L’assassinat d’Isabel Carrasco ha estat utilitzat de manera sistemàtica per mitjans i periodistes de la dreta espanyola per culpar-ne un “clima de crispació insuportable”, presumptament generat des dels moviments socials i mitjans d’esquerres. A pesar que ràpidament va demostrar-se que no hi havia una motivació política en el crim, això no ha fet variar la seva tesi i ABC i El Mundo n’han dedicat editorials, mentre que columnistes i tertulians de referència com Isabel San Sebastián, Ernesto Sáenz de Buruaga, Carmen Tomás o Salvador Sostres han insistit a acusar els escarnis o els insults a Twitter d’haver “alimentat el crim”.

Però aquests mateixos mitjans no sempre han jutjat de la mateixa forma el clima polític en que es produïa un crim. El 2011 un home va disparar contra la senadora demòcrata estatunidenca Gabrielle Giffords i va ferir-la greument, a més de matar sis persones i ferir-ne onze més. L’atemptat va donar-se en un context de forta polarització política, amb un Tea Party molt agressiu que utilitzava una dialèctica clarament militar en els seus discursos. L’ex-candidata republicana a la Vice-presidència, Sarah Palin, havia arribat a publicar un mapa on assenyalava amb dianes les circumscripcions on hi havia candidats demòcrates a abatre –políticament s’entenia- que incloïa la de Giffords. Tot i que mai van aclarir-se les motivacions de Jared Loughner per cometre el crim sí que va demostrar-se una forta aversió als polítics.

El debat sobre el clima de tensió generat pel Tea Party va ser molt profund als EUA i va implicar periodistes, analistes i acadèmics, entre altres sectors socials, però va ser rebutjat clarament pels mateixos mitjans que avui asseguren que és exactament el que ha passat a Lleó.

Llavors, El Mundo assegurava en l’editorial que “és cert que determinats plantejaments polítics radicals poden incitar a l’odi, però això no és el que passa avui als Estats Units. Això ha passat a tots els països i a totes les èpoques”. En una línia similar, a l’ABC, Javier Rúperez escrivia que “entre la vida i la mort, se debatia la congressista demòcrata Gabrielle Giffords quan la blogosfera ja es llençava a la recerca de l’autoria intel·lectual (…). Els més agosarats aventuraven que la responsabilitat s’havia de buscar en els programes ideològics del «tea party» (…). No han faltat respectables comentaristes televisius que s’han fet eco de tals suposicions, llençant així llenya al foc del caïnisme”.

La Razón fins i tot va anar més enllà, convertint víctima amb culpable i titulant que “La maquinaria demòcrata utilitza la massacre per a frenar al Tea Party”. En una línia similar, Libertad Digital va obrir un editorial assegurant que “El ‘Tea Party’ no va disparar a Gabrielle Giffords”, per aprofundir en l’atac a l’interior: “L’única qüestió que li ha importat a una part de l’esquerra –que al nostre país inclou a la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació- ha estat crear un espantaocells a partir d’un drama humà per a poder-lo instrumentar políticament”.

Una definició que descriu exactament el que estarien fent ara mateix els mitjans de la dreta espanyola.