La relació epistolar entre Marx i Engels conté una de les sentències fonamentals per entendre els processos revolucionaris:
«En els processos històrics es produeixen llargues etapes en què el temps avança a pas de tortuga, en què vint anys equivalen a un dia... però després s’esdevenen dies en què es concentra la feina d’aquests 20 anys». Ara som en aquests dies.

Després de la traïció dels líders, com anomenà en Xirinachs la maniobra de transformisme de les estructures franquistes,
que suposà la instauració d’un règim polític sota l’hegemonia del liberalisme i l’autonomisme, les contradiccions inherents
al sistema d’explotació capitalista i a l’opressió nacional, unides a la llarga i sorda tasca de crítica política, lluita ideològica i d’acumulació de forces desplegada des dels sectors populars resistents (i particularment l’independentisme d’esquerres) han dut el sistema a un atzucac, possibilitant, 30 anys després, la Ruptura Democràticaque ens fou negada als anys 70.

És cert que les condicions per a la Ruptura es donen sobretot i de manera molt clara al Principat, on el nivell de consciència i mobilització, i el desgast dels gestors institucionals del sistema són més evidents, i on cal plantejar l’exercici de l’autodeterminació i l’accés a la independència com un objectiu immediat. Però lluny de plantejaments catastrofistes, el moviment sobiranista al Principat ha vingut també a ajudar al desvetllament de la consciència nacional, democràtica i social a la resta de Països Catalans, on, si bé la independència és menys albirable a curt termini, sí que s’està desenvolupant a marxes forçades el nivell de consciència (que caldrà acompanyar del nivell d’organització, d’orientació estratègica i de línia política pertinents) que ha de permetre situar el dret a decidir al centre del debat polític, entès com a procés d’empoderament popular enfront d’una democràcia segrestada pel gran capital i els seus gestors.

En aquest context, l’èxit del procés principatí és la clau de volta de l’èxit d’un moviment popular i rupturista basat en la radicalitat democràtica, la justícia social i les llibertats nacionals per al conjunt de la nació catalana (i que sens dubte serà també esperonador per a la resta de moviments transformadors o independentistes de l’Estat espanyol)... I aquest èxit passa, en primer lloc, per fer i guanyar el referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre.

No existeixen substitutius a la voluntat popular expressada diàfanament en les urnes amb una pregunta que si bé no ens agrada (la preferiríem explícita, única i amb una referència genèrica al conjunt de la nació catalana), sí que conté un virtut fonamental: per primera vegada en la seva història, una part del poble català podrà votar la seva independència, és a dir, serà possible una ruptura radicalment democràtica respecte a les estructures de dominació i ocupació espanyoles dels darrers 300 anys.

Cal, per tant, blindar aquesta consulta i no permetre que sigui ni substituïda per unes simples eleccions autonòmiques en el marc de la legalitat espanyola i amb els actors que han perpetrat 30 anys d’autonomisme i claudicacions, ni aigualida amb la introducció de preguntes relatives a l’enèssima falsa promesa de regeneració de les estructures d’un estat intrínsecament antidemocràtic i hostil al nostre poble.

El 9N ens la juguem: o hi ha referèndum i democràcia, o hi haurà pacte entre elits i dictadura de la casta del Pont Aeri.

És cert que hi som més a prop que mai, però cal no desestimar la capacitat de pressiói xantatge i el poder de l’oligarquia catalana tradicionalment botiflera i de l’aparell de l’Estat espanyol. Cal, per tant, tenir ben clar que tan sols la mobilització popular i la desobediència civil faran possible aquest acte de ruptura democràtica.

D’altra banda, i sembla que sovint s’oblidi, el referèndum cal guanyar-lo! I això tan sols serà possible omplint de contingut el projecte polític independentista, posant-lo al servei del poble, de la classe treballadora, que suposa la gran majoria de la població. Un contingut que ha de fonamentar-se en la defensa dels interessos i la voluntat popular, concretada en dos pilars: la radicalitat democràtica i la justícia social.

La independència ha de suposar la supeditacióde l’economia i la política als interessos i necessitats de les persones, trencant amb l’actual segrest de les persones i llurs voluntats a mans dels interessos econòmics del capital. Ha de suposar, en definitiva, l’empoderament de les classes populars i la destitució d’un règim fonamentat en la corrupció, l’explotació i el saqueig i la privatització del bé públic.

Així doncs, fins i tot en el cas de victòria independentista, el 9N serà un pas més, imprescindible però de cap manera definitiu per assolir els nostres objectius. Caldrà encarar aleshores la construcció de la República Catalana: independent, radicalment democràtica, en transició al socialisme i que aspiri a federar el conjunt dels Països Catalans. Serà aleshores el moment d’encarar un veritables procés constituent que reculli l’expressió de la voluntat popular i eviti una operació lampedusiana de simple substitució d’himne i bandera tot perpetuant el domini de les elits econòmiques sobre el nostre poble.

Encarar aquests reptes colossals (la desobediència, la ruptura, la construcció d’una República independent al servei del poble) requereix un exercici d’acumulació de forces sota unes directives clares i compartides (les de la construcció republicana que acabem d’exposar). Cal, per tant, que el conjunt de l’independentisme d’esquerres es plantegi com a objectiu immediat l’articulació del Pol d’Esquerres i Popular en el moviment sobiranista, agrupant tots els sectors en lluita per una societat més justa i democràtica, lliure de la dominació capitalista i dels qui l’han gestionat.

En aquest sentit, i davant del sorgiment de nous actors en el camp de les forces rupturistes, la CUP ha de recuperar la iniciativa política i tenir clara la línia política independentista. És a dir, defensant que l’estratègia veritablement rupturista al nostre país és la independència.

Ara és l’hora: Via fora pel Referèndum, Via Fora per la Ruptura, Via Fora per la República Catalana!