Els tres elements estan interconnectats i actuen sobre una societat dividida per la seva diferent identitat i tradició política. Si el cansament davant la corrupció i l'oligarquia és bastant majoritari, les conseqüències i opcions polítiques que es deriven d'això donen lloc a almenys tres diferents actituds que divideixen el país geogràficament, segons el seu nivell d'acostament o rebuig a l'Imperi euroatlàntic o al seu adversari rus. 

La revolta popular està capitalitzada pel nacionalisme radical de l'Oest d'Ucraïna –que té una forta component d'extrema dreta– i per magnats a l'òrbita d'Occident. Això explica que un escenari rupturista i violent, amb manifestants armats, ocupació i incendi de seus governamentals, i un nombre significatiu de policies entre els 80 morts per arma de foc dels últims dies, que habitualment hauria estat condemnat com a “terrorisme”, hagi estat saludat com a legítim i democràtic a Berlín, Brussel·les i Washington. La mateixa circumstància explica la insistència de Moscou a sostenir al president Viktor Yanukovich, un magnat corrupte al que li quedava un any per ser derrotat en unes eleccions. Vistes les imatges de les seves residències, personatges com Yanukovich o el seu fiscal general són políticament irrecuperables. 

El fort suport i alè occidental ha estat el que ha decidit el canvi de règim a Kíev: va envoltar d'inseguretat al govern ucraïnès que abans de ser enderrocat va gestionar la crisi amb una incompetència majúscula; primer reprimint durament la protesta, després fent concessions extraordinàries (dimissió del govern, amnistia i derogació de lleis d'ordre públic) i més tard barrejant un estat d'excepció amb una matança de diverses desenes de ciutadans, la responsabilitat de la qual s'atribueixen uns a uns altres. El resultat és un govern format per favorits de Washington i ultradretans que per a la majoria dels ucraïnesos no és legítim, independentment que estiguin o no disposats a sortir al carrer a protestar. 

Quina serà la resposta de Moscou davant aquesta fenomenal derrota? 
Una possibilitat és retornar la jugada amb els mateixos mètodes, a Crimea i altres llocs, allí on la majoria de la població no aprova al nou govern de Kíev. Caldrà veure quin nivell d'intervenció té Moscou en aquests antimaidan que canvien alcaldes i governs regionals, però hi ha molts riscos. Mitjançant un referèndum, Rússia podria annexionar-se fàcilment Crimea, territori històrica i militarment important per a ella. Ni tan sols necessitaria envair, doncs en té prou amb mobilitzar a la marina russa que té les seves bases allà. El problema és que per aquesta vía s'apunten serioses conseqüències internacionals. 

L'any 1994, Rússia, el Regne Unit i Estats Units, es van declarar garants de la integritat territorial d'Ucraïna, quan es va procedir a la retirada de les armes nuclears soviètiques que hi havia allà. Una absorció de Crimea permetria acusacions de violar allò. Rússia podrà respondre que Occident modifica les fronteres quan vol, com va passar a Kosovo i que el que compta de veritat és l'opinió de la població…És l'“escenari abjaso”, un tros que ja va ser desmembrat de Geòrgia amb el suport de la seva població. També són pensables intervencions més subtils que serveixin per advertir al govern de Kíev que sense moderació podria perdre mig país. 

En qualsevol cas, la diferència amb Geòrgia és que Ucraïna és molt més important per a Rússia. Una derrota de Rússia tan manifesta a Ucraïna podria tenir conseqüències letals per al govern de Vladimir Putin. Això vol dir que la resposta de Rússia, sigui la que sigui, és ineludible. Així que hi ha un doble risc: de guerra civil a Ucraïna, entre partidaris i adversaris del govern de Kíev, i de guerra freda entre Euratlàntida i Rússia. A ningú, ni a l'OTAN ni a Moscou, li interessa aquest incendi en el bell mig de la crisi general europea i mundial, però les espurnes poden prendre involuntàriament amb gran facilitat.