Tal i com vam recordar en motiu del 10è aniversari, l'Antoní Massaguer va ser un militant independentista ferm, dialogant i incansable, apreciat i respectat per tot el moviment.

Compromès des de la clandestinitat del franquisme,  va afavorir la confluència i els avenços del moviment independentista. Seva era l'expressió de lluita "Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi” present als escrits de Terra Lliure i a l'agitació independentista.

L'Antoní, juntament amb altres represaliats, també va portar l'Estat espanyol fins al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que va emetre la primera sentència contra aquest estat per haver vulnerat els drets elementals. 

L'Antoní Massaguer provenia de la generació del Front Nacional de Catalunya (FNC) i milità a la resistència clandestina durant les dècades dels anys 70 i 80, que va confluir amb Terra Lliure i amb l'estratègia conjunta amb els CSPC-MDT.

L'octubre de 1980 fou detingut per la policia espanyola juntament amb Xavier Barberà, Joan Casas, Concepció Duran, Ferran Jabardo, Rosa Naval, Abel Rebollo, Ramon Subirats, Dolors Tubau i Maria Tubau, acusat de pertànyer a EPOCA (Exèrcit Popular Català, nom aparegut a partir dels interrogatoris policials, que fou donat per Jaume Martínez Vendrell per anomenar aquesta xarxa clandestina independentista).

El 15 de gener de 1982 fou condemnat a 36 anys de presó acusat de participar en un segrest per demanar l'impost revolucionari a Josep Maria Bultó, un oligarca franquista president de la CROS, i de pertànyer a EPOCA i emmagatzemar armament. Fou enviat a complir la sentència a la presó de Lleida-2.

El 1983 els seus advocats i els de Xavier Barberà i Ferran Jabardo van recórrer la sentència al Tribunal Constitucional d'Espanya. El 1984, la Comissió dels Drets Humans a Estrasburg va admetre la demanda realitzada al seu tribunal per Barberà, Massaguer i Jabardo. El 16 d'octubre de 1986, la Comissió Europea va advertir l'Estat espanyol per una possible existència de la violació dels drets humans. Davant la negativa del govern espanyol, la Comissió el 23 de setembre va dictar per unanimitat que s'havia violat l'article 6.1 de la Convenció Europea, i convidava Espanya a reparar la violació.

El 1988, la nova oposició del govern espanyol va obligar a presentar una denúncia davant del Tribunal Europeu, sentenciant el 6 de desembre que l'Estat havia violat l'article 6.1 en el judici i en els recursos. Finalment el 29 de juny de 1989 l'Audiència Nacional dictava l'ordre de llibertat d'aquests independentistes empresonats amb múltiples irregularitats, i 15 dies després reduïa a llibertat provisional aquesta resolució. Un cop en llibertat, Antoní Massaguer continuà la seva militància independentista i el 1993 va ser un dels impulsor de l'Assemblea Unitària per l'Autodeterminació (AUA, posteriorment AUP), juntament amb Lluís Maria Xirinacs, el MDT i CSPC, membres de l'AMEI i CUP, persones provinents de la Crida, antimilitaristes i altres membres de sectorials populars.

El 1999 va participar com a independent de número 13 a les llistes electorals d'ERC per Berga, a les eleccions municipals.

L'agost del 2011 es va celebrar a Berga un important homenatge a l'Antoní Massaguer, en què es presentà el documental Antoní Massaguer. Anar-hi, anar-hi i anar-hi, disponible a la xarxa (al web www.casalpanxo.cat). Mig miler de persones van omplir aquell dia el teatre municipal de Berga per homenatjar-lo. L'acte va estar organitzat pel Casal Panxo i Maulets Berguedà, i va ser la preestrena del documental (Resum fotogràfic)

Antoní Massaguer, l’exemple a seguir [extret de La Veu de la Terra núm. 45]

La matinada del passat 28 de novembre, moria Antoní Massaguer al seu poble nadiu, Berga.

L’Antoní Massaguer s’havia distingit per una militància constant de més de trenta anys seguits. El seu compromís l’havia exposat al màxim risc militant; detingut per la policia espanyola, l’octubre de 1980, acusat de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català, havia patit nou llargs anys de presó i després s’havia enfrontat judicialment a l’Estat espanyol, el qual havia portat —juntament amb d’altres companys represaliats— davant el Tribunal d’Estrasburg.

És més important a destacar de la militància de l’Antoní és el seu caràcter exemplar. Exhibir un historial meritori simplement, tot i el valor considerable que té la seva trajectòria, no faria justícia als seus valors, uns valors que convé que siguin coneguts pel conjunt de l’independentisme. I en el seu cas es fa imprescindible de fer un gran esforç per a posar a la llum la seva eminent personalitat, perquè l’elegant modèstia que sempre va mostrar no ajuda a prestar l’atenció necessària a aquest aspecte especialment rellevant de la seva figura.

Volem insistir en els aspectes exemplars del seu caràcter, perquè cal que tot l’independentisme no ho oblidi mai; i des del primer a l’últim dels militants, ens esforcem a seguir el seu exemple, perquè si totes les persones que es reclamen de l’independentisme segueixen (o s’esforcen per seguir) el seu estil de comportament, la victòria del nostre moviment no pot trigar a arribar. Vet aquí el nostre homenatge, seguir el seu exemple. I en molt diferents aspectes, dels quals en voldria destacar els més significatius.

Un primer motiu d’exemple és la tenacitat. És la virtut més important del militant i la posseïa l’Antoní en un alt grau. Sempre ha estat l’exemple del treball constant, sense estridències i sense defallir, amb aquella actuació que es desprèn de manera natural dels convenciments profunds, amb una activitat no motivada per modes volàtils ni exposada a les variacions irregulars i superficials de l’ànim.

Un segon aspecte és la valentia. Una gosadia exempta de temeritat. I sempre corrent el risc en funció d’allò que es creu necessari en cada moment. Quan va ésser l’hora de fer un pas endavant, l’Antoní el va fer de manera decidida. La valentia sense temeritat, sense fatxenderia... Quants errors no hauria pogut evitar l’independentisme si hagués respectat aquesta norma de comportament?!

Un tercer aspecte de l’actuació de l’Antoní ha estat també la companyonia i la solidaritat. En les llargues èpoques en què va rebre tot el pes de la repressió, sense fer-ne exhibició, va resistir amb la màxima dignitat cruels interrogatoris i durant llargs anys de presó va mantenir sempre un esperit d’ajut fraternal i de solidaritat envers els companys. Un home entre el seu poble, al servei del qual havia posat la seva militància; per això era i és estimat; per això el poble el recorda i el té present.

L’Antoní se n’ha anat però el seu exemple restarà en nosaltres. Que els joves ho assumeixin amb tota consciència. Que tota la militància li tingui el respecte que es mereix, que no oblidi mai la seva trajectòria exemplar i en promogui l’estil de comportament com a pauta a seguir.

En uns moments com els actuals en què tornem a construir els elements per al rellançament de l’independentisme, la personalitat ferma i exemplar de l’Antoní Massaguer ens ha de servir de guia permanent. El millor homenatge a l’Antoní Massaguer serà, doncs, continuar l’activitat sense defallir, construir amb perseverança els instruments necessaris per al nostre moviment i seguir drets el camí que ens haurem traçat, fins a la victòria.