De tots els drets individuals i col·lectius que registren les lleis vigents en tot el món, l'únic que és imprescriptible, l'únic que sempre té eficàcia, que en qualsevol moment pot fer-se efectiu, és el dret dels pobles a la llibertat nacional.

Un propietari que abandone les seues propietats més temps del que senyalen les lleis de cada país per a la prescripció, perd irremisiblement el seu dret de propietat. Un poble, encara que haja abandonat durant segles el dret a la pròpia personalitat, no el perd mai del tot.

Generalment, els pobles perden la seua llibertat per un acte de força perpetrat per un atre poble més fort, i això crea un estat de fet que es perpetua en virtut del manteniment d'aquella força i no pel consentiment del vençut; és, puix, natural que el dret d'este a recuperar la llibertat no siga prescriptible pel mer decurs del temps ni per cap atra causa.

Tractant-se de drets individuals, l'home pot disposar d'ells, hipotecar-los, fins regalar-los, perque l'home té una existència limitada i té facultats omnímodes sobre el seu patrimoni. Però tractant-se de poble, no. Els pobles no tenen limitació en el temps; són com el riu, que canvia l'aigua a cada minut, sense deixar d'existir ell. Els pobles són una successió eterna d'interessos espirituals que pertanyen a tots els homes que en formen part, des dels que varen morir fa segles fins els que encara tardaran segles a nàixer. És per això, que una generació determinada no pot hipotecar, vendre o donar un contingut espiritual que no li pertany en absolut. I si ho fa, l'acte realitzat és nul, perque ningú no pot alienar allò que no és seu.

En realitat, el valencianisme—com tots els nacionalismes ibèrics—és, al menys en l'aspecte de la continuïtat històrica, un gest de reivindicació jurídica, és a dir: una demanda d'anul·lació d'un acte jurídicament nul. Nosaltres reclamem—i hem de portar la nostra reclamació fins a les últimes conseqüències—la reintegració d'un dret que ens prengueren per la força i que la docilitat de moltes generacions valencianes ha permés que continuara alienat.

Els atres aspectes de la nostra activitat, ja francament constructius, no són més que conseqüència d'esta reivindicació fonamental. No sols volem reivindicar per a les generacions futures el dret de llibertat nacional que les passades es deixaren pendre, sinó que volem també donar-los-el, revestit de les màximes garanties i de la més alta dignitat.

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Artur Perucho (Borriana 1902 – Méxic 1956) va ser un periodista, escriptor i polític. Començà de periodista a El Pueblo (1919) i més tard col·laborà amb, entre d'altres, El Imparcial, El Heraldo de Madrid. I va realitzar col·laboracions amb l'escasa premsa catalana de l'època, a La Publicitat, Nova Revista, D'Ací d'Allà, Taula de Lletres Valencianes. Això ho compaginà amb la novel·la (Ícar o la impotència, 1930; Tots tres), el teatre (Sacrifici, La finestra oberta, L'home dintre la gàbia) i la poesia. El 1930 publicà Catalunya sota la dictadura (1930).

Va ser professor ajudant d'espanyol i de català a la Universitat de Marburg (1930-32). Fou secretari de Jaume Carner, ministre de finances de la república espanyola (1932). El 1936 s'integrà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i fou director del diari del partit Treball, des d'on participà en la campanya contra el POUM. El 1939 s'exilià a Mèxic, i poc després fou expulsat del PSUC. A partir del 1942 fou secretari de redacció de Tiempo.