El meu pare, Avel·lí Artís i Balaguer, va néixer a Vilafranca del Penedès el 27 de Juliol del 1881. Va venir a Barcelona adolescent i va començar a treballar com a aprenent de caixista d'impremta. Quan l'amor ha encès la flama, la seva primera comèdia, es va estrenar l'any 1909, o sigui, quan tenia vint-i-vuit anys, i l'havia escrita l'any anterior. Van seguir L'eterna qüestió, Vilacalmosa, Matí de festa, Mai se fa tard si el cor és jove (estrenada al Romea l'any 1910, refosa després per Avel·lí Artís i reestrenada al Novetats l'any 1927, amb el títol esmenat: No és mai tard si el cor és jove. A cor distret, sagetes noves, de 1911, «Impresa en la impremta de l'autor, Balmes, 54», segons que diu el peu d'Impremta. O sigui, que als 30 anys ja s'havia establert pel seu compte. Va escriure i estrenar vint comèdies més i la sola llista m'ocuparia tot l'espai que AVUI m'atorga, perquè el meu pare tenia el vici dels títols llargs.
No em pertoca de jutjar-lo. He de dir, això no obstant, que estic en desacord amb el text de l'article que li dedica la Gran Enciclopèdia, perquè el tracta superficialment.
Home inquiet, tou i excessivament Impressionable, disfressava magistralment la seva feblesa: representava molt bé el paper d'home violent I agressiu, quan tot plegat no era sinó una cortina de fum, de fum de foc d'encenalls. Les seves successives impremtes a Barcelona són una dramàtica relació de debilitats, d'estafades que li feien, de lamentables entendriments i d'impresos que mal no cobraria. Optimista per naturalesa, es refeia de cada fracàs amb una nova aventura editorial —va crear un munt de revistes—, on perdia tots els diners que el teatre li deixava.
Es va exiliar l'any 1939 vam anar a parar a Mèxic, on, al cap de dos anys i mig, el meu pare ja tenia una Impremta. En ella, és clar, hi tirava la «Col·lecció Catalònia» I «La Nostra revista», dues empreses continuadores de la seva negació per a la crematística. Però que, evidentment, el reafirmaven en la seva missió de peoner, de dipositari d'una cultura que ací hom maltractava reiteradament. Va morir a casa meva, d'un atac al cor —el tercer en mig any—, el dia 30 de desembre del 1954. «Quin dia som?», havia preguntat el matí a la meva dona. «Vaja! —va fer— Ja hem passat un altre any!» Però no l'havia de passar.