Aquest escrit de Lluís M. Xirinacs,  aleshores senador independent adscrit a l'Entesa dels Catalans, situa el moment polític en la lluita per l’amnistia, lluita de la qual ell en va ser capdavanter. Aquest article en forma de carta oberta està adreçat a Agustí Vall, un altre activista per l’amnistia i jesuïta que es preguntava de les pàgines de «Mundo Diario»  per què Xirinacs no havia estat al carrer d'Entença durant el gran motí de presos de la presó Model dies abans.

Xirinacs va fer servir frases molt dures en aquest article adreçades als senadors de l'Entesa dels Catalans que no es van  preocupar per la situació dels presos socials.

                                                     ______________

A N'Agustí Vall i Fortuny,

En resposta a la seva carta oberta a «Mundo Diario» de 2 de novembre del 1977.

Amic Agustí:

Hi ha moment de parlar i moment de callar, moment d'estar present i moment d'estar absent. Em retreus la meva absència i el meu mutisme davant dels fets greus esdevinguts en la presó Model de Barcelona. Em dius que el que havia guanyat durant els vint-i-un mesos d'encadenament voluntari davant de la presó, es va enderrocant a una velocitat insospitada. Jo et diria que allò que no havia guanyat en vint-i-un mesos, allò que constitueix el meu fracàs, es va palesant a una velocitat insospitada. I no saps com me n'alegro.

Primer et demando que repassis els tres anys que vaig passar desafiant descaradament el Tribunal d'Ordre Públic i tot el règim, del 1970 al 1973. Cada dia, durant tres anys, vaig estar amb l'ai al cor, esperant la detenció. En segon lloc et demano que repassis els dos anys de presó,

1974 i 1975. Els tinc escrits fil per randa. En tercer lloc et demano que tractis d'imaginar què representen els dos darrers anys, 1976 i 1977, sempre sotmès a l'angúnia dels presos, a l'agressió dels enemics, a les inclemències físiques, a la pol·lució, a les exigències de milers i milers de visitants de tota mena, sense la més mínima protecció. Poble meu, què podia haver fet per tu que no ho hagi fet? Respon-me.

«HE VOREJAT LA BOGERIA»

Els darrers mesos he vorejat la bogeria. Estic greument malalt dels nervis, identificat fins en això amb tants i tants presos desesperats davant l'egoisme despietat d'una societat insolidària. Les darreres setmanes havia faltat alguns dies al carrer d'Entença sota l'excusa d'una grip per no dramatitzar. M'estava tornant boig. Em vols boig. Agustí? Crec que no t'acabes de fer la idea del càstig continuat, en primer línia de front, a què he estat sotmès des d'aquell 25 de desembre del 1970, quan, a propòsit del procés de Burgos, vaig començar la meva primera vaga de fam important. Des d'aquell dia fins al 15 d'octubre d'enguany, en què el meu cap m'ha fet tocar a retirada, he estat en campanya, en una llarga guerra de set anys sense treva, sense vacances, jugant-m'ho tot a la desesperada en primera línia de foc. Us havíeu acostumat a tot això, oi? La Vicenta, la meva mare, la família, els he tractat a patacades. Els meus amics, els que sempre m'han ajudat, entre els quals et compto a tu. els he tractats a patacades. Saps molt bé, per exemple, les males estones que t'he fet passar des que et vaig demanar el teu ajut per la darrera campanya d'amnistia. Per als altres, els qui m'explotaven, els qui m'agredien, tot ha estat suavitat, delicadesa, paciència, comprensió, perquè es tractava d'una guerra no violenta.

Saps, per la història d'Israel, que cal tenir molta paciència a fi que el poble i els seus responsables despertin de llur somnolència i es posin a caminar. Però la paciència té un límit: un límit precís. Tots els pecats seran perdonats menys un: el pecat contra l'esperit. Quan el poble i els responsables, com a nens malcriats, tot coneixent com coneixem la dedicació de qui els serveix desinteressadament, se'n burlen, s'aprofiten de la bondat i del servei i volen convertir el servidor lliure en un esclau forçat de llurs capricis, aleshores s'acaba la paciència. El poble fabrica delinqüència a tones i no vol els delinqüents al carrer i amenaça Xirinacs perquè demana indult per ells.

Però quan un fill va a la presó, volen arrencar la barba de Xirinacs perquè no se n'ocupa prou. Els governants fabriquen delinqüència a cabassades, molts d'ells mateixos són els més grans delinqüents, donen indults quan se'ls demana amnistia i el neguen quan se'ls demana indult.

«EM VOLEN COM UN SALTIMBANQUI»

Tu també hi has caigut una mica en aquesta trampa en la darrera carta oberta de «Mundo Diario» (2-11-77). Demaneu que lliuri la seva vida a qui ja l'ha lliurada davant de tothom, anys i anys. I vosaltres no lliureu la vostra. Em voleu com un saltimbanqui de fira al qual el públic cruel, còmodament assegut, demana, a crits, un número cada vegada més difícil i més arriscat. Que no en teniu prou encara, goluts?

