots els discursos d’evitar dir què faria amb la consulta després de la suspensió. En canvi, la retòrica que la consulta s’ha de fer només si hi ha “totes les garanties democràtiques” i “el ple reconeixement internacional” prepara el terreny per fer marxa enrere i donar gat per llebre amb unes eleccions que anomenaran “plebiscitàries”.

Basculament i desobediència

Històricament a Catalunya, en els diferents moments de crisi econòmica i política, la qüestió nacional ha estat un factor que ha provocat un viratge cap a l’esquerra. Ho va fer durant la Primera i Segona República, i ho està fent avui mateix. El lideratge de la reivindicació nacional, degut a l’actuació inconseqüent de les forces polítiques, va basculant cap a les forces polítiques més populars. Fins ara CiU havia aconseguit mostrar-se el pal de paller de la reivindicació catalana. Fins i tot destronat Jordi Pujol pels càrrecs de corrupció, la solemne cerimònia de convocatòria de la consulta del dissabte escenificava a Artur Mas -com ha dit Xavier Domènech per les xarxes socials- com a nou “pare de la pàtria”. Però les contradiccions de CiU estan aflorant ràpidament com perquè la nova figura duri gaire.

En un primer basculament cap a l’esquerra, ERC té tots els números per prendre el relleu. Ara bé, aquest partit, igualment, està compromès amb la institucionalitat i no ha fet escarafalls en ser la crossa de les polítiques antisocials de CiU. Podrà ser conseqüent ERC amb l’emancipació nacional davant les negatives de l’Estat espanyol? És per dubtar-ho. Realment si es vol un trencament nacional i social, caldrà un segon basculament cap a l’esquerra. Caldrà configurar un bloc de l’esquerra rupturista que aposti per la desobediència, sense el pes mort dels lligams amb l’status quo, per avançar en termes nacionals, socials i democràtics.

El llarg mandat de CiU està tocant a la fi, mentre s’ha obert un procés d’enorme recomposició política. Per tal què el gir a l’esquerra que estem vivint s’acceleri serà fonamental intervenir bé en la remoguda situació oberta amb la suspensió de la consulta. I el mètode d’aquest camí no pot ser un altre que la mobilització pel referèndum tant sí com no, per desbordar els rails de les terceres vies que es preparen, de les reconduccions que portarien a una via morta les reivindicacions de les classes populars. Hi ha la gran oportunitat que la tensió entre repressió maldestre de l’Estat i democràcia provoqui una retroalimentació ascendent de la mobilització popular, amb exemples decidits com el de l’acampada 9N.

Què passarà amb la consulta del 9 de novembre? Difícil de saber-ho, perquè enlloc està escrit. És el que fem d’ara fins a aquesta data, el que la pot fer possible i el que marcarà decisivament el futur.

Joel Sans ha participat a la Xarxa Referèndum9N i és membre d’En lluita