Féu estudis de magisteri. S’exilià a França 1917-1919, i desprès a l’Argentina. El 1931 torna a Catalunya i ingressa a la Unió Socialista de Catalunya (USC). Fou Conseller d’agricultura i economia amb el primer govern del President Ll. Companys (gener- octubre 1934). Per la seva participació en els fets del Sis d’Octubre de 1934, és condemnat a 30 anys de reclusió. En triomfar el Front d’Esquerres  (febrer 1936), tornà a ocupar les Conselleries d’agricultura i economia. Fou nomenat secretari general del PSUC el 22 de juliol de 1936. Durant la guerra 1936-39, ocupà les Conselleries d’economia i serveis públics (1936), de proveïments (1936-1937), de treball, obres públiques, justícia  i economia (1937).

El gener de 1939 s’exilià a França, després a Moscou ( maig 1939) i l’agost de 1940 a Mèxic. Tornà a França el 1945. El 29 de gener de 1951 entra a Catalunya, detingut a Barcelona el 1954, és condemnat a 30 anys de presó. Malalt de bronquitis asmàtica i d’insuficiència cardíaca, mor al penal de Burgos de broncopneumònia al cap de 6 mesos del seu ingrés.

Des de la seva època de secretari general (1932)  i president (1933) de la USC, junt amb M.Serra i Moret i R.Campalans, s'esforça per elaborar una teoria i pràctica política que fes convergir els interessos de classe amb les reivindicacions nacionals, una síntesi entre socialisme i catalanisme que exposa en el  portaveu de la USC, Justícia Social .

Gràcies a les seves gestions, el PSUC  el 1938, és reconegut com a Secció catalana de la Internacional Comunista, malgrat no tenir un Estat propi.

Entre el 1939-1940, passa uns mesos a Moscou, allí posa a punt els eixos de la seva formació formació política amb l'esquema leninista-stalinista del concepte de nació, i del dret a l'autodeterminació de Catalunya a partir del restabliment de l'Estatut de 1932. Defensava que la solució del problema nacional anava lligat a la lluita pel socialisme, que era part del problema de la revolució proletària.

J.Comorera, el 1949, proposava un programa de democràcia popular anticapitalista, que no fou acceptat ni pel PSUC ni pel PCE, el fet que defensés la llibertat nacional de Catalunya, li valgué l'etiqueta de “titista”,per tenir plantejaments propers al programa polític aleshores vigent a la Iugoslàvia del mariscal J. Broz, antic combatent de les Brigades Internacionals, més conegut com a “Tito”. Aquest mateix any com a resultat de no acceptar la subordinació del PSUC al PCE, J. Comorera és expulsat  dels seus càrrecs i sotmès a la marginació per part dels aparells dels dos partits.

Després de la seva entrada a Catalunya el gener de 1952,   J.Comorera edita a Barcelona 32 números de Treball, el primer publicat el 15 de gener de 1952. En un esforç per sintetitzar i difondre les seves tesis sobre la qüestió nacional, J.Comorera publica a cada número de Treball  una secció fixa amb el títol de Desperta't Catalunya. Us oferim el primer d'aquests articles d'una notable vigència i claredat política, que duu per títol:

Espanya no és una nació

Espanya és un Estat multinacional, monopolitzat per un partit feixista que imposa un règim de colonització a les nacions febles.

La “unidad nacional” dels Reis Catòlics és una llegenda. Es van casar dos reis feudals i no pas dos pobles. En aquell temps, els pobles eren ajuntats, separats, esquarterats, pel bon voler de casaments i testaments reials. Els senyors feudals ho eren tot, els pobles no eren res.

Amb els diners del reialme de Catalunya-Aragó, Colom organitzà l'expedició i descobrí el Nou Món en nom d'Isabel, reina de Castella, galanteria principesca de Ferran, rei de Catalunya -Aragó. I Isabel era i se sentia tan poc reina d'Espanya, que d'Amèrica en féu un clos tancat de Castella i prohibí als catalans el dret de comerç, navegació i emigració. “ Tanto monta monta tanto Isabel como Fernando”, diuen que deien aleshores. Mentida! En la veritable història està escrit que la reina Isabel fou una dona ignorant, de misticisme histèric, sense substància històrica, i que el cervell del regnat fou Ferran, el “Príncep” de Maquiavel. Tant se val!  

En la vulgar història domèstica espanyola, Ferran, de nissaga castellana, és “el catalanote” un subjecte esvaït, un príncep “consort”, no pas un rei igual, el qual desapareix com un titella de “gran guignol” en morir Isabel. No ho hem vist ara ? El règim feixista ha celebrat a so de tabals el centenari d'Isabel, la “forjadora de la unidad nacional”, la santa etc. Hem sentit parlar del rei Ferran? La premsa botiflera no en gosà dir ni un mot. Es la veu de l'amo !

“Tanto monta...” Sí, però tu cavall i jo cavaller!

Espanya és un nom que feta abstracció de l'Estat, no diu res, no és res. En canvi són realitats històriques Castella i Catalunya, Euskadi i Galícia, València i Balears, Aragó i Andalusia...,les nacions i les regions ètniques que constitueixen, independentment de llur voluntat, l'Estat espanyol, Espanya.

Per això nosaltres, abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció. I perquè la Nació és superior a l'Estat, aquest, instrument de la classe dominant, desapareixerà en el procés d'una civilització sense classes, justament quan la Nació assolirà la plena maduresa.

Així, si l'estat va contra la Nació, ens devem a la nació i hem d'anorrear l'Estat opressor.

Els catalans som, doncs,absolutament incompatibles amb el règim feixista de Franco i Falange i de qualsevol Estat futur que no ens reconegui l'exercici lliure del dret d'autodeterminació, inalienable i imprescriptible.