No són pocs els autors i les autores revolucionàries que, al llarg de la història, han intentat comprendre i explicar l'articulació d'identitats polítiques en base a determinats antagonismes socials i a la lluita per l'hegemonia del contingut de certs conceptes (significats fluctuants, que deien Laclau i Mouffe). Els esforços d'aquests autors, sobretot els citats anteriorment, van concloure que, en “lo social” [i més ara, amb el sorgiment de les societats post-industrials] l'articulació d'aquestes identitats i el contingut político-social de determinats conceptes que a priori (o sigui, en un principi) no contenen cap significat polític en cap direcció no eren resultat de cap procés “natural”, no són fruit de cap tipus de determinisme, ni social ni natural. Això porta, necessàriament, a la conclusió que l'articulació i l'assimilació dels significats i les identitats politico-colectives depèn de quin/s actor/s guanya/en la batalla del “pla discursiu”, que deia Mouffe, de qui guanya la batalla per l'hegemonia.

En totes les societats, sense excepció, fruit de la lluita de classes, es dona aquesta batalla per “lo hegemònic”, per instaurar una determinada concepció del que, en definitiva, podríem anomenar la realitat. I els Països Catalans no en són pas una excepció. I tampoc, òbviament, la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC).

En les darreres setmanes han succeït tres esdeveniments que han copat els noticiaris de tots els mitjans “pro-procés” i “contra-procés”: l'afer Pujol, la publicació d'un estudi de Credit Suisse en el qual s'assegurava que una Catalunya independent milloraria, en termes macroeconòmics, i també veuria augmentat el seu Índex de Desenvolupament Humà; i, per últim, les declaracions del Conseller Santi Vila en les que assegura que en cas que el Tribunal Constitucional no avali la celebració de la Consulta del 9-N, aquesta perdrà tot el seu “interès polític” i, per tant, s'hauria d'apostar per unes eleccions plebiscitàries. La manera com els mitjans “burgesos” han tractat cada un d'aquests temes o directament el mateix missatge que porten implícit delata que la batalla hegemònica s'està donant. I s'està donant per evitar que la “independència” s'ompli d'un contingut clarament d'esquerres, transformador; que la “independència” vagi lligada a una sèrie de reclamacions, de demandes, que el sistema no puga acceptar; en definitiva, volen evitar passi el que passi que la “independència” plantegi una Ruptura amb el sistema actual. I és normal que ho vulguin: el “procés” sobiranista a la CAC va ser impulsat per la classe treballadora catalana i les capes populars de la societat, de manera massiva, per tant és possible organitzar-lo al voltant de demandes rupturistes que responguin a les necessitats objectives de la classe treballadora catalana, tot desbordant qualsevol lògica capitalista i/o partidista, tot omplint el contingut del procés d'una lògica acumulada clarament antioligàrquica, proto-socialista o , senzillament, anticapitalista. A més a més, de la mà del que s'ha exposat fins ara, i recollint les aportacions de na Maria Corrales en el seu recent article “L'oportunitat d'una nova identitat catalana” (1), s'obre la porta a la construcció d'una nova identitat catalana que superi el que fins ara era ser “un bon català”, que re-defineixi la “catalanitat”. La independència té potencial rupturista i transformador. Existeix, doncs, un perill real per a la burgesia i pels partits que la representen de perdre el control del “procés” i que la “independència” esdevingui, doncs, una eina real per a la classe treballadora. (No oblidem que Convergència i Unió (CiU) s'ha pujat al vaixell de l'independentisme perquè el poble de Catalunya el va situar en la centralitat política a través de la mobilització popular, i era necessari que el partit es redefinís per no perdre els suports i el poder del que fins ara havia gaudit. CiU mai ha estat independentista). Com sempre, quan els privilegis de la classe dominant estan o poden estar en perill, la maquinària (la seva) es posa en marxa: la burgesia i els seus satèl·lits parlamentaris saben perfectament que la millor manera, en una societat com la nostra, per neta, d'evitar aquests problemes és guanyar la batalla hegemònica, la batalla pels conceptes, la batalla del “pla discursiu”. Tot això es pot veure en com s'han tractat o com s'han desenvolupat o quin contingut tenen els tres successos esmentats prèviament. Anem pas a pas:

• Sobre l'afer Pujol. Les reaccions que va provocar la confessió de Jordi Pujol van ser diverses: alguns el defensaven, altres mostraven pena, altres alegria, i altres no sabien com reaccionar degut al fort impacte emocional que una noticia així els hi provocava. Però totes les reaccions provinents de l'establishment (català i espanyol) anaven en una mateixa discreta però important mateixa direcció implícita: relacionaven les actuacions de Pujol amb el “procés” català: el cas Pujol afectava el “procés”; amb els matisos que hom vulgui objectar, però afectava. No és sorprenent: sorprenent seria que les seves declaracions no anessin en aquesta direcció. I això és així ja que la classe dirigent necessita que la lògica del “procés” sigui una lògica institucional, allunyada de les masses treballadores i que pivoti entorn poques figures polítiques (que actuin en favor de la classe dominant, clar) que exerceixin el paper de líder. A més, estem parlant de Jordi Pujol, l'arquitecte de l'actual Catalunya segons ells, com no ha d'afectar a qualsevol procés polític que es doni en el marc de les quatre províncies? Pujol era Catalunya, així doncs, clar que la seva corrupció afecta al “procés”. I no ens enganyem, a CiU i a la burgesia catalana ja els hi va bé que així sigui. De fet, han estat ells els primers en afirmar-ho: Duran i Lleida en declaracions al Congreso de los Diputados i Artur Mas en la darrera roda de premsa posterior al Consell Executiu abans de l'estiu no van tenir cap problema en emetre aquesta idea. El que pretenen és, doncs, mantenir la lògica a través de la qual s'ha desenvolupat, en les darreres dècades, la política catalana: “la política la fem els polítics, i nosaltres som els principals agents d'aquest joc”. Una eina, una més entre tantes altres, per evitar la reconceptualització del “procés” i, per tant, de la “independència”. A més a més, i rescatant novament l'article de la companya Corrales, aquesta noticia pot obrir les portes a la construcció d'aquesta “nova identitat catalana”, motiu pel qual encara és més important reforçar la lògica capitalista i partidista-institucional que ha tingut la política catalana.

• Sobre l'informe de Credit Suisse: El tractament que ha rebut la publicació d'aquest informe també és una eina més per mantenir-ho tot en ordre. El que es pretén demostrar aquí és que una Catalunya capitalista és plenament viable a nivell macroeconòmic. No cal fer reformes “proto-socialistes”, d'esquerres, de cap tipus. Una Catalunya governada per la dreta, capitalista, còmplice d'Israel i amb vocació d'esdevenir la Massachussets del Sud d'Europa és la solució als nostres principals problemes. El missatge esdevé, doncs, zero perillós per la classe dirigent, no tenen res a témer. Aquesta eina ideològico-comunicativa ha estat emprada pel poder mediàtic casi des de l'inici del “procés”, doncs té certa capacitat de desactivar qualsevol tipus de reivindicació socioeconòmica inassumible pel sistema i una potencial radicalització dels agents a favor de tal reivindicació, que veurien com no és possible una societat més justa i igualitària en el marc del capitalisme.

• Sobre les declaracions de Santi Vila: Poques consideracions fan falta aquí. La raó de ser de tals declaracions és ben senzilla: per a la burgesia i per als “seus” partits és necessari deixar ben clar que la legalitat burgesa, vingui d'on vingui, està per sobre de la mobilització popular. La llei, que en el marc del capitalisme és un element opressor de la classe treballadora, està per sobre de tot. El “procés”, doncs, ha de seguir aquesta mateixa lògica; del contrari existeix el risc que es desbordi i esdevingui, com s'ha dit més amunt, un risc per la burgesia que aquesta no es pot permetre. S'ha de frenar la mobilització popular i s'ha d'institucionalitzar (encara més) el “procés”.

