L’èxit inesperat de Podemos ha revolucionat el panorama polític espanyol. Val. Els controladors del sistema estan que no caguen merda bona. Collonut. I damunt el rei abdica i s’arma la de Felipe és Cristo. Però ara que comença a gelar-se (i a organitzar-se) l’eufòria, espluguem-los la llémena. A Podemos i als partidaris de la III República Española.

Deixant de banda, primer de tot, que sóc de l’opinió que si vols derrocar un règim totalitari (la Troika) no pots legitimar-lo presentant-te a les seues eleccions (europees). Malgrat l’avenç electoral, l’arc esquerrà és minoritari al parlament europeu i els seus vots no canviaran el rumb polític de les devastadores institucions europees. I per a ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta. I ja s’ho faran ells. Deixant de banda aquesta a bastament declarada aversió a legitimar la inexistent democràcia europea, no sé si com a valencià de Nació Catalana, catalanoparlant resistent doncs, en vies d’extinció, per tant, em convé alegrar-me per l’èxit de Podemos. Més i tot, dubte que m’haja d’afegir a les demandes de referèndum per la III República Española. Al capdavall, la meua república són els Països Catalans: l’únic estat futur que em pot garantir la plena llibertat i la continuïtat (l’existència) com a catalanoparlant.

En quina llengua debaten en els “círculos” de Podemos? M’imagine algú començant a expressar-s’hi en català, i tot d’una algú altre li reclama, potser de bé a bé, “En español, compañero, para que lo entendamos todos”. Quina llengua serà més preeminent que l’altra en una futura III República Española al País Valencià i a la resta Països Catalans encara sota el seu domini? La I la II ja van deixar ratlles fetes: pam amunt, pam avall, practicaren el mateix supremacisme hispànic (castellà) que tots els altres règims espanyols, hagen sigut monàrquics o militars o fifty-fifty.

Em tem, doncs, que, seguint la tradició “izquierdista”, Podemos com a molt ens “tolerarà” i prou. Com tots els altres fins ara. A tot estirar, diran que som un país “bilingüe”, cosa que, segons les contrastades lleis de la sociolingüística, equival igualment a una sentència de mort per al nostre català. Sense la violència que demostren PP, VOX, UPyD o Ciudadanos, però igualment serà la nostra mort. Ens “donaran” algunes lleis a favor, però sense possibilitats de desenvolupar-nos en plena llibertat, sempre coartats pel rang superior de la “lengua común”. Serem animals exòtics en una reduïda reserva de protecció lingüística. No obstant això, de “bilingüistes” que ens condemnen a mort n’hi ha també entre “els nostres”. Defugen el conflicte. Però el conflicte (lingüístic) hi és. Fet i fet, la sociolingüística denomina “conflicte lingüístic” a allò que “els altres” i alguns dels “nostres” li diuen, sovint covardament, sempre fraudulentament, bilingüisme. I en aquesta situació, “la lengua común” (llengua dominant) sempre devora “la nostra llengua” (llengua dominada).

No donaré suport a ningú que pretenga exterminar-me “democràticament”, ni que siga en nom de la III República Española. El gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig. Qui més s’assembla a un supremacista espanyol monàrquic és un de republicà, i un d’anarquista també. Són faves comptades.

Dissortadament.