Quin sentit té el dret a decidir, reivindicat també al País Valencià? Què volem dir quan utilitzem aquesta expressió? Segurament, la primera cosa que li ve a la ment a molta gent quan escolta aquesta reivindicació, és d’associar-la amb l’independentisme: aquells que reivindiquen el dret a decidir no serien altres que els independentistes catalanistes. Tanmateix, quedar-se amb aquesta idea és una manera d’empobrir el debat al respecte. Al meu entendre, el dret a decidir s’hauria d’interpretar d’una manera molt més àmplia. En comptes de reduir-lo a l’espectre independentista, caldria associar-lo a la defensa d’una democràcia radical, en tots els àmbits: en el nacional, en l’econòmic i en el cívic. El dret a decidir com a democràcia radical s’oposaria així no únicament a l’espanyocràcia actual, sinó també a la plutocràcia i a la partitocràcia.

 En primer lloc, el dret a decidir vindria a impugnar l’ordre de l’Espanya de les autonomies. Una Espanya on els valencians continuem representant un paper subaltern. No es tracta únicament del procés de minorització i substitució lingüística i cultural, afavorit per unes lleis i unes maneres de fer contràries al respecte per la pluralitat de llengües i cultures de l’Estat. Hi ha també la qüestió de l’espoli fiscal: els impostos dels valencians se’n van a Madrid i a penes tornen, i això que el País Valencià no és precisament de les comunitats autònomes més riques (més aviat al contrari). En conseqüència, les infraestructures i els drets socials dels valencians estan condemnats, en aquest escenari, a un subfinançament crònic. Tan la nostra subalternitat cultural com l’econòmica són el resultat de la subalternitat política en què ens trobem: no som un poble autònom, sobirà, autocentrat; més aviat, el nostre centre es troba a Madrid. Per combatre efectivament aquesta situació, trobe que tant els independentistes com els federalistes valencians haurien d’anar de la mà en la reivindicació d’un País Valencià autocentrat, capaç de decidir per si mateix el seu destí. Si després aquesta exigència du a un enfrontament amb l’Estat espanyol, ja n’hi haurà ocasió per tal que els federalistes es plantegen si cal donar el pas definitiu cap a l’independentisme. Però mentre no es done aquest conflicte entre el sobiranisme valencià, impulsat com he dit per una aliança entre independentistes i federalistes d’esquerres, i el centralisme espanyol, la idea de la independència dels Països Catalans ho tindrà molt difícil per a expandir-se en la societat valenciana. Que quede clar allò que vull dir: no estic criticant la legimitat ni la raonabilitat de la postura independentista, ni dic tampoc que s’haja d’amagar ni deixar per un futur més propici aquest plantejament. Simplement estic defensant una aliança entre tots aquells que comparteixen la defensa del dret a l’autodeterminació del País Valencià, deixant la qüestió de la concreció d’aquesta autodeterminació (Espanya federal o Països Catalans independents) per al moment en què es produesca un xoc real entre les ànsies sobiranistes d’una part considerable de la societat valenciana i l’Estat espanyol.

Però el dret a decidir té a veure també amb les qüestions socials i econòmiques. En aquest sentit, s’oposaria al govern dels rics, a la plutocràcia, és a dir, al capitalisme. El sistema capitalista és una forma d’organització econòmica que busca l’enriquiment infinit d’una minoria a costa de l’explotació i la despossessió de la majoria. Podem dir que fins fa quatre dies la major part del personal s’havia empassat la gran mentida del capitalisme popular: que dels beneficis dels rics ens beneficiàvem tots, com si hi haguera prou per a alimentar-se amb les molles que cauen de la taula dels milionaris. Avui sembla molt menys creïble aquest relat, encara que continua havent molt gent que pensa (o almenys actua com si ho pensara) que, si li rebaixen el sou i li privatitzen els drets socials, açò remuntarà algun dia. Front a la fal·làcia tecnocràtica del neoliberalisme (“No hi ha alternatives, es tracta de decisions tècniques, no polítiques, que cal deixar en mans d’experts…”), hem de reivindicar el dret a decidir també en les qüestions econòmiques i socials, tant a nivell macro com micro. A nivell macro: la nostra forma d’organitzar-nos econòmicament no l’han de decidir institucions ben poc democràtiques com la Troika, la banca i les grans empreses transnacionals. Però també a nivell micro, en el nostre lloc de treball, hem de defensar el dret a decidir entés, si més no, com a cogestió, i amb l’horitzó de l’autogestió com a idea regulativa. La democràcia no s’ha d’aturar ni a les portes de la fàbrica ni a les del ministeri d’economia. Ha d’anar molt més enllà, en conseqüència, de l’independentisme o del federalisme interclassista: des del punt de vista de la lluita contra l’explotació d’unes classes per unes altres, poc haurem avançat si ens alliberem únicament del jou de Madrid però deixem intacte el de Brusel·les.

