"La setmana tràgica"

"El 1909 la Model va ser l’escenari del judici contra Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog acusat d’haver encès la metxa que va donar lloc a la Setmana Tràgica. Entre el 26 de juliol i l’1 d’agost es va produir una revolta popular els orígens de la qual poden atribuir-se a diverses causes:

-la crida a fi·les dels reservistes, la majoria pares de família, per embarcar-los rumb a la guerra amb el Marroc (l’impopular “guerra dels banquers”).
-l’anticlericalisme creixent.
-una inflació galopant, que castigava la mal pagada classe obrera, i un cúmul de situacions de misèria que s’havien enquistat en els barris pobres.

A principi de juliol de 1909, el detectiu anglès Charles Arrow, contractat per les autoritats i la patronal per atrapar capitostos obrers, va notar en l’ambient un clima de gran expectació, com si amenacés tempesta. I efectivament la tempesta va esclatar, i al centre de l’huracà va atrapar Ferrer i Guàrdia, el principal encausat d’un procés massiu pel delicte de rebel·lió militar que va afectar 1.725 persones, 584 de les quals van ser absoltes, 59 van ser desterrades i 17 van ser condemnades a mort; de les quals, cinc van ser executades.

Els jutges militars van condemnar a mort un individu culpable de cada tipus de delicte com a escarment, sense que es demostrés la seva culpabilitat en delictes de sang. A més del pedagog, van ser executats quatre homes més; entre ells, Ramon Clemente, carboner, un desgraciat pertorbat mental el delicte del qual va ser haver ballat."
 
Joan Connelly Ullman, La Semana Trágica, Ariel, Barcelona, 1972

                                                 _______________________

Hi ha els qui estan en contra perquè el seu enteniment no els porta més enllà de la unitat indissoluble de destí universal i el seu sentiment espanyolista,,curt de gambals, on no hi ha cabuda ni per a plantejar-los tan sols que s’ha d’analitzar elements que podrien portar-los a canviar d’idea. ( no són majoria)

Hi ha qui no es planteja res més que ser un espectador més de tot el que passi, com fins ara han fet i on l’única participació que han tingut ha estat dipositar el seu vot. Si un tret els defineix és l’enuig, se senten estafats per Espanya. Naveguen en aigües que encara semblen calmades. En són un bon grapat.

Estan els qui pensen que parlar tant de quelcom impossible, de canviar quelcom inamovible, no és res més que una cortina de fum que reconforta a uns i desvia l’atenció general dels temes que més ens afecten. Havien estat propers a posicions esquerranes però les pròpies formacions que encara es reclamen d’aquest àmbit els van desil·lusionar. Un altre bon grup de possibles al·liats del poble i dels treballadors.

Estan els polítics oficials del sistema que mentre al Parlament arrenquen ovacions i aplaudiments nacionalistes o sobiranistes i recolzaments crítics dels independentistes, carreguen al poble amb impostos tan impopulars com els que el govern de Madrid aplica a tot arreu i regalen el país.

Però ens foten fent veure que fem país. (esperem, pas a pas, pidolem, amb l’excusa que així dissuadirem un món globalitzat i hiper capitalista, els dirigents del qual, de sentiments no en volen saber-ne res) Aquest sí que volen desviar la voluntat general.

Tal com passa ara amb la policia catalana que ens dóna pals i ens reclama que parlem en cristià en alguns pobles de l’interior del principat. (viscut personalment)

Aquests són plantejaments, més o menys dins els sectors que podríem dir-ne “unionistes”. Per dreta o per esquerra.

Consti que parlo de gent del poble, no de dirigents ni punters de posicionaments de qualsevol oferta unionista, ni gens ni menys de propostes impositives del nacionalisme espanyolista fonamentat.

Dins els comentaris que s’expressen per part de treballadors, molts d’ells ja pensionistes - els qui estan en actiu no es veuen en massa activitats relacionades amb qüestions socials comunes, i crec que fora de formar part com a associats d’algun sindicat, com a molt participen a la junta de les escales on viuen, o d'afectats per les hipoteques, però no hi ha actualment un paper clau en quant a participació ciutadana, d’un component individual; ni molt menys d'un d’organitzat per treballadors de diferents disciplines envers un tema comú per a molts més, aquests opinen que per una independència buida, només per no dependre o no sotmetre’s més a la voluntat de la capital del regne, no paga la pena involucrar-s’hi.

Sovint em treu de polleguera  intentar trobar el nus gordià que determini l’afecció del moviment obrer o del poble treballador per a fer-ne seva i amb convicció, la condició de l’alliberament nacional com a qüestió de classe. Perquè? perquè va lligada a la seva emancipació o alliberament com a classe sotmesa als capricis i voluntats dels amos i patrons que no tenen cap altra pàtria que els bitllets i les divises.

Els que encara tenint feina pensen que aviat tot millorarà, van pagant però cada dia mengen pitjor i poden fer menys coses. A vegades en bé a la ment la pregunta que sempre em roda pel cap, com és que els jueus es van deixar tancar en camps d'extermini, i un cop allà alguns fins i tot es van posar al servei dels seus botxins?

