Una victòria pírrica. Aquest va ser el resultat de la votació al Congrés a favor de la monarquia per part del PSOE, PP i UPiD, confessos enemics de la república. Si només existissin els mitjans de comunicació de paper, els de sempre, i les televisions i ràdios de sempre, aquest país seria el de les meravelles i, la coronació, un conte de fades filmat per Disneyland. La realitat no la recullen aquests mitjans, però això existeix. Existeix en els moviments socials, existeix en les manifestacions republicanes, n'hi ha en els aturats, desnonats, feministes... i existeix a una Catalunya que lluita per manifestar la seva voluntat i no la que li imposen. Aquesta realitat és contra la qual s'establirà a Espanya la restauració monàrquica, gràcies al PSOE. I conte contat, aquest conte s'ha acabat.
Però, per més que mirin cap a un altre costat, la realitat no és la dels contes de fades, sinó la que és. Deia Kant, sobreposant-se al seu idealisme moral, que la raó, més aviat imaginació, no pot convertir un objecte d'aquesta en un fenomen real. Del desig no pot deduir la seva existència. Del suport a la monarquia contra la república no pot deduir-se que la voluntat republicana no existeixi. Existeix. Però tampoc va ser afirmar que, del desig del PP / PSOE per mantenir la monarquia, aquesta existirà sempre. Entre el desig i la realitat n'hi ha un abisme. I aquest n'és el problema, greu problema, contra el qual s'instal·larà la corona al cap de Felip VI. Com de trist és que l'església no estigui present al seu costat, perquè és la segona força que dóna suport a la Monarquia. El tercer pilar n'és, imprescindiblement, l'exèrcit. Per tot això aquesta monarquia neix desequilibrada. Penja d'un fil.
Excepte els partits esmentats, totes les forces polítiques estan en contra d'aquesta restauració silenciosa en nom d'una Constitució desprestigiada perquè, amb el seu consentiment, s'hi estan destruint i privatitzant els béns públics. Una Constitució que només protegeix l'interès de la propietat privada, dels bancs i de l'oligarquia financera, no està en condicions de reivindicar-se com la constitució de tots els ciutadans. Ja no n'hi ha consens. Ni entre el poble i els partits polítics, ni entre tots els partits polítics i la Corona.
Primer problema del primer regnat de Felip VI: quina resposta donarà a la "qüestió catalana"? Només d'aquest problema, de la seva solució, penja la Monarquia i la Constitució. Si l'única solució, i és l'única que té el Govern per contenir la marea republicana i independentista a Catalunya, és vestir Felip VI amb el vestit de Cap Suprem de tots els exèrcits i intervenir militarment a Catalunya, és que han signat la seva pròpia sentència.
La invasió de Catalunya tindria, com a paradoxal conseqüència, el reconeixement de Catalunya com a nació davant tots els estats europeus i de la resta del món. Un govern català a l'exili, a París per exemple, com seria contemplat per l'opinió pública? Resistiria la Unió Europea tenir en el seu propi si exiliats polítics procedents de Catalunya, com si fossin exiliats d'una república bananera?
Javier Fisac Seco és historiador, caricaturista, analista polític i creador artístic
Els seus darrers llibres publicats són: La civilización pervertida o la Ética sadomasoquista cristiana; Clericalismo y Poder y El mito de la transición política: Franco, D.Juan/El Rey y el PCE/ PSOE en la Guerra Fría