Mentre esperem a veure si en Mas opta per posar-se al costat del poble i la democràcia o del govern del Regne i l’oligarquia espanyolista, convé seguir acumulant arguments a favor del referèncum i la Independència i contrarestant els de l’adversari, per fluixos que aquests ens semblin. Com quan els líders del PPSOE afirmen que tenint en compte que la Independència de Catalunya afectaria a la resta de l’Estat (i és evident que això és així) tots els ciutadans del Regne tindrien dret a decidir-ho. En realitat, a la vida són constants les decisions que prenen terceres persones i ens afecten de manera directa, des del company que decideix deixar l’equip i ens deixa amb la davantera tocada, fins a la parella que n’ha trobat un altre de més simpàtic. Les persones fem molt poques coses totes soles. Necessitem als altres, per tirar endavant els nostres projectes, però no per això tenim cap dret a prendre per ells les decisions que els pertoquen. Tenim dret, com a màxim, a ser tinguts en compte i tractats amb consideració, tal com passarà, sens dubte, amb l’Estat Espanyol i els seus habitants el dia que els catalans i catalanes deixem de formar-ne part. És segur que hi haurà, si el procés ha estat democràtic i respectat, alguna mena d’acord de cooperació i solidaritat potent i de llarga durada. Al capdavall, respecte per les decisions dels altres i consideració rebuda quan aquestes ens afecten són les dues cares de la mateixa moneda. 

Un altre argument, derivat en certa manera de l’anterior, és el que posa límits a l’autodeterminació amb el mètode, sempre interessant, de reduir-lo a l’absurd. Així, afirmen que si Catalunya té dret a l’autodeterminació, també en tindria la provínica de Lleida, la comarca del Bages, Sant Joan de Vilatorrada, el barri de la Font del Ros, el carrer x, el blog z, etc…I de fet és així, fins a un cert punt. L’autodeterminació, l’adhesió lliure a un determinat projecte polític (un Estat, en aquest cas) hauria de ser un valor a defensar fins a les darreres consequències, fins al límit d’allò possible. Però un Estat no és només una unió de persones, sinó també dels territoris on viuen aquestes persones i això comporta una evident limitació de la llibertat individual. Així, no podrien constituir un Estat tal com els coneixem, o seria ben complicat de fer-ho, persones que visquessin repartides per tot el món o que visquessin en un indret molt reduït o excessivament fragmentat. L’autodeterminació, per tant, la lliure associació de persones assentades en un territori, no hauria de conèixer altre límit que la seva viabilitat efectiva. La història, la llengua, els sentiments de cadascú són qüestions que influixen en la decisió a prendre, segur, però el factor darrer i definitiu és o hauria de ser la lliure voluntat de les persones. I això hauria d’estar molt per damunt de les siluetes dels mapes tal i com les hem vist mil vegades dibuixades. De totes les siluetes.