F.M. [Fidel Masreal] publica a El Periódico de Catalunya una crònica sobre el resultat de la votació de la proposició de llei al Parlament espanyol que demana el traspàs de la competència de convocar consultes a partir de l’article 150.2. El títol, La gestió d’una derrota, i el subtítol, 'El sobiranisme tem l’ús que el PP pot donar al fet que la majoria de diputats catalans al Congrés (25 a 22) rebutgin la consulta' i la primera oració de la crònica 'El front sobiranista es prepara per a una sonora derrota' deixen ben clara la perspectiva des de la qual el periodista analitza la futura votació.

Aquest enfocament (derrota, tem i sonora derrota) sorprèn perquè la votació al Parlament espanyol no deixa de ser un pas més en el procés. És evident que és impossible que tiri endavant, llevat que hi hagi un gir copernicà dels partits espanyols. Però el lèxic associat a la derrota i a la gestió de la derrota continua, ara amb connotacions de neguit:

El que més inquieta els partits sobiranistes no és tant que el PP, el PSOE i UPD rebutgin frontalment la petició del referèndum, una cosa previsible, sinó que fins i tot entre els diputats catalans al Congrés hi haurà majoria de vots contraris a la petició.

Ara el mot a remarcar és el verb inquieta.

Tot seguit, el periodista fa una interpretació clarament esbiaixada de resultats electorals que no es poden comparar:

La derrota per 25 a 22 és simbòlicament molt significativa, i entre els parlamentaris del nacionalisme català es compta ja amb la possibilitat que el PP destaqui aquests dos dígits com un exemple que fins i tot entre els representants catalans no existeix la majoria aclaparadora a favor de la consulta de la qual el sobiranisme presumeix constantment, apel·lant a les enquestes i a la relació de forces actual a la Cambra catalana.

El Parlament espanyol a què fa referència F.M. és el resultat de les eleccions del 20 de novembre de 2011 i el Parlament que esmenta fou escollit el 25 de novembre de 2012. Entre les eleccions han passat fets molt significatius i el context històric ha canviat espectacularment.

Cal recordar que el programa electoral amb què Artur Mas va guanyar les eleccions el 28 de novembre de 2010 tenia com a plat estrella el pacte fiscal.

Així doncs, l’argumentació que assumeix F.M. que la majoria aclaparadora a favor de la consulta no existeix perquè la majoria de parlamentaris catalans hi votaran en contra, no és adequada perquè compara resultats electorals diferents. En conseqüència, no té sentit parlar d’una derrota 'simbòlicament molt significativa' ni afirmar que 'no existeix la majoria aclaparadora a favor de la consulta de la qual el sobiranisme presumeix constantment'. El lèxic triat pel periodista deixa palesa la seva oposició respecte de la proposició de llei que es votarà al Congrés.

Cal remarcar, però, que a partir d’aquest paràgraf, el periodista fa un gir en la interpretació del que passarà:

Amb tot, no és cap secret per a ningú que CiU i ERC tenen en el tràmit del Congrés un interès instrumental: es tracta de carregar-se de raons per demostrar la falta de voluntat dels partits estatals i del govern a negociar, addueixen els nacionalistes. No confien a obtenir res més d’un procediment en què ha estat especialment ICV-EUiA la força política que l’ha volgut portar a terme per seguir el camí de la pulcritud democràtica.

A l’inrevés que anteriorment, ara desapareix tota mena de derrota sonora i de temença perquè la votació es presenta en un context polític diferent: no es tracta de guanyar una votació, sinó de seguir un procediment. Així, F. M. redefineix el que busca la votació. Aquesta redefinició de la situació queda expressada de forma evident quan F. M. explica les expectatives dels diferents partits que presenten la proposició de llei més enllà de la votació al Parlament espanyol. Sobretot perquè la crònica acaba com segueix:

Tots [els partits que presenten la proposició de llei] ja donen per descomptada una derrota. L’única incògnita: el grau d’acritud verbal amb què s’executi.

En conclusió, el periodista hauria d’explicar com es pot témer una derrota en una votació de la qual no s’espera res i, sobretot, el títol de Gestió d’una derrota quan aquesta és assumida de bell antuvi. O potser qui ho ha d’explicar és el cap de secció, perquè el títol és obra seva.

[Publicat originalment a www.vilaweb.cat/contrastant].