Les facetes menys conegudes del desaparegut pintor i gravador Manuel Viusà i Camps, són les d’escriptor ocasional i editor habitual. Hi ajuda poc el fet que la seva carrera artística en general, degut al compromís independentista i militant, l’hagués dut a terme en gran part des del seu exili a Catalunya Nord primer, i París, Caracas i Andorra després. Una obra literària doncs, escrita sota el període de la dictadura franquista i fora del país. I això, lògicament, n’afectà negativament la seva difusió.
Les vicissituds personals i polítiques per les que Manuel Viusà passà al llarg de la seva vida no l’hi impediren però d’exercir d’editor de nombroses revistes polítiques lligades al seu Front Nacional de Catalunya (FNC), el Consell Nacional Català (CNC), ni tampoc col·laborar amb editorials que actuaven des de l’exili, com les Edicions Catalanes de París o la revista Foc Nou. Des del seu exili, Viusà també va elaborar, sufragar i imprimir dues biografies polítiques de presidents de la Generalitat de Catalunya. La primera, la del President Lluís Companys i, la segona, la del President Francesc Macià.
Manuel Viusà fou al mateix temps un gran difusor de la cultura i la música catalana des del seu París d’acolida, on convertí casa seva en el “petit consolat català” que servia, més enllà de refugi de perseguits i espai de reunions clandestines, de base logística a diversos cantautors com Raimon, Ovidi Montllor o Lluís Llach, que se’n servien per tal d’organitzar recitals a la capital francesa. El pintor fou també el responsable de l’edició a París d’un disc que conté el discurs de la proclamació de la república per part d’en Francesc Macià, que fou introduït clandestinament al país i del qual, durant molts anys, en corregueren milers d’exemplars entre els cercles més compromesos del nacionalisme del país.
Cal recordar però, que Viusà també té una petita obra literària pròpia on destaquen dos títols.
El primer, l’opuscle Correspondència Secreta: Franco, Hitler, Mussolini, escrit sota el pseudònim de Pere Vergós, que consta de 64 pàgines, amb una data de publicació desconeguda, tot i que pròxima a l’any 1970. El llibre, publicat per Edicions Ariadna a Guadalajara (Mèxic) dins la Col·lecció Conèixer, és un recull de 15 documents trobats pels aliats l’any 1945, d’allò que restava dels arxius alemanys, i que els nord-americans i els seus socis utilitzaren per acusar el règim franquista d’haver accedit al poder gràcies a la col·laboració del nazisme alemany i del feixisme italià. Unes acusacions que se sustententaven amb mostres de diversa correspondència personal entre Franco, Hitler, Serrano Suñer, Mussolini, Von Ribbentrop, el Comte Ciano, els ambaixadors i ministres d’afers exteriors respectius,…
Els documents lliurats a la premsa pel Departament d’Estat a Washington, apareixen traduïts al català gràcies a Viusà cap a l’any 70, 25 anys després de la seva filtració i quan els països aliats, els mateixos que primer havien combatut el franquisme i acusat de sostenir-se mercès al nazisme i el feixisme, ara ja havien passat a recolzar-lo directament, fins al punt d’ajudar-lo fins i tot a regenerar-se i establir els fonaments que l’havien de conduir a perpetuar-se en el poder a través de la successió del seu cap d’estat. Tot un exercici de memòria històrica el de Viusà, per tal de mostrar la hipocresia d’aquells a qui el propi refugiat i molts altres companys del FNC havien ajudat col·laborant en la resistència francesa, en el seu combat contra el règim nazi.
El segon, Biografia popular de Lluís Companys, aquest ja editat a Barcelona per La Magrana l’any 1977, és una biografia breu escrita a partir de la que ja havia editat anteriorment en format quadern i que té per objectiu de posar a l’abast de tothom la vida i també la mort del President de la Generalitat de Catalunya. Cal recordar que Viusà fou amic personal de la família de Companys, essent l’impulsor juntament amb Josep Saumell, d’una col·lecta entre els refugiats catalans per tal de poder passar cada mes una petita pensió a la vídua del president, Carme Ballester, a qui el President Tarradellas, ja més preocupat per altres qüestions, havia abandonat a la seva sort i que malvivia exiliada.
Una ressenya a la revista Serra d’Or l’any 1978, sintetitzava el relat així: “escrit des de la militància i pensat com a eina de combat, és un rar exemple d’equilibri entre el plantejament lineal del tema, i el mínim de rigor i seriositat que separa la història de les vides de sants”.