Jo mateix em responc: la mentalitat petit burgesa individualista i egoista, la manca d'una organització que fos referent i exemple per a l'acció unitària....la classe treballadora dividida i l'espurna d'una genialitat col·lectiva que no va arribar quan les condicions estaven donades.

Aquí i ara els deportats serem el poble y els treballadors cap als nostres propis camps de pobresa i rendició, hi haurà qui es posin al servei de l'invasor i la majoria patirem.

Cal cercar amb totes les nostres energies, amb tota la voluntat que siguem capaços i amb una conseqüència constant per descobrir o trobar els elements que ho determinen. Som nosaltres els protagonistes d'aquesta pel·lícula, i em som les víctimes i no es ficció.

Alliberament nacional per a l’alliberament social. Que es vegi clar que l’alliberament social necessita de l’alliberament nacional per a ser possible. Que en una situació com la dels Països Catalans, aquests condicionants van intrínsecament lligats l’un amb l’altre.

Els qui no volen l’emancipació dels treballadors tampoc en volen la Independència con a poble oprimit. No cal que ho digui cap filòsof, és terminadament clar.

Precisament els qui no volen la independència fins i tot ho diuen: “antes roja que rota” però lluitaran amb totes les seves forces i capacitats per a que els treballadors no surtin de sota la bota de la dominació dels poderosos.

Si per a ser condescendents han d’acceptar trencar amb els seus socis i germans de classe d’ Espanya, ho farien només per tal d’impedir que els treballadors i el poble prengui a les seves mans l'elecció dels destins del seu propi futur.

Però cal tenir una qüestió meridianament clara. Si tota la situació ha arribat fins a aquest punt sense tenir encara una orientació definida de caràcter social, és la raó per la qual els representants dels interessos de la dreta, dels rics, dels poderosos (a la vegada socis de Madrid i de París) van fer seva apropiant-se de la resposta popular per tal d’intentar impedir la radicalització social, el crit de In-de-pen-dèn-cia.

Sembla que encara controlin, perquè ens estant cosint a retallades socials i impostos i no es veu una rèplica organitzada del poble treballador sinó que s’escolta una única veu i és la dels propis independentistes. I una remor darrere.

Ens anomenen separatistes, com si ens insultessin i no ens fa mal, ens dóna més empenta. Ara per ara els revolucionaris comunistes de veritat no tenen un altre lloc que un lloc de lluita dins l’independentisme. Únic conseqüent i honest que ho demostra amb fets dia rere dia. Això és estratègic.

L'oportunisme de dretes al camp popular que com formigues en donar-li una puntada al formiguer, surten amb noves propostes que fins ara mai havien acceptat. Res més que posant-hi “de Catañunya” als seus partits “regionals” especificant el seu respecte cap el poble que per a ells segueix sent d'Espanya i decidint a Madrid.

Si de cas veieu com de cop i volta fins i tot IU resol que darrere del dret a decidir, ara ells tenen l'única proposta federalista amb cara i ulls. (Independència no: primer federalisme, després vindran més llibertats però ara aparquem la independència) Seran socis que caldrà vigilar millor que als propis enemics encara que dins d'ells hi hagi alguna gent honesta.

Que els treballadors veiem més a prop la possibilitat de l’alliberament nacional i cerquem la via per a participar de ple dret i amb les nostres pròpies reivindicacions com a poble treballador i no continuar sent espectadors i víctimes del que altres ens vulguin imposar. Això seria l'encaix tàctic, però.

Hi ha dos elements que em sedueixen per a pensar que com a mínim, per a mi, això és simple lògica materialista.

Si els pobles que tenen un aferrissat sentiment d’espanyolitat, de cavallers conqueridors en nom d’un rei o d’un país que han fet seu i en senten el sagrat dret de pertànyer i de ser posseïdors d’altres pobles i nacions, diguem-ne d'Euskalerria, de Galizia o dels Països Catalans, per tant i en general, el sentiment de metròpoli està tan arrelat que no acceptarien mai que es fes un canvi revolucionari de veritat, canviar la relació de poder, tant sigui a Astúries, com a Euskal Herria; encara que fos per alliberar els treballadors de l’explotació capitalista, perquè ells no ho han fet ni s’ho han plantejat res més que en llibres d’iniciats; encara que els pobles treballadors vegin amb simpaties que els seus germans de patiment s’alliberin aquestes formacions intentaran desviar les mirades.

Llavors són les estructures dels partits que es reclamen d’esquerres, aquells que històricament participant en governs republicans que superaven les monarquies però no el sentiment ideològic d’imperi heretat per la burgesia, o partits que es reclamen del comunisme però aparquen la revolució -sine die- fins que es cremi l’etapa de la revolució burgesa, o s’acabi la guerra contra el feixisme.

D’aquests elements, cada vegada que hom es refugia en la història, cercant es troben experiències clarificadores.

