L'estratègia de la por, per por al progrés de les forces socials i polítiques, més enllà del PSOE, que acaben de desmuntar, amb el vot i l'abstenció activa, l'imperfet bipartidisme, ha entrat en joc per refredar aquest gir progressista i republicà que s'estén com una reguera des de Catalunya a l'altra banda de l'Estat.
L'abdicació monàrquica pretén crear una sensació d'inseguretat i por social amb la pretensió de mobilitzar la població abstencionista ia part de la que ha abandonat les seves fidelitats al PP, el PSOE a CiU i el PNB. Si aconseguissin aquest canvi de rumb de l'electorat fins reequilibrar la situació "davant" de bipartidisme, bé podria dir-se això de "regnar després de mort".
Aquesta estratègia de la por s'enfronta a dos problemes: la desintegració del PSOE, amb el que es desplomaria un dels pilars necessaris per mantenir el sistema "corrupte", creat durant la "transició" i, d'una altra banda, el progrés massiu i decidit d'una gran majoria de ciutadans catalans cap a la independència, juntament amb la conquesta dels carrers, de les xarxes i de les actes pels moviments socials i forces polítiques emergents a Espanya. Si es desploma el PSOE es posa fi a la transició i a la monarquia.
Ja fa anys, el 1981, segons expliquen les cròniques, no desmentides en els congressos socialistes, Felipe González i altres dirigents polítics estaven convidats, per l'Exèrcit, a formar un govern o dit en altres paraules, l'Exèrcit, guardià de la sobirania, recolzava un govern de civils per estabilitzar la situació i reequilibrar la posició de la monarquia. El 23 F el va avortar.
Actualment, Felipe González ja ens venia avisant del que anava a ocórrer. Fa setmanes va declarar que la monarquia era intocable per ser una qüestió molt delicada i perillosa. Recentment no ha deixat de repetir que cal formar un govern nacional de concentració, però no com el 1917, sinó entre el PP i el PSOE. Aquest govern pot funcionar sense que ni estètica ni formalment s'estableixi una aliança de govern. Per què sols PP i PSOE? I per què ara?
Per què sols?, Perquè a l'altra banda hi ha totes les forces polítiques i socials que empenyen, amb els catalans a l'avantguarda, contra l'ordre social instaurat durant la transició. Per què ara? Per dues raons, perquè, si es deixa per després de la substitució de Rubalcaba, el partit socialista podria donar un gir de 360 graus i alinear-se amb les forces republicanes i progressistes.
Situació que obstruiria la transició tranquil · la de la monarquia. Si el PSOE no dóna aquest gir té assegurada la seva defunció com a partit electoral de masses. I tant si ho fa com si no, els moviments socials i les seves forces polítiques emergents prosseguiran radicalitzant la seva mobilització i avançant les seves posicions. Com en una guerra de moviments.
D'altra banda, un govern nacional de concentració necessita temps, perquè les eleccions, a Catalunya, la substitució de Rubalcaba, les eleccions municipals i les autonòmiques, se li tiren a sobre. Necessita temps per negociar amb les dretes catalana i basca per signar un acord de rendició total en virtut del qual les seves nacions segueixin vinculades a Espanya, ressuscitant la fórmula del lehendakari Ibarretxe d '"Estat lliure associat". O alguna cosa semblant.
Aquesta maniobra seria una oferta a aquestes dretes, CiU i PNB, perquè es puguin presentar com a salvadores davant els seus ciutadans i, sobretot, per desfer de la seva esquerra, Esquerra i EH Bildu, que les arrossega cap a una independència en la qual s'hi sentirien desplaçades pels seus autèntics protagonistes: Esquerra Republicana i EH Bildu.
Del que facin els moviments socials i les seves forces polítiques emergents dependrà el rumb que prengui l'actual procés tant cap a la independència per a uns com cap a la III ª República per altres. La "tercera força" bé pot integrar i coordinar totes aquestes forces socials i polítiques.