En el moment de l’esclat de la revolta a Síria, l’any 2011, el moviment kurd ens va veure confrontat a un dilema entre donar el suport o no a l’oposició siriana. Què els va fer inclinar per no sumar-s’hi finalment?

Quan va esclatar el conflicte, els kurds vam participar a les protestes i primers combats (per exemple a Alep), perquè simplement no podíem estar al costat d’un govern que ens ha negat i torturat durant tants anys. Després però es va fer evident l’abast internacional de la guerra i vam arribar a la conclusió que nosaltres no volíem ser instrumentalitzats pels interessos d’alguna potència estrangera, com ja havia passat a Líbia. A més l’oposició va rebutjar les nostres demandes d’autonomia i al mateix temps es nodria d’islamistes radicals, en bona part arribats de l’estranger (i notablement d’Europa), amb l’objectiu de portar a Síria a les tenebres, fent-la recular segles. Són els grups armats que ens estant atacant ara.

Parli’ns d’aquests atacs dels jihadistes, dins les files de l’oposició siriana.

Des de fa mesos, estem patim una ofensiva severa i difícil de la mà d’aquestes forces obscurantistes, que ens ataquen perquè diuen que som ateus i no bons musulmans, i perquè a més les dones kurdes combaten i participen en política. Les seves accions han aparegut als mitjans de comunicació: hi ha persones que han sigut decapitades als carrers, a altres combatents morts se’ls ha arrencat el fetge, hi ha nombroses dones-màrtirs que han perdut els seus fills defensant el Kurdistan [entre els quals, el fill del mateix Salih Muslim]. Els Estats Units des del 2001 diuen encapçalar una guerra contra el terrorisme al món. Però som nosaltres els que estem lliurant el veritable combat contra el terrorisme.

A diferència de les parts que s’enfronten a la guerra a Síria, que reben el suport de potències estrangeres, als kurds els han deixat sols.

Sí, nosaltres estem sols, no tenim aliats internacionals. Ningú ens defensa ni ens ajuda econòmica o militarment perquè el que volem nosaltres és la democràcia a la regió i això fa por a les potències estrangeres que hi intervenen per altres interessos. Ara, mentre les forces lligades a Al-Qaida ens ataquen, la frontera amb Turquia està tancada per aïllar-nos i impedir que ens arribin mercaderies, com medicaments o aliments. Així i malgrat les protestes dels kurds de ambdós costats de la frontera (incloent-hi la vaga de fam de l’alcaldessa kurda de Nusaybin), actualment Turquia està construint un autèntic mur a la frontera, mentre col·labora amb els grups islamistes que ens estant atacant. I jo em pregunto: Els kurds hem d’anar a lluitar a Damasc amb els “rebels” i contra al-Assad per poder rebre ajuda internacional? Però, perquè hem d’anar a matar gent a Damasc, ens preguntem nosaltres?

La seva visita a Europa busca trobar-hi suports. Quin paper creu que hauria de jugar Europa en relació a la seva revolta i a la guerra a Síria?

Nosaltres ens oposem a la intervenció militar d’Europa a Síria, perquè aquesta respon a interessos concrets i a més complicaria encara més les coses. Desitjaríem que Europa actués seguint verdaderament els principis democràtics i humanitaris que teòricament l’inspiren. Desgraciadament no és així. Per començar, molts dels radicals islamistes que combaten al costat de l’oposició i que ens ataquen arriben de l’Aràbia Saudita, però també d’Europa, on han rebut formació en mesquites d’Alemanya, Bèlgica, França… La intervenció europea hauria de començar per aturar aquest flux d’extremistes i en segon lloc prestar ajuda en termes democràtics i humanitaris.

Parli’ns de la seva revolta.

La nostra és una revolta popular per la democràcia. I l’estem defensant sense finançament ni ajuda exterior, amb el compromís i participació del nostre poble. Establint un paral·lelisme amb la primavera àrab, podríem dir que ara és la nostra primavera, i correm el mateix risc que el que els ha passat a Tunísia: on han fet una revolució per democratitzar el país, però després els ha estat segrestada pels islamistes. Nosaltres hem estat a Tunísia i allà ens han advertit: “Feu atenció, que no us passi com a nosaltres, que no us robin la vostra revolta”. I és el que estem fent: lluitar perquè no ens la robin.

Quin és el seu projecte per al Kurdistan?

El nostre projecte polític, per als kurds i per a tots els pobles de l’Orient Mitjà, és portar a terme el projecte del confederalisme democràtic, la proposta ideada per Abdullah Ocalan. Es tracta d’un projecte d’unió regional i obertura de fronteres, aplicant els principis de la descentralització política, on els kurds i els demés pobles de la regió tindran reconeguts els seus drets com a pobles, siguin al país que siguin. El nostre desig de democratització no és només per als kurds, sinó per a tots els pobles del l’Orient Mitjà. Així, en aquests moments estem defensant a tots els habitants del nostre territori on des de dècades hi viuen en pau: kurds, armenis que escaparen al genocidi turc, assiris, alauites, àrabs... i ara els refugiats que escapen de la guerra a Síria. I nosaltres tenim una esperança enorme en aquest poble.

