Marta: -Atenció, comencem a gravar. Jo sóc la Marta. Estem aquí sis col·legues. Estem dinant al Terra d’Escudella. Portem dues hores i mitja discutint sobre “identitat”. La controvèrsia ha vingut arran del mot “identitari”, que el Manel deia que és un mot perdut perquè ha estat confiscat pel feixisme europeu de la mateixa manera que els castellans van confiscar el mot “espanyol”, i que per tant aquestes dues paraules ja no es poden recuperar.
[PAUSA]
Marta: -Els altres de la colla no hi hem estat d’acord. Bueno, sí, hem estat d’acord en relació a que la paraula Espanya ja no es pot recuperar, ni ganes. Però no hem estat d’acord que “identitari” no es pugui recuperar. Això de gravar-ho ha vingut al veure que després de molt discutir hem descobert que sent igual de patriotes -excepte el Jordi que diu que és independentista per raons pràctiques- no tenim les mateixes identitats. Però lo que ens ha frapat de debò ha sigut descobrir-nos a nosaltres mateixos dient que algunes d’aquestes altres identitats són poc importants però d’altres són tant tant fonamentals que no podríem recolzar mai, de cap de les maneres, una independència o un procés que les negués.
[PAUSA]
Marta: -Com que no aconseguíem posar-nos d’acord per trobar l’entrellat de forma estructurada, i sobretot veient que tots tendíem a anar-nos pels “cerros d’Úbeda”, maquillar amb teories políticament correctes els nostres sentiments reals, hem decidit usar la tècnica de gravar-nos amb el mòbil preguntant-nos els uns als altres, sense cap possibilitat de modificar-ho. A veure si així descobríem quines identitats són el comú denominador que impedeixin la guerra civil. També hem acordat que el Manel ho publicarà en alguna publicació independentista, sense cognoms però també sense canviar ni una coma, perquè hem pensat que aquest coneixement pot ser important i transcendent.
[PAUSA]
Jaume: -Però digues quines són, que aquest rotllo no l’entén ningú!
[PAUSA]
Marta: -Sí, la identitat comuna és ser Català.
[PAUSA]
Manel: -Una precisió vull aclarir, que no tocaré ni una coma, i si algú diu renecs o potser barbarismes com “vale” o “bueno”, tampoc. Però si algú parla malament i dieu expressions com “hem decidit preguntant-se” o “anem a gravant-se”, o dieu les paraules a mitges, com “pro” en comptes de “però” “Tresa” en comptes de “Teresa”, o “l’independència” en comptes de “la independència”, etc, doncs això sí que ho corregiré, eh!
[PAUSA]
Marta: -Val, val, d’acord. Doncs dèiem que la identitat comuna és “ser Català”. Cinc de nosaltres ens sentim emocionalment “patriotes”. Hem vist que algunes altres identitats són fonamentals i que un marc polític intolerant en vers una d’aquestes identitats ens situaria en un bàndol contrari, un bàndol que no seria l’espanyol però sí que crearia divisions, escissions, afebliments… De moment hem dit que les fonamentals hem vist que són: “els Països Catalans”, “Catalunya”, “les esquerres”, “el cristianisme”, “l’islam”, “anti-patriarcalisme”, “l’ecologisme”, “el liberalisme”. En canvi els comunistes heu descartat “el comunisme”. Però després tots us heu anat retractant. Al principi estava clar que serien prescindibles “el feminisme”, “el comunisme”, “Occitània” i “l’ecologisme”. Després us heu començat a contradir. I al final tenim aquest merder que ja no ens aclarim. Potser ara al fer les preguntes en sortiran més. Comença el Jordi preguntant al Hamid. L’acord és no enrotllar-nos i fer preguntes concretes.
[PAUSA]
Jordi: -Hola, Hamid. Ens ha fet gràcia que mentre jo no em defineixo patriota català i sóc nascut a Catalunya tu ets nascut al Marroc de família berber però no ets patriota berber i en canvi ets patriota català, votes UDC i per a tu és fonamental “els Països Catalans” i “l’Islam”.
[PAUSA]
Marta: -Hosti, Jordi, no és així. Això ni és escuet ni és preguntar, ja ho has dit tot del Hamid, no cal que parli ell.
