Al llarg dels darrers mesos s’ha difós àmpliament una proposta política adreçada a incidir en la realitat dels Països Catalans, resumida en la declaració Compromís amb els Països Catalans, en la qual es concreten tot un conjunt de mesures favorables a l’avanç polític arreu dels Països Catalans de manera paral·lela al procés independentista que s’està portant a terme a Catalunya-Principat.

Des del punt de vista de les propostes que s’hi exposen, podem dir que es tracta d’un programa tàctic on es resumeixen algunes directrius que seria convenient que seguís la política a Catalunya en el cas d’assolir la independència: defensa de la llengua en tot l’àmbit nacional dels Països Catalans, establiment de condicions favorables a la consecució de la ciutadania en el nou Estat, facilitats per a l’accés a serveis col·lectius, etc.

Aquest programa tàctic respon a una concepció estratègica definida pel que fa al procés de construcció política de la nació catalana. Les bases d’aquesta estratègia es poden resumir de la manera següent:

Fonaments d’anàlisi:

- Els Països Catalans són la nostra nació, el nostre referent nacional per raons de coherència lingüística, cultural i socioeconòmica.

- La Història ha conformat els Països Catalans com un conjunt d’entitats polítiques diferenciades des de l’origen que fan que el projecte polític nacional de futur hagi de ser concebut com una estructura interna de tipus federatiu.

- Els Països Catalans es troben en situacions de consciència política diferents a causa de raons històriques i també a causa de la incidència diferent de l’opressió desnacionalitzadora exercida al seu si.

Bases de l’Estratègia per a la construcció dels Països Catalans

- El procés de construcció de la República federativa dels Països Catalans ha de partir dels processos desenvolupats des de cadascuna de les regions històriques.

- Les regions històriques han de ser concebudes, en una primera fase del procés de recuperació de la consciència nacional, com a entitats polítiques amb plena capacitat d’esdevenir un subjecte polític propi.

- La lluita que es porta a terme als diferents territoris dels Països Catalans ha de ser coordinada d’una manera eficaç i coherent per organitzacions d’àmbit nacional que tinguin una perspectiva estratègica.

Consideracions tàctiques

En aquesta perspectiva cal situar les consideracions de tipus tàctic com les que s’exposen en el Compromís amb els Països Catalans. Es tracta dels deu punts següents, que resumim:

La Constitució del nou Estat català i el seu corpus legislatiu han de tenir present:

1. ... que qualsevol altre territori històric de la nació catalana pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica, afegir-se a l’Estat català o crear-ne un altre i federar-s’hi.

2.Caldrà el reconeixement del dret dels habitants de la resta de territoris de la nació catalana d’identificar-se i ser acceptats i protegits com a catalans. ... drets (ciutadania, atenció sanitària, accés a les universitats, condicions especials en transports i altres serveis).

3. Caldrà facilitar la presència de la resta de territoris històrics en les institucions.

4. Caldrà l’establiment d’un ministeri o departament ... patrimoni compartit.

5. L’Estat català promourà la llengua catalana a tots el territoris lingüístics.

6. La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la nova República. ... l’articulació de l’espai comunicatiu català.

7. ... creació d’òrgans comuns de relació transfronterera per facilitar els intercanvis culturals i infraestructures (portuàries, viàries, ferroviàries i aeroportuàries).

8. ... instància on puguin coincidir i estrènyer vincles, càrrecs electes de tots els Països Catalans.

9. ... organismes de projecció exterior dels creadors culturals i artístics dels Països Catalans

10. El nou Estat promourà el reconeixement a totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nostra nació, en qualsevol dels seus territoris.

Propostes polítiques mancades

A l’hora de tractar de bases estratègiques i tàctiques en relació amb els Països Catalans convé fer un cop d’ull a alguns enfocaments destacats que s’han difós al llarg dels darrers decennis al si de l’independentisme. No exposem aquí les propostes autonomistes i regionalistes contràries als Països Catalans que responen als interessos dels Estats espanyol i francès i a les seves elits dominants (incloent-hi les autòctones). Descrivim tan sols algunes concepcions sorgides de l’independentisme mateix o de sectors pròxims.

La concepció dels cercles concèntrics

En el passat recent, als anys 80 del segle passat, en el decurs dels primers anys de l’expansió independentista contemporània inicial, es va difondre una anàlisi que va influir en una part del moviment, segons la qual, la societat dels Països Catalans es trobava distribuïda (a efectes d’anàlisi) en cercles concèntrics (la població dels parlants, la dels nacionalment conscients, la dels independentistes etc.). Es tractava d’una idea que no tenia en compte que la consciència política no era derivada de factors ètnico-culturals (tot i ser importants globalment) sinó de les condicions materials (socials, econòmiques, polítiques, culturals etc.) relacionades amb les diferents experiències polítiques, individuals i col·lectives.

Aquesta anàlisi exposada principalment pel llibre És molt senzill, digueu-li Catalunya, escrit per Josep Guia l’any 1985, negava així el caràcter dialèctic de la consciència política independentista, la qual es forma a partir de la lluita contra les formes d’opressió i no pas com una destil·lació successiva de característiques nacionals. I va comportar, durant uns quants anys, una pràctica que pot ser qualificada com a avantguardista (amb mobilitzacions basades en lemes del tipus de “València és Catalunya” etc.).