No sé si coneix la realitat catalana, la seva autonomia i l’actual reivindicació independentista. Estem parlant de reivindicacions nacionals semblants?

Catalunya ha pogut negociar políticament amb l’Estat espanyol, el País Basc també tot i que encara tingui militants independentistes a les presons. El nostre context és molt diferent. A casa nostra, no hi ha democràcia. Nosaltres no tenim el dret de parlar, d’expressar-nos en la nostra llengua, d’existir. Volíem parlar de manera democràtica, però no ens deixen. En aquestes circumstàncies estem obligats a defensar-nos i és el que fem. No tenim cap més elecció.

Aixecament kurd a Síria

L’hora dels kurds del sol ponent

Enmig del conflicte que dessagna Síria des de fa dos anys i mig, els kurds (que representen més del 10% d’un país de 23 milions d’habitants predominantment àrabs), hi menen la seva pròpia revolta, després d’haver decidit de no aliar-se ni amb el govern de Baixar al-Assad (malgrat els esforços d’aquest per tenir-los al seu costat), ni tampoc amb les forces rebels, de qui es desvincularen ràpidament en no veure-hi reconegudes les seves demandes, i en ser sostingudes per Turquia i grups islamistes radicals.

Liderat pel partit majoritari kurd a Síria, el PYD (Partit de la Unió Democràtica), el Kurdistan Occidental o com l’anomenen els kurds, Rojava (literalment “alla on el sol es pon”), acaba de declarar-se regió autònoma de facto, un any després de la retirada de les tropes síries. Els kurds s’hi autogovernen per primera vegada, fent valer així els seus tant trepitjats com reivindicats drets polítics i culturals, com per exemple la seva llengua, el kurd kurmanji, que ara ensenyen a les seves escoles. Però enmig d’una guerra d’escala regional i assentats sobre sòl petroler, la seva causa no pot defensar-se que sinó amb les armes. Així, i des de fa més d’un any, els kurds controlen el seu territori amb milícies populars de protecció (les YPG), amb una forta presència de dones i amb l’ajuda de la guerrilla del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan), acostumada a moure’s per Rojava, aprofitant ara la seva retirada parcial de Turquia en el marc d’un procés de pau (no sé sap si ara ja moribund) establert amb el govern d’Ankara. I és que el kurds revoltats a Síria s’inspiren en els principis del confederalisme democràtic del líder del PKK, Abdullah Ocalän, qui defensa un projecte polític per als kurds i el Pròxim Orient basat en la descentralització política i la democràcia participativa local.

Sols, enmig d’una guerra regional

Però els kurds estan sols. A diferència dels dos bàndols que s’enfronten actualment a Síria, no compten amb aliats internacionals. I isolats, sense ajuda militar ni humanitària de l’exterior, resisteixen als atacs perpetrats des d’aquest estiu per grups islamistes radicals que lluiten al costat de l’oposició siriana. Unes “forces obscurantistes”, com les qualifica Salih Muslim, sostingudes pels aliats d’Occident a la regió, que han acabat, malgrat les nombroses victòries kurdes, amb la vida de desenes de kurds, entre els quals, el seu fill, Shervan Muslim, assassinat aquest mes d’octubre en l’atac d’un grup aliat d’Al-Qaida.

“El conflicte de Síria és una guerra interna dominada i definida per forces externes”, explica el sociòleg kurd, Abbas Vali. Així, mentre el govern alauita de Baixar al-Assad compta amb el suport dels seus aliats xiïtes a la regió, l’Iran i Hezbol·là; els rebels sirians reben el suport de diversos grups armats de jihaidistes, amb combatents vinguts de l’Iraq, l’Aràbia Saudita o fins i tot Europa, com denuncia Muslim. Dos dels grups més importants, vinculats a Al-Qaida d’Iraq i que s’enfronten als kurds són el Front al-Nostra i l’Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (que es creu que és el que ha segrestat al periodista català Marc Marginedas). Unes milícies que reben el suport dels aliats d’Occident a l’Orient Mitjà: dels països del Golf, com l'Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units (musulmans sunnites i enemics acèrrims del govern alauita de Síria); però també de la veïna Turquia, com denuncien els kurds de banda i banda de la frontera turco-siriana

Turquia i el “mur de la vergonya”

Els kurds denuncien que grups de jihaidistes passen la frontera amb la Turquia, on s’hi refugien. Ankara, que continua negociant la seva adhesió a la Unió Europea, estaria alimentant “el talibà sirià”, amb paraules del periodista turc Mete Cubakçu. Enemistada amb Damasc, Turquia tem que la revolta autonomista kurda de Síria s’estengui a “casa seva”, on hi continua negant l’existència del Kurdistan (en termes legals, administratius, polítics, culturals i nacionals).