[PAUSA]
Hamid: -A veure, no cal ser nascut aquí sinó haver crescut de petit per ser patriota. Podria tenir una mica d’identitat espanyola si hagués parlat espanyol de petit però només parlava àrab i català, per tant no em sento gens Espanyol. Em sento tant o més patriota que un pagès de Vic perquè la catalana és la meva identitat principal. No em sento berber perquè, tot i que tant el meu pare com la meva mare eren de famílies que parlen amazigh, eren de zones molt allunyades. La meva mare és del Rif i el meu pare del sud de Marroc, es van conèixer parlant àrab i així em van parlar a mi. El coneixement de l’idioma àrab fa que senti una mica d’identitat àrab, però també parlo perfectament anglès i de tanta cinematografia de Hollywood sento que també comparteixo un punt d’identitat americana, però no sento que tingui cap identitat russa ni alemanya ni tan sols francesa, tot i que he vist molt cinema d’aquests tres països.
[PAUSA]
Jordi: -Però deies que per a tu és fonamental els Països Catalans i que no pots acceptar un independentisme que no els contempli.
[PAUSA]
Hamid: -No, no he dit això. Lo que he dit és que no podria acceptar un independentisme que els rebutgi. N’hi ha prou acceptant que en formem part i deixant la porta oberta a la reunificació.
[PAUSA]
Jordi: -Però per què per a tu és tan important i per a mi no? També has de parlar de l’Islam i de per què ara votes CiU
[PAUSA]
Hamid: -Perquè jo vinc de mogudes de barri que em van vincular a l’esquerra independentista i tu no. Jo m’he fet un tip d’anar d’Alacant a Perpinyà i tu no has fet política fora del Principat. Ens identifiquem amb allò que coneixem. I una cosa és moure’m a nivell de barri amb l’esquerra independentista i l’altra és ser ateu, i jo no podré ser ateu perquè la religió forma part de la meva identitat. Jo m’he sentit agredit verbalment pels meus amics de la CUP en la meva identitat religiosa, sense mala intenció però amb la incomoditat de qui té amics que no paren de renegar d’allò que per a tu és sagrat, però en canvi em sento còmode en la democràcia cristiana perquè em respecten i perquè Jesucrist és un profeta de l’Islam, i creiem en la Verge Maria.
[PAUSA]
Jordi: -Vale, doncs ara et toca a tu.
[PAUSA]
Marta: -A veure si ho fas millor!
[PAUSA]
Jaume: -Hosti, mireu de ser més esquemàtics!
[PAUSA]
Hamid: -A veure, Jordi, quines són les teves identitats prescindibles i quines són tan fonamentals que no toleraries que te les neguessin?
[PAUSA]
Jordi: -En poques paraules i ben esquemàtic et diré que em sento Català i em sento molt Europeu i em sento una mica Espanyol. Suposo que tens raó que el coneixement fa molt, perquè és obvi que sento més pròpies algunes costums espanyoles, i també em passa amb algunes americans que he vist a la tele, però no puc sentir cap afinitat per allò que desconec. Em sento europeu arran d’haver fet l’erasmus a Holanda i que parlo anglès, francès i una mica d’holandès. Tots els meus ancestres són catalans, els meus cognoms no poden ser més catalans, però a la família sempre ens hem sentit Espanyols. Tinc altres identitats, com “ecologista”, “liberal” i “agnòstic” però de la mateixa manera que ara estic dins un règim espanyol i autonòmic sense agnosticisme ni liberalisme ni ecologisme institucionals, també podria passar sense aquestes polítiques en una Catalunya independent.
[PAUSA]
Jaume: -Ara jo al Manel. Manel, quines són les teves identitats fonamentals i quines són prescindibles?
[PAUSA]
Manel: -Em sento patriota i també de Països Catalans, per tant fins aquí com el Hamid. Accepto la Catalunya de les quatre províncies com la fase incompleta però com un pas endavant. També com el Hamid el tema religiós és fonamental, però en el meu cas en la forma “atea”. No podria estar en un projecte que fos intolerant amb el meu “ateisme”. Pel que fa a les identitats prescindibles, també em sento “Occità” però no presentaria una batalla identitària al respecte. I em sento “comunista”, però també ho sabria deixar aparcat. En canvi, no podria tolerar un projecte independentista que m’impedís una percepció d’esquerres i que m’impedís competir políticament amb propostes d’esquerres. O sigui, les fonamentals serien: “Catalunya”, però també “Països Catalans”, “ateisme” i “esquerres”. M’ha fet gràcia això de la identitat americana i penso que també he de reconèixer que hi ha trets culturals “pel·liculers” que formen part de la nostre identitat. I també penso que, per exemple, em sento Europeu en la mesura que em sento còmode a França i parlant en francès. Però una part de la meva família és Espanyola, de fet la meva llengua materna és l’espanyol, i no em sento en absolut Espanyol, ni de lluny.
[PAUSA]
Manel: -Ara tu, Jaume. Quines són les teves identitats innegociables.
