Durant les dècades dels setanta i els vuitanta fou quan el PSANp, IPC i el MDT elaboraren una tàctica i una estratègia que permeté una pràctica política i armada, que representaren un avenç teòric considerable de l’independentisme combatiu i la seva consolidació com a alternativa al sistema.

Aleshores teníem com a referents històrics, com a herois de la nostra història nacional F. Macià, Ll. Companys, J. Compte, D. Cardona, A. Nin, D. Latorre, J. Arquer, però havíem oblidat els herois més propers cronològicament, amb els quals potser fins i tot havíem coincidit en la militància o en lluites concretes.

Dos llibres editats aquest setembre recuperen el context històric i la memòria d’aquells anys de ferro, L’Exèrcit Popular Català (1969-1979) La Casa, escrit per l’Oriol Falguera i editat per Rafael Dalmau i Al cap dels anys. Militància, presó, exili (1970-1998), d’Àlvar Valls,  publicat per edicions del 1979. Els dos llibres han recuperat la memòria d’unes lluites sense les quals avui l’independentisme no seria la ideologia hegemònica a la nostra societat.

Pensem que els dos llibres apareixen en un moment polític escaient, perquè poden servir com a element de reflexió del camí recorregut, de com de costerut ha estat aquest camí, de per què no hem agafat dreceres enganyoses, que sovint porten a un atzucac, de com ara comencem a recollir l’esforç de tota una generació esforçada, que va saber fer de pont entre l’abans  de la derrota del 1939 i el després de l’ocupació militar.

Amb l’autonomisme ens vam acostumar massa al sí, però no, del cagadubtes acomodatici, al relativisme de la puta i la Ramoneta, més del primer que del segon, aquell accedí a l’excel·lència de l’art de la política oficial, enmig de la bombolla immobiliària.

Amb l’autonomisme vam aprendre a confondre l’amic amb l’enemic, sobretot si amb aquest compartíem negocis lligats amb les institucions. A canvi, ens deixaven endeutar-nos i pagar amb la VISA.

Ara, al final d’aquest cicle, amb el desballestament de l’estat del benestar i les privatitzacions, sembla que la realitat ha fet obrir els ulls a amples sectors del nostre poble, que la relativitat líquida de la pesta postmodernista s’ha mort d’avorriment, i que ara, com sempre, podrem tornar a identificar els amics i els enemics, perquè allò que tots som germans s’ha comprovat que no funciona, que gairebé ningú no s’ho creu.

Pensem que cal recuperar l’esperit d’aquells anys de ferro, per tal de no tenir plom a les ales.