T’escric des del mateix carrer d'Entença, embolcallat pels fums i sorolls dels camions». No et fa so de sacrilegi aquesta frase? I, saps tu què representen dotze hores diàries, durant vint-i-un mesos, sense diumenges ni vacances, amb els fums i sorolls dels camions i altres cosetes? Potser vols que m'hi estigui vint-i- un mesos més? O tota la vida com Simeó d’Estilita, dalt de la seva columna, o com un iogui hindú, sobre un llit de punxes, per a burla i escarni de tants homes infantilitzats, cruels i malcriats, que abunden per obra i gràcia d'idiotes paternalistes. que es volen fer passar per sants a fi d'afartar una humanitat dròpola i vagarra?

Saps per què he abandonat el carrer d'Entença? Perquè m'ho havia proposat així, quan us vaig demanar, aquest estiu, la darrera campanya d'amnistia. Estava al límit de les meves forces i em vaig dir: la campanya finirà el dia 15 d'octubre: sí per a aquell dia no hi ha amnistia plegaré i diré públicament: «En Xirinacs ha fracassat. 21 mesos de guàrdia no violenta datant de la presó, precedits de llargues vagues de fam en favor de l'amnistia no han portat l'amnistia. Que no s'estranyi la societat si torna la violència. D'alguna manera ha de restar clar que la voluntat del poble és sobirana». Vingué una amnistia, no total, per als polítics. Com no és total és natural que encara sorgeixin brots de violència política. I com què s'ha oblidat d'indultar els presos socials reprimits per la duresa del sistema polític «passat», esclata ara la violència en les presons i entre els familiars i amics dels presos socials. Es la seva hora i el poder de la violència. La meva hora ha acabat. Per a cadascú hi ha temps de no violència i temps de violència. Visca l'actuació de la policia armada amb la seva sorprenent no violència! I visca el motí de la COPEL amb la seva violència!

«NOMÉS BRANDES...»

He escrit dotzenes d'articles avisant. He parlat amb el governador civil, amb el director de la Model, amb el director general de Presons, amb el ministre de l'Interior, amb el ministre de Justícia. He parlat amb munió de diputats i senadors. Només Brandrés i, més fluixos, els altres senadors bascs s'han bellugat, però amb lentitud i perseguint, els del PNB, interessos partidistes.

Molt més tímidament inicià alguna cosa Solé Barberà en la Comissió de Justícia del Congrés. Com dic en un article del 20-10-77: «En general hi ha una fredor completa. Que s'obrin les venes. Que s'omplin el cor d'odi i venjança. Que se suïcidin. Que prenguin els presos polítics amnistiats per a ostatges. Que explotin les presons i quedin reduïdes a cendres. Sé que alguns presos socials em volen arrencar la barba per haver-los traït i abandonat. Que me l’arrenquin. Que plegui Xirinacs. És un inútil. Que mori. Ha fracassat. La no-violència és una enganyifa.

En Benet deia que calia redactar-ho tot molt bé. En Baixeras, que es vigilés de no indultar tal cosa. En Martin Retortillo, que es vigilés de no indultar tal altra. En Pedrol Rius, que calia esperar la reforma legislativa. En Martín Lavilla, que ja es despenalitzarà després. L'Aliança Popular, que estem desmuntant les defenses necessàries...

Ells, els governants, ho he dit cent vegades, són els criminals per endarrerir l'amnistia política, per donar indults als presos socials amb la finalitat d'evitar l'amnistia política. Ara la COPEL té consciència política i uneix els presos socials. Visca la COPEL! Visca la seva carta a «Mundo Diario»!

«EM PRENEN EL PÈL»

Ho vaig avisar amb tota serietat i prudència en la meva intervenció davant el Ple del Senat el dia 14 d'octubre, en què s'aprovà la llei d'amnistia política. Àngel Garcia Montero, pres social del penal de Burgos, m'escriu: «Al igual que mis compañeros, he conocido con toda emoción y gratitud su recuerdo para nosotros en el Senado con ocasión de la aprobación de la amnistia En nombre propio y de mis doscientos compañeros le expreso mi sincera gratitud». Vaig demanar al Senat que afegís, a la llei d'amnistia política, uns tocs d'ètica, d'humanitat propis del Senat. No em van fer cap cas. No es pogué canviar ni afegir ni una paraula. Només dir «sí» i aplaudir com xaiets. No es deixà parlar a Bandrés. Només toleren, i amb prou feines, el meu llenguatge flonjo i no violent. Pecat contra l'esperit. Em prenen el pèl. Vaig esperar, encara, al Ple de la setmana següent. Res de res. Exploto en «Diario 16»: el Senat és un niu de panxacontents. Ningú no en fa cas. Doncs s'ha acabat.

Avui, a les 4.30 de la tarda, tenim sessió plenària de l'Entesa dels Catalans. Jo he avisat que no hi aniré. Els considero culpables del motí de la presó de Barcelona. Fins que l'Entesa dels Catalans no hagi dipositat en la Mesa del Senat una petició d'indult per ais presos socials no assistiré a cap reunió més. I fins que el Senat no tingui en el seu ordre del dia l'indult esmentat no assistiré a cap reunió del Senat.

Hi ha temps de parlar i temps de callar, temps d'estar present i temps d'estar absent. Si vols, amic Agustí, enceta els teus vint-i-un mesos de guàrdia davant la presó per a entretenir babaus.

Gràcies a tu he trencat el meu mutisme culpable o, si tant no, incomprensible. Qui pugui entendre, que entengui.