La qüestió és com fer quallar el sentiment de rebel·lia del treballador oprimit, a qui li abaixen els sous, li pugen els preus, li tanquen les indústries, els deixen sense feina i sense assegurança d’atur?, mentre veuen que els partits “socialistes” en el govern central o als autonòmics aproven pagaments per a salvar bancs i els directors receptors dels ajuts s’atorguen indemnitzacions milionàries mentre que per no poder pagar l’hipoteca, ni tenir per a menjar, a ells els fan fora de casa. Els jutges són els mateixos jutges que no tenen cap obligació de parlar la llengua de la terra on exerciran la representació de la justícia espanyola.

Ja aquí i en aquest punt, no entrem a tractar l’abús que pel fet d’haver obtingut una majoria absoluta d’escons que no de les voluntats ni necessitats del poble, fan el que els hi vingui de gust beneficiant justament als que ens han anat tancant camins per a la prosperitat acumulant mercaderies que sense feina i sense sou, mai els hi podrem comprar. Hi havien dit que farien tot el contrari. No ens enganyem, tots els partits del sistema, uns més simpàtics uns altres no tant.

Com trobar el punt de coincidència si més no poc a poc?

Repetint-nos que no podem esperar que es despertin sols la resta de treballadors, perquè si estem preparats i tenim capacitat ho podem fer nosaltres en el moment quan Espanya no pugui detenir el moviment general, per què ja no siguem seus, ni ens tinguin empresonats. I per això, ara és l’hora doncs. El deure de tot independentista és fer la independència, adaptant el pensament del Dr. Ernesto Guevara de la Serna.

La independència és l'única sortida favorable per al poble treballador.

Per descomptat si el procés té control i direcció dels treballadors i del poble i no es dirigit des de Pedralbes o des de les seus centrals del partits “de Catalunya”

Per això cal prendre una determinació crucial i perdre-li la por al que diran els joves ja que encara continuen influenciats per un macartisme virtual després de la guerra freda.

Hi ha companyes i companys del poble que podran anar explicant barri a barri, poble a poble, com fins ara ha estat, conformant la Unitat Popular i explicant com seria tot això.  Una independència en la qual tot es feci per defensar els interessos del poble treballador per que seran ells mateixos qui ho portaran endavant.

Responent a cada pregunta a cada qüestió.

No cal entrar en discussió si sabem que de l’altra banda de la taula hi ha un servidor del sistema que hi viu d’ell, si no hi ha gent o companys del poble que es puguin enriquir amb la discussió, o treure les seves pròpies conclusions, no cal discutir només pel gust a la gresca.

Siguem receptius, posem mans a l’obra i acceptem el paper de portar aquesta part del coneixement als qui aportaran la forma de treballar i afrontar els problemes per aprendre i oferir el poc o molt que hagin aprés dels anys de rebel·lia i del exemple que molts pobles ens han anat aportant.

No som il·luminats que tenim un discurs perquè estem segurs i en vist la llum, doncs que l’escolti qui vulgui i qui no que es faci apart. No, no i no.

Som part dels que patim i part de la solució, però sense els qui són majoria i han de ser artífexs del seu propi accionar pel futur, que és el poble treballador i els seus aliats naturals que es beneficiaran perquè només la classe obrera pot oferir una alternativa superadora de la crisi, de les polítiques del sistema d’explotació cap a un futur on la igualtat sigui l’eix obligat de l’actuació de tots els que per aquest mateix poble, siguin empesos a concretar amb fets les seves paraules. D'altra manera no seria possible amb un moviment només observat per les capes laborioses del poble a veure que els hi donen, cal que ho prenguin ells per ells mateixos, cal portar la consciència on hi hagi arribat només per l'osmosi de la situació general o les notícies es publiquen o les mobilitzacions per la independència sense una sola reivindicació pública pels interessos dels treballadors en particular, ni més ni menys.

No podrem aconseguir una independència per a que la controlin els que fins ara han estat socis del govern central i dels interessos internacionals contra la població treballadora.

Si s'arriba sense la classe obrera, no serà la independència que volem, ni la que necessitem i molt menys la que cal.

La classe obrera no pot estar a l'aguait per quan se la cridi a files per anar al front dirigida pels qui es queden en el govern tal com va pasar durant l'alçament contra la república de 1936. Els treballador per una banda i el govern mantenint la façana per una altra, fins que al final tots es van treure la carota. De l'història cal extreure lliçons.

Cal que els treballadors, els més lúcids elements de la classe que crea les riqueses, en formin part d’aquesta ona de renovació i aire fresc que fa de la política un exercici de llibertat i no un negoci per a uns pocs i una servitud per a uns quants més, suportat sobre el patiment de les grans majories.

Cal que el conjunt dels sectors del poble laboriós reprenguin el sentiment de pertinença, de terra i de llibertat, perquè una nova nació de treballadors es torni a aixecar de la faç de la terra i sigui exemple per a les dones i homes lliures del món.