L’última mesura del Govern turc ha estat la construcció del que els kurds qualifiquen de “mur de la vergonya”, una barrera de set quilòmetres que separa la ciutat de Nusaybin (al Kurdistan de Turquia) de la de Qamixli (a Síria), situada just a l’altre costat de frontera, per tal d’ impedir l’enviament de mercaderies i ajuda així com el pas de refugiats kurds i, en definitiva, dificultar encara més el contacte entre un poble dràsticament separat amb filats i terra minada des de fa quasi un segle. Una vaga de fam de l’alcaldessa de Nusaybin, Ayse Gökkan, acompanyada de manifestacions de desenes de kurds, a banda i banda de la frontera, amb els habituals enfrontaments amb les forces armades turques, han passat quasi inapercebuts, com de costum, a la premsa internacional.

Mirant enrera

Rojava, amb els seus tres milions de kurds, és la regió menys poblada del Kurdistan. Lluny dels 15 milions del Kurdistan del Nord (Turquia), els quasi deu al Kurdistan de l’est (a l’Iran) i els cinc milions a la regió autònoma del Kurdistan d’Iraq, segons els càlculs de Hamit Bozarslan, especialista en la qüestió kurda.

Els kurds de Rojava viuen al llarg de l’extensa frontera sírio-turca al nord-est de Síria. Una de les fronteres que esquartera el poble kurd des del 1923, després d’un tractat per delimitar els límits de l’actual Turquia signat, entre d’altres, per Anglaterra i França. Dues potències que després de la desfeta de l’imperi otomà es repartiren els territoris de l’Orient Mitjà, convertint a l’actual Síria en un mandat francès fins el 1946.

Els kurds del Kurdistan occidental, que ja havien protagonitzat diverses revoltes contra l’opressió francesa, continuaren a sofrir la repressió amb la independència del país, amb campanyes estatals d’arabització massives (la major part de la població de Síria és àrab. Així en 1962, el govern sirià amb el pretext d’un cens de població, va expropiar i retirar la identitat a entre 300.000 i 800.000 kurds, els quals esdevingueren apàtrides, i per tant, desposseïts de tot dret ciutadà en sòl sirià, com explicà amb desesperança una noia kurda de Síria, refugiada a casa d’uns parents en territori “turc”, després d’haver travessat clandestinament la frontera. Una noia kurda que, sense moure’s del Kurdistan i travessant clandestinament escassos pocs quilòmetres, ha passat a ser d’apàtrida a refugiada apàtrida. Una petita mostra de la il·lògica d’unes fronteres traçades des d’Europa.

Malgrat no tenir cap dret cultural i polític reconegut, com a la resta del Kurdistan (excepte a la zona autònoma de l’Iraq post-Sadam Hussein), el kurds de Síria visqueren una relativa tolerància amb el govern de Hafez al-Assad, el pare de l’actual President sirià, al poder a partir de 1971. Per motius estratègics interns (govern alaouita qui necessita el suport d’altres minories, com els kurds), així com regionals, per l’enemistat amb Turquia, al-Assad pare aturà les campanyes arabitzadores massives i tolerà la presència de la guerrilla Kurda del PKK, prohibida a Turquia, així com la del mateix Ocalan, que hi visqué entre 1979 a 1988. Un tolerància que s’acabà amb un canvi en les relacions diplomàtiques turco-siries, que comportà l’expulsió del líder guerriller kurd i la seva posterior detenció a Kenya en 1999.

Els Kurds de Síria, fraccionats en diverses tendències i partits polítics, continuaren les seves reivindicacions sense arribar a la lluita armada, com els del nord, sofrint la repressió de l’Estat baasista. Un punt d’inflexió serà marcat en 2004, com explica Hamit Bozarslan en la seva síntesis “Le conflit Kurde. Le braser oublié du Moyen Orient”, quan un partit de futbol Qamiclhi (Rojava) degenerà en enfrontaments entre seguidors kurds i àrabs i en una posterior revolta kurda, amb el rerafons de la intervenció estrangera a l’Iraq i el reconeixement de l’autonomia kurda. La posterior repressió brutal se saldà amb mig centenar de morts i dos mils detinguts. Les protestes kurdes així com la conseqüent repressió de l’Estat sirià seguiren fins arribar a l’explosió de la revolta actual. I gràcies a ella, i malgrat el setge d’un país sotmès a la barbàrie, Rojava intenta mirar avui amb esperança el seu avenir que comença a sentir-se seu.