El 22 de desembre, a més de l’anàlisi de Carles Pastor, el bitllet de Màrius Carol i una crònica de Enric Juliana, La Vanguardia dedica un editorial amb el títol de 'Hi ha marge' a l’enquesta que publica sobre el referèndum del 9-N.

A continuació, reproduïm el primer paràgraf, tota una declaració d’intencions:

El 73,5% dels catalans és partidari que es convoqui una consulta com l’acordada recentment pel president de la Generalitat, Artur Mas, amb diversos partits de l’arc parlamentari català (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP), amb data 9 de novembre del 2014 i una doble pregunta, que convida a una certa ambigüitat, segons l’enquesta que el nostre diari publica avui. Hi ha ganes de votar, però el 67% considera que si el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, ofereix un acord per millorar substancialment l’autogovern de Catalunya, el Govern de la Generalitat hauria de negociar-hi. L’ànim pactista de la societat catalana continua inamovible. Hi ha marge. Un estret marge.

Hi ha unes quantes qüestions a comentar. En primer lloc, LV considera que la doble pregunta introdueix una certa ambigüitat. És cert que hi ha dues respostes clares el no a la primera pregunta i el sí-sí. En canvi, no se sap ben bé què vol dir el sí-no, sobretot si no hi ha cap proposta espanyola. En segon lloc, LV reconeix que hi ha ganes de votar, se suposa que el 9-N, atès que no ho explicita. En tercer lloc, afirma que el govern de la Generalitat hauria de negociar amb el govern espanyol si aquest ofereix un acord que millori significativament la situació actual. Aquí queda clara una qüestió que a l’anàlisi de Carles Pastor no s’aclaria. La negociació és de govern a govern. És a dir, és una solució a dos, que deixa de banda altres institucions i els partits que no governen. Aquesta mena de negociació recorda el peix al cove pujolià que sempre era un pacte entre governs i no pas entre institucions diverses i partits a l’oposició. En quart lloc, LV considera que l’acord ha de suposar una millora substancial de l’autogovern de Catalunya. S’ha de recordar que la pregunta de l’enquesta parlava d’un pacte fiscal i del blindatge de tres competències (cultura, llengua i educació). No s’hi esmentaven altres qüestions. En cinquè lloc, LV recorda l’ànima pactista dels catalans. En sisè lloc, LV afirma que el pactisme català es manté vigent. I, en darrer lloc, LV considera que continua havent-hi 'un estret marge' a l’acord.

Les dues darreres oracions del darrer paràgraf són molt significatives perquè la primera coincideix amb el títol de l’editorial, mentre que la segona el limita. Segons aquestes oracions, el marge de què parla LV és estret. Una visió, doncs, no del tot optimista. En canvi, el títol de l’editorial és molt més optimista perquè no utilitza l’adjectiu estret, el qual resta importància al marge per negociar de què parla LV.

Després d’analitzar el resultat de l’enquesta, LV afirma el següent:

Retrat de Nadal del 2013: la societat catalana, dividida en dues meitats gairebé idèntiques. Retrat amb un matís important: el suport a la independència es reduiria al 40,99% si comportés la sortida automàtica de Catalunya de la Unió Europea, tal com han advertit rellevants portaveus de Brussel·les. No és un matís menor.

Aquest fragment de l’editorial es basa en una suposició discutible: les enquestes reflecteixen fidelment la realitat. A partir d’aquesta suposició, LV estableix que la seva enquesta és el 'retrat de Nadal de 2013'. Aquest retrat no té en compte, per exemple, els marges d’error de qualsevol enquesta. El retrat de Nadal de 2013 és exactament el que vol el diari: Catalunya està 'dividida en dues meitats gairebé idèntiques'. Aquest resultat li permet presentar la tercera via com a sortida intermèdia que supera la situació actual.

Per acabar el paràgraf, LV treu l’espantall que Catalunya quedi fora de la Unió Europa. Diu que no és 'un matís menor'. LV, diu, però, una veritat a mitges: la independència de Catalunya 'suposaria la sortida automàtica de la Unió Europa', però obvia que Catalunya pot demanar-hi l’ingrés. No està escrit enlloc que la negociació hagi de durar dècades. Aquest matís que no és menor tampoc no té en compte que en el supòsit que planteja LV el sí a la independència passa del 44,90% al 40,99%, és a dir, la pèrdua del sí (el 3,91% en xifres absolutes i el 9,13% en xifres relatives) no és un descens tan elevat com pretén fer veure LV, sobretot si es té en compte el context que planteja el diari. Evidentment, és una pèrdua de vots gens menyspreable, però, atesa la gravetat de l’advertència, mostra que la voluntat d’assolir la independència és molt consistent. Una altra cosa és sigui suficient perquè els votants a favor de la independència guanyin el referèndum.

Tot l’anterior permet que LV comenci el paràgraf següent d’aquesta manera:

Així de complex és el quadre de la societat catalana, segons l’enquesta realitzada per l’empresa Feedback per a La Vanguardia [...]

En definitiva, LV arriba a la conclusió que el quadre de la societat catalana és complex. Per això, en el darrer paràgraf de l’editorial escriu:

Els catalans són cada vegada més conscients del que està en joc. La crítica i el descontentament amb l’actual estat de les coses és molt intens, però les posicions pactistes no decauen, al contrari, creixen. És per això que encara hi ha marge per a l’entesa des de la moderació, és a dir, des d’una intel·ligent predisposició al diàleg, a Barcelona i a Madrid.

Segons LV, la complexitat que presenta la societat catalana es resol mitjançant la presa de consciència del que està en joc, la qual cosa implica el pactisme, la moderació i el diàleg. Així, LV defensa implícitament que el suport a la independència minva a mesura que la gent es va fent més conscient 'del que està en joc'. Aquesta idea s’ha de prendre en el sentit que la gent cada vegada és més conscient del que pot perdre. Sibil·linament, LV associa 'el que està en joc' amb la idea de perdre alguna cosa. No és pas l’única manera de ser cada més conscient del que està en joc. Perquè hi ha una altra possibilitat: la gent incrementar el suport a la independència a mesura que vagi sent conscient que pot sortir guanyant.

Com en un editorial que ja ha esdevingut un clàssic de la tercera via, LV torna a demanar moderació, la qual cosa implica diàleg i pacte. Ja hem comentat que aquest diàleg no inclou el conjunt de la societat, sinó els governs. I, encara que no les esmenti, les elits econòmiques.

En aquest sentit, és important remarcar que la proposta de LV no esmenta en cap moment que, en cas d’assolir l’acord, els ciutadans de Catalunya l’hagin de votar.

En conclusió, LV fa servir els resultats de l’enquesta per tornar a presentar en societat la tercera via, ara, quatre dies després que hagi començat el regnat de Màrius Carol.

[Publicat originalment a www.vilaweb.cat/contrastant].