De la mateixa manera, és interessant veure com tracten el “Dret a decidir” (DaD) els polítics burgesos dels Països Catalans, tots, sense excepció, també a la CAC, on aquesta manipulació d'aquest Dret persegueix els mateixos objectius anteriorment exposats. És imprescindible reforçar la idea que el DaD és transversal a totes les esferes de la nostra vida: tant col·lectives com individuals: dret a decidir sobre l'economia, sobre el model de societat que volem, dret a decidir sobre el propi cos, dret a decidir sobre el nostre territori, dret a decidir com estimem i amb qui, i una llarga llista d'etcèteres. I l'hem de reforçar perquè entendre el DaD d'aquesta manera li atorga un potencial rupturista i revolucionari que no té o el té en molta menys intensitat si se'l redueix a una temàtica concreta, tal com estan fent CiU i ERC a Catalunya, anul·lant aquest perill que el DaD pot suposar per a la classe dirigent. Toni Infante desenvolupa, amb més o menys encert, aquest tema en un recent article (2).

Es podrien emprar multitud d'exemples que materialitzin el que es ve desenvolupant en aquest article, senzillament he escollit aquests tres perquè són les que han aparegut en els darrers dies, en els quals hem pogut assistir a una re-ofensiva mediàtica de la burgesia.

Queda clar, doncs, que “el procés” (avantsala de la “independència”) pot esdevenir un perill per a la classe dirigent. De fet, actualment, pot ser el perill més gran per la burgesia. I per tant, per lògica aplastant, pot ser una de les millors eines per a la classe treballadora. Sí, exacte, la “independència” pot ser una eina per a la classe treballadora. De fet, ho ha de ser i ho és. La burgesia porta mesos lliurant la batalla hegemònica per orientar el “procés” cap a una direcció que esdevingui zero perillosa per a ella, i seria de rucs negar-ho, en aquesta batalla ens estan guanyant.

La situació s'ha de capgirar, i es pot capgirar: hem d'aconseguir que la “independència” adopti aquesta dinàmica, aquesta lògica nacional-popular, rupturista, que ens permeti a l'esquerra transformadora utilitzar-la com una eina per avançar en la construcció del Socialisme i el Feminisme. Hem de guanyar aquesta batalla hegemònica, hem d'aconseguir que el significat d' “independència”, el seu contingut, sigui, implícitament o explicita, socialista, antiò-ligàrquic o de caire nacional-popular. Ara és més necessari que mai apostar per una Ruptura Democràtica per la Independència que representi un pas més en la construcció d'uns Països Catalans lliures, feministes i socialistes; el nostre objectiu final.

No cal dir, però, que això només es pot aconseguir si l'esquerra transformadora entra en escena. Toca, doncs, posar tota la carn a la graella; anar a per totes, sense complexes; incidir al màxim en les masses treballadores que aposten per la “independència”. És el moment, doncs, d'arremangar-se i posar-se a treballar de valent, doncs no ens queda massa temps i la burgesia ja porta temps donant guerra i preparant el terreny. Hem d'aconseguir que la seva “independència” es transformi en la nostra “independència”. En definitiva, hem de transformar la “independència” en INDEPENDÈNCIA.

Ara és l'hora, o nosaltres o ells.

(1) Corrales, M. “L'oportunitat d'una nova identitat catalana ” (2014) – Llibertat.cat: //www.llibertat.cat/2014/08/l-oportunitat-d-una-nova-identitat-catalana-27236

(2) Infante, T. “No acceptarem cap retallada al Dret a Decidir” (2014) - Llibertat.cat: //www.llibertat.cat/2014/07/no-acceptem-cap-retallada-al-dret-a-decidir-27216