Talment sembla que hagi desaparegut d'un tot la vitalitat de la nostra nissaga i que sols resti, de ço que havia estat un poble digne i respectat, d'un poble que sabia fer-se respectar per sos governants i per ses lleis, un ramat de xais que, tot mansois, fan via a l'escorxador, convençuts que ja no serveixen per a altra cosa que per a morir.

Han passat les últimes eleccions Catalunya, i, amb elles, el «bon poble català ha dit al  “gran pueblo espanyol” que acceptaven la pelleringa d'Estatut que una minoria de les constituents espanyoles els havia llençat perquè s'entretinguessin i es barallessin per empassar-se-la i deixessin tranquils els nous explotadors de l'espanyolisme “azañista.”

Nosaltres, que sempre hem actuat com a patriotes, que hem posat per damunt de tot el nostre amor a Catalunya i la dignitat de la nostra raça; que no ens hem conformat mai a fer el paper d'esclaus; nosaltres entenem que l'home, per a considerar-se com a tal, deu ésser completament lliure i, per tant ha de fer perquè el poble ho siga.

No és d'ara que ens sentim separatistes; a gran honor tenim d'ésser dels primers d'haver aixecat aquesta bandera, i seguirem lluitant fins a veure-la triomfant, voleiant ben lliure i sola, o bé caurem embolcallats amb ella; emperò sostenint amb tota dignitat el Dret a la plena llibertat de la nostra Catalunya.

No és d'ara que venim notant la suïcida indiferència dels catalans par llur consolidació com a poble lliure.

Ja de molt joves en protestàvem a Catalunya. Més tard l'atzar se'ns emportà cap a aquestes terres d’América ca, i mentre a molts la llunyania els ha fet fins oblidar que enllà de la mar hi ha un tros de la terra que els veié nàixer, a nosaltres ens ha servit per a avivar més i més, cada jorn que passa, el foc sagrat del nostre patriotisme.

I des d'aquí, amb tota serenitat, sen se apassionaments pels uns ni pels altres, hem pogut fixar-nos en els esdeveniments que s'han anat desenvolupant a Catalunya i en la forma com s'han aconduït els seus homes que han volgut actuar de Directors de poble.

Forts com som en la seguretat del nostre ideal; fers en el sosteniment de les nostres conviccions del que necessita Catalunya, fa molts anys que sentim pregon menyspreu per tots els que, en un lloc o altre, en comptes d'endegar les masses catalanes per camins de dignitat ciutadana que els fa ci homes dignes i %res davant del món, els guien per viaranys tortuosos que els porten, sota la petja dels que, essent en tot inferiors a nosaltres, exerceixen sobre el nostre poble una opressió indigna de suportar, menys avui, que la humanitat brega per un millor benestar que ens faci tots iguals en el gaudiment d'una llibertat serena, bella, esplendent, que faci a tothom digne de l'amor 1 del respecte dels seus consemblants.

Hem observat l'actual política catalana, hem vist, sempre indignats, que s'han ocupat més que d'omplir-se les seves butxaques, sense preocupar-se de portar el poble que els seguia a un pla on se'ls fes conèixer per que són catalans, això és, no han volgut fer-los veure que si han nascut a Catalunya, el seu deure és comportar-se com a fills d'ella i lluitar per tornar-li les seves llibertats i reconstruir en bases sòlides la nacionalitat catalana.

Ells, tot explotant el seu negoci, han cregut que devien actuar com a espanyols, i així han fet creure als electors de Catalunya que primer que tot eren homes d'Espanya i després ninots de Catalunya. Els han fet creure que els catalans eren vassalls dels castellans i que a ells devien rendir pleitesia.

Els han fet creure que nosaltres no tenim més amo i senyor que els que exerceixen de caps del poble que ens oprimeix. Els han fet creure que nosaltres, els catalans, no érem capaços de governar-nos, i que, per tant, havíem d'ésser sempre servidors incondicionals dels espanyols.

Els han fet creure que Catalunya ja no era. Que la raça catalana havia mort. Que no quedava més que un pilot d'esclaus que devia d'ajupir-se sota el fuet del castellà que el feia petar damunt les nostres espatlles.

