1. Llengua nacional i transgressió

Els experts diuen que el món viu un procés accelerat de pèrdua de diversitat lingüística. En aquest context no hem de lamentar-nos per la possible desaparició  del català, que podria entrar dins de la normalitat, sinó que hem de saber si volem que això passi. I si no volem que passi, hem de fer allò que han fet les llengües que no desapareixeran.

Les llengües que no desapareixeran, si més no a mig termini, són les llengües nacionals. Les llengües nacionals són les que tenen un estat que les ha fetes seves. La majoria dels estats europeus tenen una única llengua nacional, però alguns en tenen més d’una (Bèlgica, Suïssa, Finlàndia).

Si l’Estat espanyol i el francès no volen que el català sigui una de les seves llengües nacionals i nosaltres volem per al català els atributs i privilegis de les llengües nacionals, aleshores hem de crear un estat nou.

2. Catalanisme i transgressió

La situació minoritària -explicada per Lluís Vicent Aracil a l’article homònim aparegut a Dir la realitat- es caracteritza perquè una comunitat, en el nostre cas la catalana (A), es veu reduïda a la condició de subgrup d’una altra, en el nostre cas l’espanyola i la francesa (B). Aquesta segona comunitat és l’única amb qui la primera té relació directa; amb totes les altres (C), la relació es fa tan sols a través de la comunitat B i per això les restants comunitats (C) n’ignoren l’existència.

Els Estats espanyol i francès no permeten que la comunitat lingüística catalana es relacioni directament amb les altres comunitats del seu entorn. Per exemple, els catalans no podem  participar en competicions esportives internacionals, sinó que ho hem de fer com a integrants de les seleccions espanyoles o franceses.

En un segle llarg d’existència, el catalanisme ha dirigit tot els seus esforços a redefinir les relacions de la nostra comunitat amb l’espanyola. El catalanisme mai no ha treballat perquè puguem establir relacions directes amb la resta del món ni ha aspirat a aconseguir que la comunitat catalana deixi de ser un subgrup de l’espanyola i de la francesa.

Si volem establir relacions directes amb la resta del món, hem d’actuar al marge de la legislació espanyola i francesa, que ho impedeixen, i al marge del catalanisme, que no ho vol.

3. Unió Europea i transgressió

Els estats i els organismes supraestatals controlats per ells, com la Unió Europea i l’ONU, són extraordinàriament conservadors i, si bé és cert que els mecanismes legals per al canvi existeixen, és tan difícil que concorrin alhora totes les circumstàncies que permetrien el canvi, que a la pràctica aquest esdevé impossible. Per tant, es pot dir que els mecanismes institucionals dels estats estan dissenyats per fer impossible qualsevol reforma que afecti la seva estructura profunda. Si volem que aquests canvis es produeixin, hem d’actuar al marge dels mecanismes institucionals estatals. I no hem de tenir por de la reacció dels organismes supraestatals. Un cop s’han forçat els canvis, la nova situació passa a formar part d’allò que ja existeix, d’allò que és real, i les organitzacions supraestatals, després d’un primer moment de rebuig, integren la nova situació en el conjunt de tot allò que cal conservar. Així doncs, el conservadurisme de la Unió Europea i de l’ONU, que en la fase de la queixa i la reivindicació és un fre a les nostres aspiracions, en un futur, si nosaltres movem peça, esdevindrà el nostre principal aliat. Tot just aquests dies estem vivim un nou cas: la creació de l’estat de Kosovo. Encara que la Unió Europa no s’ha mostra favorable al nou estatus de Kosovo, els principals estats europeus hi han donat suport (Gran Bretanya, França, Alemanya i Itàlia).

4. Victimisme i transgressió

La societat catalana viu instal·lada  des de fa anys en la cultura de la queixa. D’una banda, accepta l’ordenament polític i legislatiu que emana de l’estat, però, d’una altra banda, es lamenta de les conseqüències que té l’aplicació d’aquest ordenament: dèficit fiscal, infraestructures, seleccions esportives, subordinació de la llengua catalana...

Hem d’abandonar la cultura de la queixa i passar a l’acció. Si no volem que els nostres impostos es quedin aquí, si volem que Barcelona rebi tractament de capital, si creiem que la llengua catalana ha de gaudir del mateix estatus que l’espanyola i la francesa, hem de desvincular-nos de l’ordenament polític i legislatiu que ho impedeix i n’hem de crear un de nou.

Aquestes accions s’han d’emprendre al marge de l’estat, perquè aquest actua amb una lògica que no és la nostra. Si no ens situem fora d’aquesta lògica, tot el que fem, és a dir, la queixa i la reivindicació, resulta incomprensible i injustificable. Com pretenem recaptar i gestionar els nostres impostos si la legislació tributària espanyola diu que és l’estat qui ho ha de fer? Com volem que Barcelona sigui tractada com una capital d’estat si no ho és? Com pretenem que la llengua catalana s’equipari a l’espanyola si la llei diu que no són iguals?

5. Autocentrament i transgressió

La transgressió tan sols és una opció possible per a una societat quan s’ha produït prèviament un procés d’autoreconeixement i d’autocentrament, és a dir, quan aquesta societat és capaç de reconèixer-se com a distinta de les altres i és capaç de mirar el món, d’analitzar-lo i d’actuar-hi, des d’aquesta posició diferenciada.

Si no es fa aquest procés, una sèrie de prejudicis com el de la solidaritat, el respecte i el seny emmascaren la realitat, que es caracteritza per la subordinació als interessos de l’altre, el qual ens vol fer creure que els seus interessos són els nostres.

6. Quan és legítima la transgressió?

Transgredir consisteix a actuar situant el respecte cap a un mateix i la defensa dels interessos propis per damunt del respecte i la defensa de la llei. Aquesta manera d’actuar és legítima i necessària quan no hi ha cap a possibilitat real de transformar el marc legal existent. Això és el que passa en el nostre cas: encara que totes les forces polítiques catalanes es posessin d’acord per a dur a terme determinades reformes de l’estat, mai no tindrien la majoria necessària al Parlament espanyol per a dur-les a terme.

[Article publicat inicialment a Tribuna.cat]