A l’altra banda de la ideologia revolucionària que pugna per transformar la societat catalana, hi ha totes aquelles posicions que tenen com a lema «que res no canviï». Aquestes posicions s'expressen per un conjunt de creences i elements culturals que ajuden a mantenir les condicions de dominació. Són profundament arrelades al si de la nostra societat i apareixen sota molt diverses formes adaptades a les realitats variades o canviants.

La importància de la ideologia conservadora és més gran del que podria semblar després d'una consideració superficial, ja que sovint és camuflada darrera formes aparentment progressistes.

De tal manera que lluny d'ésser «l’estel del poble català» segons com canta la devoció tradicional, podem afirmar que el conservadorisme representa per a la nostra lluita un veritable llast que n'ha impedit i que n'impedeix encara l’avanç.

Burgesos i capellans

Quan es parla de conservadorisme sovint se'l tendeix a reduir al tradicionalisme més recalcitrant, obscurantista i reaccionari. S'oblida, així, que la lògica interna del conservadorisme porta sovint a subtils processos d'adaptació dels quals n'ha estat mestressa, per exemple, la institució de l’església catòlica que ha sabut perpetuar la seva influència a través dels segles. Però més enllà de tota possible capacitat d'adaptació que cal reconèixer a la ideologia conservadora en la seva evolució, podem considerar que el nucli central i més estable d'aquesta ideologia al nostre país es forma de la confluència del conservadorisme religiós i del conservadorisme burgès.

La ideologia conservadora es desenvolupa i es consolida ja al llarg del segle passat com a reacció a les transformacions socials sorgides de la revolució industrial.

En aquesta conjuntura es van amalgamant en un sol cos ideològic aspectes religiosos (creences i devocions, principis de la moral tradicional, defensa de la pau social...) i aspectes segregats pel capitalisme naixent (pactisme, seny, materialisme mercantilista...).

Aquesta fusió és tan completa i general que els elements culturals seleccionats de la cultura popular i convertits en arquetípics formen un tot en què religió, rebuig de l’extremisme i reivindicació de la pau social s'articulen harmònicament.

L'exaltació de la iniciativa privada, la idealització de la vida rural i l’enaltiment (en una àrea important del territori) de la sardana com a símbol de la mesura i de la pau social, etc., lliguen perfectament amb les creences religioses transmeses per la tradició o a través de la institució eclesiàstica.

Com a contrapunt podem observar que en la selecció d'elements culturals realitzada pel conservadorisme són bandejades sistemàticament les formes més vitalistes i estridents de la cultura popular (que constitueixen, a més, la part més dinàmica i més oberta a la participació social), com ara el culte al foc, els balls més atípics dins cada àrea regional, les llegendes i els costums pagans (és a dir, no beneïts per l’església)...

La ideologia conservadora té expressions molt diverses tal com ho podrem observar més endavant, però cal tenir molt clar que en la mesura que una ideologia conservadora reinvindica un lligam amb la tradició cultural nacional, l’element religiós hi ocupa un paper fonamental (encara que la referència religiosa es pugui veure reduïda tan sols a l’expressió més general i vaga d'una doctrina pacifista). Només cal fer una ullada ràpida des de Torras i Bages a Joan Maragall, a Prat de la Riba o a l’actual Jordi Pujol per veure confirmada sense excepció la certesa d'aquesta afirmació.

Aquesta ideologia i aquestes formes culturals conservadores són, però, difícils d'identificar i de desarrelar perquè són assumides de manera acrítica per totes les classes socials com a elements indiscutibles de la tradició nacional. I costarà encara més d'identificar-les en la mesura que les seves formes siguin més subtils i tinguin un aire més marcat d'universalitat i de modernitat.

Allò que es vol conservar

Hem remarcat quin havia estat l’origen de la ideologia conservadora i hem observat també que s'havia produït una fusió estreta entre ideologia religiosa i conservadorisme burgès.

Però quin és l’objectiu actual del conservadorisme? L'objectiu de la ideologia conservadora no és ni més ni menys que mantenir l’estabilitat política i l’estabilitat social de la nostra societat.

