La vista des del Pont de l’Assut de l’Or sempre em genera la mateixa sensació de desfici.  Pense en aquells temps que només s’alçava l’Hemisfèric al mig del no-res.  Amb la seua forma, me l’imagine com un tumor pestilent al llit del Túria que, finalment, va fer metàstasi amb totes eixes formes recarregades, recargolades i repetitives que arriben fins a la presó d’animals de l’Oceanogràfic.  Me l’imagine com la monstruositat en fase terminal que estem vivint.

La Ciutat de les Arts i de les Ciències[1] és el màxim exponent de l’espongisme, un estil artístic que a mi m’agrada anomenar així perquè sempre ha funcionat com una esponja a dins del pou fosc on el PP remenava el recursos públics del País Valencià.  Un pou ple fins a dalt d’endeutament, de Bancaixa, la CAM, el Banc València o Ruralcaixa, de calaixos plens de factures pendents de pagar durant anys i panys.  Tot tapat per una fina crosta, feta de les engrunes de l’espoli permanent que patim a mans de l’estat espanyol.

L’espongisme és una suma de megalomania, cara dura i coentor.  Té variants com la més futurista de Santiago Calatrava[2] o la naif de Joan Ripollés, l’autor orgullós d’una cara somrient i rodoneta pintada de colorets, fabrica en sèrie i venuda per una fortuna cada unitat[3].  L’art espongista fou el marc incomparable de la famosa V Trobada de les Famílies de 2006[4], amb Benet XVI com a estrella convidada del gran espectacle de la factoria Gürtel, que no podia ser alterat per la realitat de l’accident de metro més greu d’Europa, amb 43 persones mortes, 47 de ferides i zero responsables[5].  Fou el skyline dels grans premis de Fórmula 1, que el PP utilitzà per a guanyar eleccions[6].  Fou un fons habitual del seu NODOdiari a Canal 9. 

Els mecenes espongistes, aquests personatges encastats a l’estructura de poder i corrupció generalitzada que, amb la marca comercial Partit Popular, s’ha fet amb els vots i els escons una vegada i altra, i altra, i altra…  Avariciosos impacients que s’han assecat el seu pou fosc.  Han rebentat la bombolla immobiliària, unflada amb el somnis, l’esforç i l’endeutament de molta gent i amb la millor terra d’horta.  Ja no tenen ni Bancaixa, ni la CAM, ni el Banc de València, ni Ruralcaixa.  Només tenen la fina crosta d’engrunes, cada vegada més fina, per a fer front a les factures dels calaixos, cada vegada més plens. 

La riuada de corrupció que s’ho empassava tot ja ha passat i només queden les escorrialles.  El pensament espongista s’ofega, ja no tenen mentides que contar ni veritats que tapar, ja no hi ha qui es crega els seus trucs dolents amb conills eixint dels barrets.  Ja només es volen amagar sota les pedres, ja no necessiten el NODOdiari.  Les escorrialles ja no necessiten ni donen per a Canal 9.

Primer, han fet fora 1.000 persones amb un ERE il·legal amb el que volien convertir la radiotelevisió pública en un gegantí i esquelètic cadàver del que xuclar eixes últimes escorrialles, seguint el mateix model que Telemadrid.  Era una més de les repetides maniobres d’un govern  contra el poble intervingut des de Madrid, que passa permanentment per sobre de la llei i que ha tornat a fracassar davant els tribunals.  Per això tanquen definitivament Canal 9[7] passant per sobre de l’Estatut d’Autonomia, que parla de crear i mantindre la radio i televisió públiques i no de tancar-les.

Quina serà la pròxima?  Ja estaran pensant en la forma d’assaltar el gran edifici de Burjassot i la resta dels centres d’RTVV per a fer desaparèixer els milions d’euros en instal·lacions i equips que restaran allí quan tot estiga desert.  Potser que ja estiguen preparats liquidadors com Ángel de Cabo, destacada figura de l’espongisme valencià actualment en la presó, implicat als fraus de l’anterior president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferran, i de la família Ruíz Mateos.   Potser ja estiguen pensant en entregar les llicències d’emissió furtades al poble a la Conferència Episcopal, a Fedeguico Jiménez Losantos (el de sempre) o a qualsevol altre proveïdor de fem ultramuntà i reaccionari, disposat a col·locar alguns dels seus que es queden sense Canal 9.

Ja han passat els temps que feren de la RTVV una màquina propagandística del PP, sense que es pogueren sentir amb força veus en contra que l’isqueren de dins, veus i mans com les que mostraven Sánchez Dragó parlant dels seus tripijocs amb l’Ana Botella a Telemadrid. 

Ara potser és el temps d’una nova RTVV que desobeïsca l’ordre de silenci en les comunicacions, que desobeïsca a la grega, amb treballadors i treballadores que mantinguen les emissions des de Burjassot, si cal amb llicències cedides per altres mitjans i si cal per la xarxa.  Treballadors i treballadores en lluita, que denuncien tot el que abans no han pogut denunciar, amb reportatges sobre el perquè i sobre els responsables del tancament de RTVV.  Informacions sobre el PP i els seus desastres al capdavant del Consell ara i abans, sobre la situació dels ajuntaments on governen i els que han deixat en fallida, informacions sobre Carlos Fabra, Alfonso Rus i tota aquesta cohort…  Seria el temps de la justícia poètica, de l’antítesi d’aquell Canal 9 de Zaplana, Camps i Rita, de la veritat en lloc de la manipulació. 

I seria el temps de les alternatives de veritat.  Seria el temps del camí cap al dret a decidir del poble valencià.

Jesús Frare. Animalista i Independentista.