Però el dret a decidir, en tant que manifestació d’una actitud democràtica radical, s’enfrontaria també a la forma com s’ha organitzat el poder polític en el Règim de la Transició, ço és, a la partitocràcia. La partitocràcia es podria definir com una forma de democràcia oligàrquica, que en realitat és una forma de falsa democràcia. En aquesta, els ciutadans només poden participar en els afers públics quan voten (cada quatre anys). I encara aquest vot val ben poca cosa, per dos motius bàsicament: perquè tant al País Valencià com a l’Estat espanyol impera un sistema electoral dissenyat per a afavorir els dos partits majoritaris (els quals estan d’acord en les qüestions fonamentals); i perquè, un cop en el poder, mane qui mane pot fer el que li vinga de gust, amb independència del que diguera el seu programa electoral. Més enllà del vot, poca cosa més es pot fer: només cal recordar com s’estavellà contra la majoria absoluta del PP la ILP impulsada per la PAH, amb gairebé un milió i mig de signatures i un suport popular impressionant, per ser conscients de la impotència de la ciutadania enfront del règim partitotràtic. Però aquesta impotència no l’hauríem de relacionar únicament amb l’actitud dels ciutadans crítics envers els governs del PP. També convindria que reflexionàrem sobre la relació dels sectors socials més “antisistema” amb els partits que suposadament representen l’alternativa a la cleptocràcia pepera, sobretot ací al País Valencià. Ho dic perquè hom té de vegades la impressió que, davant la perspectiva (sembla que plausible) que el PP perda el govern valencià en les pròximes eleccions autonòmiques, tots aquells que lluitem per un País Valencià més lliure, igualitari i fratern ens haguérem de resignar al paper d’espectadors: com xiquets obedients, hauríem d’esperar pacientement la nostra oportunitat de votar en les autonòmiques del 2015, amb la confiança que a partir de l’endemà de les eleccions els líders del futur i hipotètic tripartit ens solucionaran els problemes.

Però aquell que reivindica el dret a decidir no es pot conformar amb el paper d’espectador: no es pot quedar quiet fins al 2015 esperant que les cúpules dels partits “alternatius” (i d’açò també caldria parlar-ne) negocien amb tota la calma (i el secretisme) del món mentre Roma es crema. No: és la ciutadania valenciana crítica qui ha de prendre la iniciativa del canvi. Un canvi que no es pot reduir simplement a fer fora el PP, sinó que ha d’aconseguir modificar les regles del joc. La modificació de les regles que regeixen la vida d’una col·lectivitat té un nom: procés constituent. A Catalunya, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades han impulsat un moviment anomenat precisament així, Procés Constituent, que naix amb l’objectiu d’empoderar els ciutadans catalans per tal de construir una Catalunya lliure i al mateix temps antineoliberal. És per això que aquest onze de setembre han fet una crida per a encerclar La Caixa, símbol d’aquesta gran estafa que ens volen vendre com a crisi. En la seua web, hom pot veure en el mapa d’adhesions com hi ha hagut molts valencians que han signat el seu manifest. Per què no materialitzar la reivindicació del dret a decidir en una gran mobilització social per un procés constituent valencià, anàleg a l’impulsat per Oliveres i Forcades al Principat? Per què no organitzem el nostre “Encerclem Bancaixa!” el proper 9 d’octubre? O decidirem, una altra vegada, que els altres (des de Madrid, des de Brusel·les, des de les cúpules d’uns partits massa allunyats encara dels moviments emancipadors) continuen decidint en nom de la majoria de valencians?

*Enric Gil Muñoz és professor de secundària en l’atur i vicepresident del Fòrum per la Memòria Virtudes Cuevas de Sueca