És per això que l'essència de la ideologia conservadora en el moment actual es pot trobar en les següents funcions:

A. Ocultació o emmascarament de la dominació de l’estat damunt la pròpia nació.
B. Ocultació o emmascarament de la dominació social al si de la pròpia nació.

A) L'enfrontament de la nació oprimida contra l'Estat opressor és ocultada o disfressada. Aquesta ocultació es manifesta en dos aspectes complementaris: d'una banda, amagant els aspectes repressius de la dominació estatal. La ideologia conservadora no contempla, en la seva anàlisi idealista de les relacions entre les nacions, el paper de les forces d'ocupació (militars, polítiques, administratives...).

Al contrari, situa les forces d’ocupació com una part del cos social de la pròpia nació que, en tot cas, cal civilitzar. Per al conservadorisme, per exemple, la policia espanyola és un grup social a reformar i fins i tot a catalanitzar, però mai a dissoldre o expulsar del país tal com es postula des de posicions revolucionàries. La ideologia conservadora no planteja, per tant, el trencament amb el poder de l’estat sinó simples reajustaments (autonomisme, federalisme) que permetin de mantenir el sistema fonamental de dominació tot evitant qualsevol mena de ruptura. El vell federalisme de Prat de la Riba (que pretén agrupar les diferents nacionalitats espanyoles) coincideix, doncs, en els aspectes essencials amb l’autonomisme convergent actual i no s'allunya gaire de les formulacions federalistes sorgides de grups autoanomenats actualment socialistes o republicans.

L'altra cara d'aquesta dialèctica és la manca d'una concepció nacional en la reivindicació de la nació oprimida.

Els elements culturals són sempre regionals (observeu l’abast real de la cultura conservadora de la Catalunya Vella, o de l’Horta de València o d'Eivissa...); i la ideologia és igualment regionalista. Regionalisme i espanyolisme (o francesisme, a Catalunya Nord) són una mateixa cosa.

L'article de Bernat Joan que publiquem en aquest mateix número ho exposa prou clarament. Aquesta manca d'una concepció nacional abasta tots els camps de la vida social i de la cultura.

El regionalisme (encara que es vulgui amagar sovint darrere el mot nacionalisme) no identifica la comunitat ni la geografia nacionals com a pròpies (en són exemples els continguts espanyols dels mitjans de comunicació regionalistes en català com TVE2, TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio 4, el diari Avui, etc.); manté elements culturals regionalitzadors i planteja concretament un model de llengua de tipus regional, influïda per la llengua dominant (de manera que es faciliti la coexistència i la dominació) i oposada a tot plantejament interdialectal. (Es tracta, així, d'una concepció lingüística que és, a grans trets, vàlida tant per als casos més extremats propis dels blaveros valencians com per als casos més lights dels municipalistes barcelonins).

L'aspecte més important a assenyalar i que ha afectat més la nostra història recent és que els plantejaments regionalistes no han estat mai completament superats i que han estat fins avui totalment dominants entre la intel·lectualitat catalana i en els plantejaments polítics sorgits del nostre país i considerats com a més genuïnament nacionals.

I els resultats d'aquesta hegemonia regionalista els tenim al davant, en la misèria de tots els projectes de futur que són capaços de proposar els membres de l’anomenada classe política catalana integrats en l’actual sistema parlamentari espanyol.

B) La dominació social és també mistificada per la ideologia conservadora, normalment per mitjà de la ideologia religiosa que postula la necessària solidaritat entre les classes.

Per a la ideologia conservadora el conflicte entre les classes no existeix o, en tot cas, no ha d'ésser motiu d'enfrontament.

Es tracta de reclamar, en les versions més primàries, la resignació social i, en les més elaborades, la solidaritat de tota la nació contra un enemic sempre exterior. Així, doncs, segons la ideologia conservadora nacional (o nacionalisme conservador) els enemics de la nació no són mai les classes dominants autòctones aliades al poder ocupant i col·laboracionistes amb aquesta ocupació. L'enemic és sempre de fora. Aquesta unitat i solidaritat sagrada de la nació contra el perill exterior és expressada de manera habitual per mitjà del foment del gregarisme més primari que es reflecteix en el que L. Aracil anomena la nostredat dels «nos-tots» [1] (una Caixa de Pensions és «la de tots» o «Sa Nostra», el català «cosa de tots», les institucions pròpies són «les nostres», etc.). La manca d'elements polítics reals d'identitat col·lectiva és així substituïda per una pseudoidentificació que no representa cap conflicte amb les estructures de dominació omnipresents.

