Entorn del debat sobre la participació de la CUP a les eleccions europees estan circulant escrits i cartes a favor o en contra. Més enllà dels posicionaments atrinxerats, vull manifestar la meva decepció com a militant, perquè altre cop fem tard i, sobretot, perquè s’ha impedit que un assumpte de tanta rellevància es debati en una Assemblea Nacional. El fet que la decisió de concórrer a les europees la prengui el Consell Polític no és una qüestió menor, perquè segmenta el debat i el filtra a través dels vots delegats de les territorials, la qual cosa impedeix que una militant del Maresme pugui debatre obertament amb una militant del Barcelonès o del Penedès. Això per a mi és un punt de partida que condiciona i determina el resultats, perquè alimenta les fílies, les fòbies i la guerra de capelletes. Per tant, al marge de la decisió que adopti el Consell Polític de la CUP, penso que hauríem de fer un xic d’autocrítica i exigir que en les qüestions importants prevalgui el principi d’una persona un vot, és a dir: l’Assemblea Nacional.

Quant a la qüestió de les europees, penso que hi ha tres arguments de pes per presentar-nos-hi:

-        Dotar l’esquerra independentista catalana d’un altaveu internacional, que serà molt útil i necessari per trencar el monopoli de CiU - ERC de cara al procés de ruptura independentista dels propers mesos.

-        Desplegar la CUP arreu dels Països Catalans mitjançant comitès de campanya i un discurs nítid contra la Troica i per la independència dels pobles.

-        Impulsar un bloc de forces sobiranistes i d’esquerres  dels pobles oprimits per l’Estat espanyol.

Alhora, hi ha una altra raó secundària que també juga un paper determinant:

-        No regalar l’espai polític i electoral de la CUP a altres opcions (ERC, Compromís, ICV-EUiA, IU o Podemos).

Les argumentacions contràries a la concurrència a aquests comicis pequen del mal de sempre: purisme.

La UE no és el nostre projecte, d’acord! Però, sincerament, això no cola, perquè per la mateixa raó tampoc hauríem de presentar-nos a les municipals o a les autonòmiques.

Fa mandra, ho reconec. Tenim molta feina, és evident. Està lluny, ho sabem. Hi vota poca gent, cert.  El bascos ens menystenen, res de nou.

Dit això, penso que hem d’afermar un projecte polític i electoral que aparqui els nostres temors, l’estètica estèril i els dogmes retòrics, perquè a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat!

Per això, la nostra obligació és treballar perquè el nostre discurs independentista i socialista no sigui residual i pugui alçar la veu allí on, justament, ni ens hi volen ni ens hi esperen. Si anem a Europa, és justament per fotre a la Troica i per reivindicar la independència dels pobles, no n’hi ha prou amb això?

Una consideració sobre la qüestió dels bascos. Té nassos que els qui avui estan en més contra de l’acord electoral amb Bildu siguin aquells sectors que durant anys han fet un seguidisme gratuït de l’esquerra abertzale basca. No s’entén. No s’entén perquè ara, a diferència d’altres ocasions, sí que ens interessa  tenir veu a Europa i perquè no es tracta de fer “bulto”. Precisament, allò que diferencia la proposta d’aliança electoral que ara tenim damunt de la taula respecte a altres experiències històriques és que es tracta d’una proposta de candidatura negociada a tres bandes (Bildu-BNG-CUP), la qual cosa mai abans havia succeït en la nostra difícil relació amb el moviment independentista basc.

Acabo. Si no ens presentem, si us plau, abstinguem-nos de fer cap campanyeta moralista i d’autoconsum. És inútil. En qualsevol cas, siguem humils i donem llibertat de vot o bé fem una recomanació de vot genèrica a favor de les candidatures d’esquerres i independentistes que puguin concórrer en aquests comicis.

Salut i Visca la Terra!