El Dret a Decidir com a procés polític d’emancipació individual i d’alliberament del nostre poble abasta tot tipus de qüestions que ens afecten: economia, alimentació, cultura, llengua, habitatge, ensenyament, sanitat, treball...sobre tot allò que forma part de la nostra vida, ens la condiciona i pel que lluitem.

Un element indiscutible de la nostra vida es el nostre propi cos i el nostre dret a seguir o no amb una existència horrible que no desitjaries ni per al mes apreciats dels teus enemics. El dret a decidir si vols viure o no és una qüestió molt intima i personal, una cosa que no es fa tots els dies, molt meditada i que no apareix per casualitat. I per això hauria de ser un dret que ningú et pogués prendre mai, es teu i prou, importa ben poc si alguns ho consideren legal o moral, pecat imperdonable o anticonstitucional.

Ningú ha de poder imposar a altres si han de seguir connectats a una màquina, alimentats a la força i patint tractaments (moltes vegades experimentals) de tot tipus. Ningú i menys un polític o un bisbe ha d’imposar-nos l’obligació de viure, quan precisament el que volem es marxar pels motius que siguen, i tenim la voluntat i la força per a fer-ho. Ningú i menys un ministre de la dreta catòlica rància  ha d’imposar-nos si som mares o no, si tenim el dret a interrompre voluntàriament un embaràs (IVE) o hem de condemnar-nos a nosaltres i al fetus a una vida que no desitgem.

Diuen els detractors de la Interrupció voluntària de l’embaràs que les dones que ho fan son majoritàriament dones sense cultura i amb problemes econòmics sobre tot, i que per això no pensen més enllà pobretes. Pensen els hipòcrites que regalant-los un bressol i un paquet de bolquers ja estarà solucionat el tema i hauran protegit la vida, que es el que més els importa. Una intervenció per IVE no es cap plat de gust per a ninguna, no es cosa per a fer-la a sovint. Açò no cal explicar-ho perquè moltes de les dones que s’hi oposen i s’anomenen provida segurament  ja ho han fet a Anglaterra en clíniques privades.

Els importa tant la vida que son capaços d’imposar la d’un embrió per davant de la de les 47.000 dones que moren cada any al mon per interrompre l’embaràs de manera clandestina i insegura, segons la OMS. Diu el ministre espanyol Gallardón que “el concebido y no nacido es sujeto de proteccion jurídica”. Totes sabem el que els importa a ells la protecció jurídica de les persones donat que se la passen pel forro a tothora: amb el dret a l’ensenyament, amb les retallades en  la sanitat, els serveis socials, amb les ajudes a les persones amb dependència...

Com diu el filòsof i cientific Jesús Mosterín  en un article que titula “Una cruzada contra la libertad reproductiva”, es a partir de la novena setmana quan l’embrió passa a denominar-se fetus, i que l’embrió es un esser viu, es clar, a l’igual que ho és un bacteri. Que les connexions talamo-corticals del cervell, que son essencials per al posterior desenvolupament de percepcions i sentiments no comencen a formar-se fins les 28 setmanes, i que per això es segur que en les primeres 14 setmanes no hi ha possibilitat alguna d’activitat psíquica o vida personal. Vol dir Gallardón que mereix  més protecció un embrió que totes les persones vives que patim les conseqüències de les seues polítiques explotadores i repressores?

Fer legislacions restrictives sobre el nostre cos no evita les interrupcions voluntàries d’embaràs, com demostren les estadístiques,  la dona que ho necessita fer, ho farà igual. Però ho farà posant en perill la seua salut i la seua vida.

Les legislacions restrictives com les del PP, que ens retrotrauen 20 o 30 anys enrere[1], impedeixen a les joves tindre educació sexual i reproductiva per a poder decidir sobre la seua sexualitat (ja ho hem vist amb la LOMQE), impedeixen a les dones tindre la informació necessària al seu abast per a poder interrompre un embaràs no desitjat, impedeixen poder avortar en el sistema de salut públic en condicions sanitàries i professionals, de manera gratuïta i sense perills per a la salut. Les legislacions restrictives en aquesta matèria i en altres moltes sols serveixen per a que la dreta, l’estat  i l’església tinguen el domini sobre el nostre cos i les nostres ments, a banda de dominar la nostra força de treball. Es el sotmetiment total de la nostra vida als seus interessos depredadors. Els nostres drets no existeixen, sols els marquen les diferents ideologies de cada moment, i per això necessitem fer nostre el dret a decidir polític, econòmic, social, sanitari...

No es la voluntat de deu la que decidirà si parim o no parim. Ni la voluntat dels sistema capitalista qui decidirà si li proporcionem més ma d’obra dòcil o menys. O si restem a casa o sortim al carrer. Les dones tenim el dret a decidir què volem fer amb el nostre cos, la nostra sexualitat i la nostra vida i també la dels fills i filles no nascuts. Tindre un fill o no, no es pot legislar com si fos tallar-se les ungles dels peus. Interrompre voluntàriament un embaràs no es un caprici, en la majoria dels casos es una necessitat . I no es qüestió d’ignorància o falta de bolquers.

I en altres casos es una decisió meditada per part d’algunes dones que tenen capacitat i voluntat d’escollir. No necessitem cap període de reflexió que qüestione la nostra capacitat de pensar. El dret a no ser mare també es un dret i moltes dones no volem ser mares, ens sentim realitzades de formes diferents a les que ens han socialitzat. Formes de socialització que resulten “antinaturals i perilloses” per al poder establert perquè una dona sense “instint maternal” no és controlable, pot tindre altres instints com per exemple voler canviar l’statu quo, rebel·lar-se contra les institucions, lluitar pel dret a decidir del seu poble.

El dret a la vida ha de ser el dret a una vida de qualitat, digna per a les mares i els pares i per la persona que encara no ha nascut, no el dret a viure condemnat per malalties, malformacions, precarietat, sent un esser no desitjat, viure condemnat per la depauperació econòmica i dels serveis públics. I ningú, llevat de la mare, ha de decidir sobre la teua voluntat de voler o no voler viure, si no es en condicions dignes.

Als països on les legislacions son més obertes i clares les dones no interrompen l’embaras per esport, com manifesta Carl Djerassi, l’inventor de la píndola anticonceptiva[2], ni van per les cantonades tot el dia avortant, ni obliguen a totes les dones a fer-ho. Tindre el dret a la IVE no obliga a practicar-lo, sols et dona la possibilitat de fer-ho en condicions, en cas de necessitat.

Per això es fa cada vegada més necessari aconseguir el dret a decidir com a poble que som, perquè ens permetria rebutjar les legislacions de caire clerical i totalitari com aquesta, i ens possibilitaria poder tindre el nostre autogovern, escollir quina sanitat volem, quina economia, quina política, quin medi ambient, quina sexualitat i amb qui, quin dret reproductiu, i quina vida volem viure.