Aquest gregarisme és acompanyat lògicament per la veneració al «pastor», pel respecte i la consideració profunds envers les autoritats locals (polítiques i eclesiàstiques); fins al punt que tot canvi social només és concebible a partir de la influència aconseguida des de posicions de poder. Dins aquesta lògica del conservadorisme social rebutja les mobilitzacions populars com a contraproduents i encarrila cap a la petició submisa. (Dins el marc de les quatre províncies l’autoritat moral, per exemple, del complex religiós-intel·lectual-comercial montserratí és indiscutible i ha influït fortament en la formació ideològica conservadora de les darreres generacions de polítics catalans.)

En resum: regionalisme i conservadorisme social són cares de la mateixa moneda. El cercle de dominació es tanca en un sistema de poder ben estructurat en el qual cada parcel·la és assignada a una autoritat local i la totalitat és sotmesa als designis de l'Estat totpoderós i inamovible.

"Aquestes parcel·les de dominació local són mantingudes per mitjà d'una censura sistemàtica de les opinions discrepants i fins per la marginació absoluta de tota dissidència. O s'està amb el «Cercle Familiar», com diu Aracil [2] o es cau en l’ostracisme.

Intel·lectuals, polítics, periodistes, escriptors..., tots s'apressen a donar mostres de submissió, amorosint les consideracions crítiques, repetint els tòpics més irracionals, amagant, en definitiva, les contradiccions socials. [3]

Prolongacions i limitacions del conservadorisme

En la seva tendència a l’autoregeneració, el conservadorisme es reprodueix sota formes molt diverses.

De fet els fonaments ideològics dels partits que formen el sector ideològic i polític que els independentistes designem com bloc sucursalista (de CiU al PSUC, passant pel PSOE entre d'altres) han d'ésser considerats pròpiament com a integrants de la ideologia conservadora a causa del profund regionalisme que constitueix l’essència del seu pensament.

Però també entre algunes formacions més marcadament nacionalistes i amb una imatge més radical, la ideologia conservadora en els plantejaments referents a l’estat i a la lluita de classes és prou evident.

Organitzacions que es presenten com a cíviques com la Crida a la Solidaritat i en alguns plantejaments, organitzacions polítiques com l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, per exemple, defugen de manera sistemàtica l’exposició clara del paper que juga l’estat i la funció de l’ocupació militar i política i enfosqueixen l’opressió social sota els plantejaments d'una necessària solidaritat enfront d'un enemic sempre exterior.

Ens trobaríem, així, doncs, en alguns aspectes amb una reedició o aggiornamento de les tesis conservadores essencials. [4]

D'altra banda l’apoliticisme de molts sectors pacifistes i ecologistes els fa compartir -per omissió de la funció de l’estat- alguns dels elements de la ideologia conservadora que hem assenyalat.

Es tracta, doncs, en aquests casos que comentem, de sectors que són políticament conservadors (a causa del seu posicionament objectiu en el conflicte que enfronta l’estat amb el poble català), però vinculats a formes ideològiques i culturals modernes en diferents mesures.

El caràcter conservador d'aquests diferents sectors té un índex força clar del seu posicionament en l’acceptació que troba per part del Cercle Familiar (ajuts econòmics, reconeixement social...).

Però en la mateixa gran diversitat que mostra la ideologia conservadora (que va des del tradicionalisme religiós fins al regionalisme «d'esquerra» o el nacionalisme i l’ecologisme pacifistes...) troba la seva feblesa.

Per una banda existeix, en el nucli del ventall conservador la contradicció que neix de l’expressió més descarada de la fidelitat a l’estat, [5[ tot volent mantenir una aparença de catalanitat i d'identificació amb els interessos populars.

I en les zones més marginals d'aquest bloc, la contradicció que neix entre els seus plantejaments ideològics i la seva necessària vinculació a les lluites populars.

