Hi ha tres interpretacions errònies que limiten la capacitat d'incidència de les esquerres i que cal superar si volem abordar amb èxit la conjuntura del 9N i les ulteriors propostes electorals d'acumulació de forces:

Error 1: El procés independentista és una cortina de fum de la burgesia, un conte de la lletera que únicament serveix als interessos de les classes dominants.

Error 2: L'auge independentista té una correlació directa amb la crisi econòmica i actuaria com a una utopia de recanvi.

Error 3: Ser independent o no ser-ho té poca importància dins de la UE.

Aquests apriorismes són les variables d'una ideologia plantejada durant la Transició per Jordi Solé Tura, que es fonamentava en la idea de l'encaix idíl·lic dels Països Catalans dins d'una Espanya democràtica i respectuosa amb la diversitat, en la qual ja no tindria cap sentit la reivindicació nacional catalana.

La involució democràtica, l'auge de l'espanyolisme i el col·lapse de l'economia especulativa han deixat el soleturisme sense arguments. Espanya no es pot reformar, i per això tracten de guanyar temps repetint el mantra del catalanisme / independentisme = burgesia.

Simptomàticament, els poders fàctics ho interpreten a la inversa: la burgesia catalana és presonera d'una forassenyada mobilització popular. Només cal recordar els posicionaments de Juan Rosell (CEOE) o de Josep Oliu (Banc Sabadell), que s'han manifestat obertament en contra de la independència.

Els càlculs econòmics dels partidaris de renovar el pacte amb Espanya topen amb la reivindicació fonamental dels partidaris del dret de decidir: la sobirania, que situa el poble català com a un subjecte polític i jurídic capacitat per decidir-ho tot sense haver de mercadejar la llibertat.

Banalitzar el fet de tenir o no tenir un estat català independent, equival a obviar que amb la independència es produirà la ruptura amb el Regne d'Espanya, és a dir, que s'afeblirà una superestructura política imperialista i econòmicament nociva pels interessos de les classes populars catalanes.

Paral·lelament, i en contra dels arguments derrotistes, el procés constituent de la República Catalana independent també obre les portes a definir un nou model de país més favorable als interessos populars. Ara bé, cal lluitar per garantir que això sigui així, perquè els drets no vénen donats, es guanyen!

Si l'esquerra deixa que la dreta executi el seu programa neoliberal escudant-se en el procés és perquè, en gran part, no ha entès que les oligarquies no poden resoldre el plet nacional sense immolar-se a sí mateixes.

Prou laments! El futur s'escriu ara i aquí. Cal que les esquerres defensem amb tenacitat la celebració del referèndum del 9N i que comencem a definir el model de país volem construir. Però, arribats al moment de la veritat, si els partits d'ordre se'n desdiuen o postulen una transacció amb Espanya, caldrà desbordar-los mitjançant la mobilització. I, davant dels escenaris electorals immediats, caldrà extreure'n la lliçó i plantejar una política d'aliances i d'acumulació de forces rupturista i d'esquerres que inclogui sense embuts el compromís inajornable de la proclamació d'una República Catalana independent.

Guanyarem!