Som una monarquia encara, i tenim una constitució que ells (!) diuen va ser votada democràticament. No entrem en consideracions de l'amenaça i la pressió que van patir els polítics que van vendre's l'ànima en la Transició per viure'n d'aquell rèdit (n'hi ha que han enriquit la família sencera d'ençà d'aquella decisió).
 
Som una monarquia constitucional que permet el pitjor atac a l'escola des del franquisme: és veritat que allà s'afussellava els mestres, se'ls empresonava, se'ls feia passar gana, o vergonya, i se'ls enviava lluny. La repressió criminal de la política espanola contra l'escola té memòria. Són centenars de mestres assassinats, empressonats, exiliats, castigats, repressaliats.

La monarquia no ha renunciat mai a aquella època. Ni el pp tampoc. Ni una part del psoe tampoc.
L'escola es va convertir en un erm que ha feu i encara fa molt de mal. Vam passar de ser l'avantguarda escolar a Europa, amb tants pocs recursos i tanta il·lusió d'un grapat de milers de mestres, a convertir-nos en un cul de sac premeditat i mesquí.
La mediocritat va ocupar l'escola cinquanta anys.
Però ens vam refer, malgrat la Transició, el psoe i el pp, ens vam refer. I l'escola va tornar a ser el testimoni més bell i entusiasta. No tota l'escola, és clar, però n'hi ha hagut prou per fer de motor, per demostrar que és un dels espais imprescindibles, necessaris, vitals. L'escola és vital i és vitalisme. Per això l'extrema dreta s'acarnissa.
L'extrema dreta que governa els valencians, l'església n'és també protagonista, ha posat l'ull contra l'escola constantment.

[…]

Al segle XXI, els valencians patim els pocavergonyes i els mediocres al capdamunt de la política. Per exemple el president Fabra o la Consellera Català, que no passarien la prova per exercir de mestres a Finlàndia, on n'hi ha una tria dels millors per dedicar-se a l'escola.
Els millors significa aptituds i actituds. Valors i ètica. Empatia i responsabilitat. Diàleg i entesa. Educació majúscula. Equilibri emocional, un gran nivell en matemàtica i tecnologies, una comunicació professional i una estima per l'art i per escampar-ne la seua sensibilitat de molt nivell. I llengües. Les seues al davant.
Finlàndia, l'escola sobretot, és exigència. Rigor.

A València, l'escola més activa, més d'avantguarda, més dinàmica, rep els colps d'una política estèril i cínica. Sense embuts, n'hi ha massa cinisme en política. I l'estat espanol és fet sobre aquest cinisme de revenja, d'odi, de ràbia. No cal ni blasmar el cinisme de Cotino, Pons o Blasco, no cal. Però el frau d'amagar a la conselleria els programes de major eficàcia, o de prohibir els models plurilingües que garanteixen l'èxit en ensenyament de llengües, solament es poden atribuir a la mala llet i a la pèrdua de papers:
Cap dels polítics que ara governen la Generalitat valenciana no ha estat triats pels valencians: els ha triat la corrupció, les males arts, la ineficària i la imputació a l'engròs.

Per què hauria de perdre el cul, el pp o el president de la generalitat valenciana, pel respecte, la intel·ligència o l'escola?