En el llarg fil roig de la història de l’independentisme s’han produït  escissions, que malgrat que algú ha volgut atribuir al tòpic d’un específic  individualisme català, “ tants caps tants barrets”, s’han donat amb igual o més freqüència a d’altres latituds i sigles polítiques.

Creiem que les escissions no són necessàriament dolentes, ni afebleixen el conjunt del moviment, poden contribuir en alguns casos a generar debat, a la correcció de mètodes de treball i tàctiques errònies. És en aquest sentit que creiem que l’anàlisi acurada de les raons “reals”, per les quals es produeixen les escissions, pot ésser un bon element de pedagogia política.

El 14 de març d’enguany ha fet 40 anys de l’escissió PSAN / PSAN p, i volem aportar alguns dels principals elements que desencadenaren la crisi.

Durant el període 1972-73, el sector crític dins el PSAN, que després passarà a dir-se PSAN p, fa unes crítiques a la direcció que són:

1.- Un creixement massa lent del partit, poca penetració dins l'oposició antifranquista  i del moviment obrer hegemonitzat pel PSUC

2.- Poca presència dins del moviment obrer, només una certa implantació en sectors de la sanitat, ensenyament  i banca.

El sector crític creu que cal seguir  una estratègia pròpia i no seguir una política subordinada a la línia del PSUC, l'error és fer seguidisme del bloc hegemònic dirigit pel PSUC. S'engega una línia de dinamització de fronts de lluita específics, Barris en lluita ( 1972), El Vallès en lluita (1973) Estudiants en lluita (1973), Obrers en lluita (1973), i tot un seguit de Butlletins que analitzant la realitat concreta, establien mecanismes d'acció política en funció d'una estratègia definida. Dins aquest marc general, es postula l'estructuració d'un front armat per a la defensa de les conquestes obreres, i fer avançar el procés polític.

Per al sector crític, es tracta “d'aconseguir que el PSAN deixi d'ésser un nucli d'opinió, per esdevenir un agent de la revolució”.  El document elaborat pel PSAN p, Les posicions de la dreta i la marxa del partit cap a la seva consolidació ( març 1974), precisen les raons que porten a la ruptura.

És en aquest període que, com a resultat d'un esforç de teorització política, apareix el concepte de “revolució socialista catalana”. Alhora,  s'inicia un procés de solidaritat internacionalista entre les nacions  oprimides d'Europa, se signa la Carta de Brest (1974), com a coordinadora de les lluites dels pobles oprimits d'Europa,  per aconseguir el seu alliberament nacional i social, que vol dir, el rebuig a l'imperialisme colonial dels Estats, com a manifestació del capitalisme.

 La carta de Brest fou signada per

UDB.-  Unió Democràtica Bretona

UPG.-  Unión do Pobo Galego

IRM.-  Moviment Republicà Irlandès (Sinn Fein, IRA oficial)

ECT.-  Esquerra catalana dels treballadors

CG.-  País de Gal·les roig

EHAS.-  Partit Socialista del Poble Basc

PSAN p.- Partit Socialista d'Alliberament  Nacional dels PPCC

No seria possible una reedició de la Carta de Brest, o un model de coordinació de característiques semblants, com a alternativa a aquesta Unió Europea (UE) imperialista, al servei dels Estats i els banquers? No hem quedat que l'estudi de la història, serveix per a treure  ensenyaments de les experiències del passat?