«És ben curiós que els únics que s'obsedeixen neuròticament, que requereixen ètnicament i que qüestionen etimològicament els cognoms siguin ells»
Simptomàtic i del tot esclaridor, és ben curiós que els únics –els únics i tal vegada els darrers- que s'obsedeixen neuròticament, que requereixen ètnicament i que qüestionen etimològicament els cognoms siguin ells. Els del fogot de l'estirabot espanyolista desbocat. Nacionalisme banal supremacista, homogeneïtzació indissoluble fonamentada en la negació de l'altre, identitat excloent inquisitorial o senzillament els murs de sempre. Murs atàvics que desterren, inferioritzen, desigualen, discriminen, infrahumanitzen. No deixa de ser el signe del temps que avui siguin els propis espanyolistes qui ens titllin de... xarnegos. Amb molt de gust. Per llogar-hi cadires.
En perspectiva fonda, ha passat el temps, certament. Però determinades minories reprodueixen la mateixa lògica brutal de no fa gaire. S'acarnissen, dialècticament, igual que abans. L'August Gil Matamala, històric advocat laboralista del moviment obrer antifranquista, sempre ens ho recorda. I dóna en el moll de l'ós. Amb qui més s'acarnissava la Brigada Político-Social del franquisme –digueu-li Creix, digueu-li Conesa, digueu-li Ballesteros– era amb els antifranquistes arribats de terres castellanes, andaluses o extremenyes... obrers d'arreu que van fer seva i nostra la lluita per la llibertat i la justícia. Per a ells, arribats des de l'enlloc del franquisme a les barriades suburbanes, hi havia un plus de càstig afegit en la brutalitat del franquisme. Més odi atàvic i classista. Eren els que més rebien. Perquè es deien Núñez, Ibàñez o Pérez.
Dècades després, ens pretenen insultar avui amb allò que constitueix el nostre ahir comú i el nostre demà compartit més preuat. El nostre lloc comú. El nostre lloc al món. Allà on alteritat, respecte, pluralitat i diversitat s'hi han trobat i caminen juntes. En codi obert i permeable, plurals i complexos en la nostra unitat civil, malgrat la crisi i els seus estralls i les mil contradiccions de sempre. Vés per on. Quina derrota tan profunda, tan severa, la seva. Que l'última bala de la recàmara sigui aquesta. Per ells, que ens diguem Fernàndez o García – i Ibrahim i Zaida i Alibek i Jamal– és el problema. El seu problema que no es res més que la nostra festa. La nostra festa grossa.
Per a ells, encara i sempre, hauríem de seguir sent els permanents estrangers de Camus. Però s'obliden que disposem de prou memòria, cultura i consciència per no oblidar-nos pas de res. Nét d'aixafaterrossos foragitats i desterrats de Zamora, exiliats de vida o apàtrides a la força, hem tingut la sort d'heretar d'ells la llarga lluita pel respecte a totes les persones, pobles i cultures. I ens toca fer-ho des dels Països Catalans que ens habiten.
Benvinguda, doncs i un cop més, a casa teva, àvia. La que volíem, cantonada memòria. Allà on Espriu balla amb Carmen Amaya, la terreta de l'Ovidi canta amb els rumberos de Raspall, sabem de l'exili de Machado i la mort de Federico García Lorca, els rambleros encara s'apleguen amb Ocaña i la Maria Mercè vindica ser tres voltes rebel. En el fons i des de la fondària, Vicent Partal ho palesava ahir lúcidament. Ho ben reblava: això dels #independentistez no és res més que el preludi compartit de la victòria ètica, social i civilitzada, definitiva, sobre el franquisme. Que ja toca.
La seva maledicció, fonamentada en l'exclusió barroerament etnicista, és avui la nostra esperança. A les portes de la llibertat. Que no va amb ells, àvia. Va amb vosaltres. I va per tu. Des dels Països Catalans. I pels més vells dels vostres somnis.
PD. Senyors de la doble vara. Començo com acabo. Sou els únics que ens insulteu pel nostre cognom. I sí: sóc i seré Fernàndez i Ramos. I en Quim Arrufat és Ibáñez. I la Isabel Vallet, Sánchez. Triplet independentista. Tres de tres per la llibertat. Apa... bon profit.