I amb les seves enveges personals, amb les seves ambicions particulars, han aconseguit el que volien.

D'un poble d'homes forts i dignes han fet un pilot de mesells esclaus.

L'obra d'aquests desgraciats ha estat funesta, desastrosa.

Els resultats, els trobem per tot arreu.

Mentre a Catalunya els fills d'ella es deixen trepitjar, antany pels cavalls de la monarquia i enguany pets moderns sicaris de la República, aquí, a les Amèriques, els fills d'ella van submisos a posar-se sota els peus dels que menen les «colonias españolas», bo i suportant tots els ultratges i tots els menyspreus, en lloc d'integrar les entitats catalanes que dignament posen on cal el nom immaculat de la nostra Pàtria.

Aquesta és l'obra que han realitzat i realitzen els politicastres que capitanegen els partits polítics catalans que, amb un desvergonyiment dels més descordats, es bategen de catalanistes i nacionalistes, mentre amb la seva actuació no fan més que demostrar que són plenament espanyolistes.

El resultat de les últimes eleccions és una bona prova de tot el que estem dient. Si el poble català hagués tingut noció de ço que és la dignitat i el patriotisme, no hauria anat ningú a depositar el seu vot per a elegir els qui, fent befa del nostre poble, s'atreveixen a dir que van a integrar el Parlament de Catalunya, quan, en realitat, van a posar-se al servei dels nostres opressors.

Però, convençuts com estem que totes les causes justes triomfen, nosaltres volem esperançar que el poble català despertarà algun jorn i arrossegarà per carrers i places la colla de mals catalans que l'estan deshonrant davant del món.

Per sort de Catalunya, encara no han mort tots els patriotes. Encara no han pogut embrutar-ho tot es mals pastors. Hi ha un fogar que vivifica cada dia més, el foc sagrat del sacrifici, que el fa reviure i fa encendre més i més la flama del patriotisme.

Per sort de nostra Pàtria, encara hi ha una Unió Catalanista, que aplega els patriotes purs, els catalans dignes.

Que fa sorgir acoblaments de joventut disposada al sacrifici, com els de «NOSALTRES SOLS», que dóna caliu als separatistes catalans que, l'Argentina i a Cuba, que al Sud i al Nord d’Amèrica estan avui, com sempre, disposats a la lluita per a foragitar els traïdors de tota mena que han entrat a l'assalt en nostra Pàtria, i aixecar davant del món la República Catalana, l'única que hem de voler i defensar els catalans.

Als patriotes escau la tasca de des vetllar el nostre poble. A nosaltres pertoca el fer veure al nostre poble el que no li han volgut fer veure els seus explotadors. Nosaltres hem de cridar-los: Desperteu-vos, catalans ! Fugiu del costat dels homes que us fan servir d'escambell per les seves conveniències !

Allunyeu-vos dels que s'han venut la Pàtria per una bossa de diners.

Deu-vos compte que, mentre els seguiu, no sereu més que éssers menys preables, perquè no haureu tingut el gest de rebel·lió contra els vostres opressors.

Mireu-vos bé uns als altres, mireu vos bé, cada un de vosaltres, en les clares aigües dels nostres rius, i veureu reflectides en elles, gravada damunt el vostre front, la marca de l'esclau.

Així us la hi veig jo, cada volta que davant mos ulls es presenta un de vosaltres.

Jo us veig estampada en vostre front una marca de foc que, tot fent-vos baixar la testa, us fa anar dient per tot on aneu «Jo sóc un esclau d'Espanya», «Jo sóc un ésser indigne!»

Desperteu, catalans! Desperta, Pobre de Catalunya i rebel·la't contra la taifa d'explotadors que detenten la teva llibertat.

Ten un gest de dignitat i de patriotisme. Allibera el teu poble! Arrenca de ton front «la marca de l'esclau» i presenta't davant del món com a home lliure, com el ciutadà de Catalunya reintegrada a la vida com a Estat lliure i sobirà!

 

S. Carbonell i Puig. Santiago de Cuba, Cap d'Any de 1933