El posicionament successiu en les lluites i els conflictes socials a què es poden veure obligats grups o moviments avui identificats amb posicions conservadores ha d'aguditzar les contradiccions dels sectors més pròxims als interessos populars fent-los prendre consciència del paper de l’estat i de la realitat de la lluita de classes i de les formes que pren aquesta dominació al nostre país.

La potenciació de les lluites serà, doncs, també el principal element de clarificació en el pla ideològic.

Trencar amb el conservadorisme

Només l’independentisme actual ha plantejat la ruptura amb el conservadorisme, des d'unes posicions arrelades a la realitat nacional. D'altres moviments anteriors en la nostra història immediata havien iniciat una via revolucionària tot alliberant-se de la tutela espiritual del capital i les sotanes, com l’anarcosindicalisme de finals de segle passat i el primer terç del nostre segle, o el marxisme dels anys 30, però la manca d'un arrelament nacional suficient impedí el desplegament de tot un cos teòric i l’acumulació d'un bagatge cultural capaços d'impulsar una veritable alternativa en la qual les classes populars catalanes es poguessin sentir plenament identificades.

El corrent modern autodefinit com a nacionalista tampoc no havia superat, fins a l’aparició de l’independentisme dels nostres dies, els plantejaments regionalistes, ja que no havia partit d'una crítica profunda a l’estat ni de l'anàlisi clara de les aliances de classes que mantenien la dominació, ni havia plantejat tampoc la necessitat d'un moviment social alternatiu.

La lluita nacional podrà prosperar només en la mesura que la ruptura amb el conservadorisme (o amb el que és el mateix: el nacionalisme regionalista) sigui definitiva i profunda.

Per a això només cal abandonar totalment els cants a una il·lusòria unitat entre col·laboracionistes amb l’estat i lluitadors contra aquest estat per mor d'una mítica referència nacional (cants que es faran més insistents en la mesura que el nostre moviment vagi creixent); cal, al contrari, augmentar la nostra influència social amb la incorporació de nous patriotes i lluitadors; i reforçar les pròpies posicions sotmetent la ideologia i la cultura del catalanisme regionalista a una crítica severa que acabi amb els plantejaments confusos respecte a l’estat i la dominació de classes, i que porti a unes reelaboració i selecció dels elements culturals nacionals tot dreçant una nova cultura popular.

La lluita independentista no es limita únicament i exclusivament a un moviment polític. Ni tampoc no és una simple aliança de grups i de persones vers un objectiu abstracte i mític d'independència.

L'independentisme és la defensa d'un projecte social nou que ha de comportar l’acabament d'una dominació de l’estat que es manté al si de la nostra nació, per mitjà d'una dominació de classes; i ha de portar, per tant, a l’acabament de l’hegemonia de les formes ideològiques i culturals que acompanyen i justifiquen avui aquesta dominació.

La crítica ideològica i cultural és tota una tasca en profunditat que s'ha de realitzar ja ara i que ens ha d'obrir el camí cap a la nova societat que cal construir.

NOTES:

[1] Canigó, núm. 806-807, 19-26 març 1983.

[2] Cf. Dir la realitat, Barcelona, Ed. Països Catalans, 1983.

[3] El Noucentisme és una expressió, històrica clara en el nostre passat recent d'aquesta mena de mecanismes socials i polítics de control ideològic. Exemples més pròxims i concrets d'actuacions atribuïbles al Cercle Familiar els podem trobar en els continguts (variables però igualment restrictius) de mitjans de comunicació com el diari «Avui», la revista «El Món», etc.; en l’enfocament ritual i folkloritzant del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana; en els intents dirigistes envers el funcionament de la Universitat Catalana d'Estiu, etc.

[4] No seria pas difícil de trobar línies de continuïtat entre conservadors antics i moderns, tant seguint llinatges i parentius, com observant prolongacions ideològiques directes (deixebles d'escoles religioses o d'elit, cercles d'influència de seminaris o monestirs, etc.).

[5] Per part d'una fracció tenim el paper jugat per Pujol, español del año, o l’operació Roca, Per part d'una altra fracció, la imatge dels membres compromesos en el govern de l’estat, especialment la de Narcís Serra, plenament identificat amb els militars espanyols. Tots interessats i implicats profundament en negocis capitalistes contra els interessos populars, com el Projecte Olímpic del 92.