[PAUSA]
Jaume: -Per a mi el fet “occità” és inqüestionable i no veig per què ha de ser prescindible, però està clar que no m’oposaria a una independència que no en fes referència. L’altra identitat és “la sexual”, vosaltres no us heu definit heterosexuals perquè aqueta identitat la teniu com la normal i no la teniu amenaçada, però el meu cas és diferent, per tant no me’n fiaria d’una independència que d’entrada no reconegués en la seva constitució el respecte per la identitat “Gay”. La meva identitat religiosa no és gaire forta perquè he passat del “catolicisme practicant” al “no practicant”, o sigui que, com tampoc no ho veig amenaçat, m’és ben igual si la Catalunya independent ho respecta o no. La identitat política tampoc és important perquè crec que durant el procés hauríem d’oblidar-nos de política, i quan siguem independents podríem tornar a jugar a dretes i esquerres. Pel que fa als “Països Catalans”, no és que sigui prescindible, és que no hi crec, penso que estan perduts, i si volen tornar a ser part de la nació catalana han de ser ells els que s’han d’espavilar.
[PAUSA]
Marta: -Em toca preguntar a la Laura. Quina és o quines són les teves identitats fonamentals i quines són aparcables?
[PAUSA]
Laura: -Jo sóc de “Catalunya”. Tampoc no crec en els “Països Catalans a nivell de o tot o res”, de manera que quan el Principat sigui independent ja anirem fent feina per atraure la resta dels territoris de cultura comuna. Com el Jaume, la identitat “sexual” és fonamental i segurament jo seria anti-independentista si l’entorn indepe fos “masclista”. En canvi, la “religió” no suposa res identitari per a mi, “l’ateisme” tampoc, i ser “d’esquerres” tampoc. La meva filosofia és ser “patriota”, com el Manel i el Hamid, i “feminista”.
[PAUSA]
Laura: -I finalment es tanca la roda i li toca a la Marta. Quines són les teves identitats?
[PAUSA]
Marta: -Doncs per a mi la identitat està lligada a la “cultura”, però no a la cultureta que només tenen quatre pagesos d’Osona, aquella que té l’etiqueta de “catalana antropològica”. No sóc tan utilitària del catalanisme com el Jordi, de fet també em sento “patriota”, però no podria ser-ho si el meu patriotisme estigués lligat a la sardana, entre altres raons perquè ni sé ballar sardanes ni m’interessen. El meu patriotisme ve de “l’orgull de sentir-me catalana perquè Catalunya ha sabut integrar la cuina senegalesa o la música americana”. Jo no podria sentir-me patriota d’un país atrofiat culturalment. Me’n recordo quan vaig estar a Algèria que els amics més patriotes que vaig fer eren els joves que se sentien orgullosos d’haver generat una música molt influenciada per formes espanyoles i anglosaxones. En canvi vaig conèixer gent se que li notava l’autoodi i a més coincidien que no generaven cap prestigi nacional i eren els que “comprenien” la mort de Cheb Hasni. La “tolerància” hauria de ser extensiva a “totes les idees” i “totes les condicions sexuals i religioses”. Per tant, “Catalunya” i “multiculturalisme” són les meves identitats fonamentals, i per tant quan jo faig propaganda independentista estic venent modernitat, dic que la Catalunya independent quan sigui independent podrà ser tan multicultural i plurilingüística com Dinamarca. Per això mateix, qui vulgui vendre’m a mi el seu partit independentista m’hauria de seduir perquè jo hauria de veure en aquesta idea independentista l’atractiu de la modernitat.
[PAUSA]
Jaume: -Doncs, per que he apuntat, i consta gravat i serà publicat, com a grup ens mantindríem units lluitant per la independència sempre que aquest independentisme sigui de “Catalunya”, que no sigui només de Països Catalans, que sigui multicultural, que respecti la dona, que respecti la homosexualitat, que respecti la percepció política en l’eix social dreta-esquerra, però que toleri tant la identitat dels partidiaris del Països Catalans com la dels que no hi creuen, la dels religiosos i la dels ateus. A més cal que no es rebutgi ni la dimensió occitana ni l’europea, i que accepti algunes influències amb les que podem estar molt familiaritzats i que poden tenir origen cinematogràfic (americanes) o idiomàtic (espanyoles, àrabs, franceses…). El trencament d’aquests paràmetres ens incomodaria i amb tota probabilitat ens afebliria perquè estaríem barallant-nos entre nosaltres i Espanya se n’aprofitaria. Punt final, aturo la gravació.
[CLIC]
Ha transcrit: Fantassin Manel