En aquest cas podem dir que la manca d’uns principis estratègics i una anàlisi de la realitat poc precisa va comportar un posicionament tàctic inadequat per a operar damunt la societat existent.

La concepció “feble”

Descrivim ara breument una concepció més recent i força estesa entre alguns sectors de l’independentisme poc favorables al pensament dialèctic i a la consideració dels elements estratègics i tàctics. En els aspectes referents als Països Cataans es troba força exemplificada en l’opuscle El llibre roig dels Països Catalans Som Països Catalans, 2014 [LRPC].

Les posicions principals d’aquest text es poden resumir per una feblesa política remarcable a diferents nivells:

- La feblesa política apareix en la descripció del context polític general de la societat catalana. El llibret esmentat explicita, per exemple, aquesta descripció “El catalanisme polític hereu de la transició va triar poltrona en lloc de barricada”. A part del surrealisme de l’afirmació, els errors d’aquesta descripció apareixen ja en la determinació mateixa del subjecte polític que es vol descriure : Què és el “catalanisme polític”? Segurament es vol dir l’”autonomisme” com a ideologia política, perquè en el terme “catalanisme polític” s’hi pot incloure pròpiament tot l’independentisme (que ha estat un dels agents més actius en la defensa de la llengua i la cultura catalanes). Aquesta relliscada mostra, a més, un posicionament distanciat d’entrada envers el concepte de “catalanisme”, com a una mena de concepte aliè. El text se situa així conceptualment fora d’un eix de lluita pròpiament independentista que ha de partir del reconeixement i de la defensa indefugibles de la pròpia nació.

- La feblesa política es mostra també en l’anàlisi de l’opressió que fa el text, que resulta limitada a aspectes econòmics i socials. En l’anàlisi del text que comentem ha desaparegut qualsevol referència a l’Estat dominant com a agent polític fonamental. L’Estat apareix com a administració en crisi i també se n’exposen els aparells repressius però no és descrit com un poder global (polític, econòmic, administratiu, judicial, ideològic i cultural) de caràcter operatiu en conjunt i contraposat al poder popular i al projecte independentista, concepció fonamental de l’estratègia independentista.

- La feblesa política es posa de manifest igualment en la formulació d’una mena d’independentisme amb reticències, segons el qual la independència no és un objectiu a defensar com un avanç democràtic per ell mateix sinó que es valora d’una manera condicionada. El llibre exposa, a la pàg 29, d’una manera explícita, que “no ens conformem amb un Estat independent” en el cas que es mantingués el marc d’explotació capitalista. Això revela que la independència no és concebuda com un element fonamental de l’estratègia sinó un instrument tàctic a utilitzar segons el cas. Posant en dubte els resultats objectivament positius de qualsevol procés de ruptura democràtica independentista com a resultat d’una confrontació amb l’Estat espanyol, aquest posicionament del text dóna cobertura a preses de posició confuses o indecises davant els avatars de qualsevol procés de ruptura independentista. Es distancia així d’una estratègia independentista i també de les diferents aplicacions tàctiques del procés cap a la independència, en el qual – segons aquesta concepció - la defensa dels diferents objectius estaria sempre condicionada a altres consideracions.

- La feblesa política apareix, d’altra banda, en un posicionament derrotista, és a dir, negatiu a l’hora de descriure l’estat de consciència de la població. Aquest document diu textualment referint-se al marc econòmic opressiu “... aquest escenari legitimat i acceptat, per ara, pel conjunt de la ciutadania” (p.24). Es tracta d’una anàlisi que atribuint “al conjunt” de la població formes de consciència reaccionàries, pot servir de cobertura per a posicionaments antidialèctics i per a una ideologia poc favorable a l’acció política, més enllà de la simple protesta.

És una llàstima que una descripció econòmica i estadística que posseeix aspectes interessants, com les d’aquest LRPC, sigui tan pobra políticament, fins al punt que, per por de fer una anàlisi de la realitat en la qual es poguessin reconèixer els aspectes objectius de la diversitat interna dels Països Catalans, es manté en una línia d’argumentació de tipus tautològic, de la mena de: “Els Països Catalans són els Països Catalans i s’han de defensar”, una realitat que es reconeix com a difícil però que, segons el text, es proposa de canviar no pas per mitjà d’una pràctica política raonada, sinó a força de crides de tipus moralista (que s’exposen dins el text a través de citacions genèriques que criden a vèncer l’adversitat).

CONSIDERACIONS FINALS DE TIPUS GENERAL

La conseqüència del que hem volgut descriure i exposar en aquest article és que tothom qui sigui sincerament independentista i estigui interessat a treballar per a modificar la realitat política dels Països Catalans, hauria d’esforçar-se seriosament per a introduir en la seva pràctica i en la pràctica de les organitzacions que així es proclamen, línies d’acció i elements racionals d’una estratègia i una tàctica adequades.

A l’inici d’aquest article n’hem fet tan sols una descripció breu. Amb la divulgació i el suport al Compromís pels Països Catalans, segons les consideracions que hem exposat, s’ha obert un camí molt important que no havia existit abans per a avançar en la definició d’uns principis tàctics i estratègics de l’independentisme amb relació als Països Catalans, un camí que caldrà ajudar a desenvolupar.