Els darrers dies d’agost han estat marcats, informativament parlant, per l’estira i arronsa al voltant d’un possible bombardeig de països occidentals a Síria, que es justificaria per les acusacions al Govern de Baixar al-Àssad d’atacar la població civil amb armes químiques. El problema és que l’existència o l’origen d’aquests atacs no acaba de quedar clara i la missió de l’ONU enviada per investigar els fets encara no ha emès el seu veredicte. Però mentrestant, el Govern dels EUA ja dóna per demostrats, tant els fets com l’autoria d’al-Àssad i el secretari d’Estat d’aquell país, John Kerry, fins i tot ja ha aparegut per televisió per ratificar aquesta versió.

Mèdia.cat no té mitjans per certificar si Kerry menteix o no –i si ho fa és de forma deliberada,- i encara menys per saber si aquests atacs han existit o no i, en cas afirmatiu, qui els ha comès. Però qualsevol persona o mitjà amb una mínima hemeroteca si pot recopilar ràpidament una gran quantitat d’exemples de mentides i muntatges mediàtics que han servit per justificar guerres i que en el seu moment van ser defensades per dirigents polítics de primera línia i anys (o mesos) més tard va saber-se que eren mentida.

Aquesta és una recopilació que no vol ser completa ni sistemàtica però que serveix per il·lustrar la relació entre la manipulació mediàtica i les intervencions militars dels EUA, un país que, a pesar de l’ús reiterat de la mentida continua gaudint d’una àmplia credibilitat mediàtica al nostre país.

1.L’explosió del cuirassat Maine a Cuba (1898): Encara que molt antic, aquest cas és considerat com la primera guerra provocada mediàticament, amb els diaris de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer acusant sense proves l’Estat espanyol d’haver atacat el vaixell estatunidenc per tal de justificar una intervenció militar davant l’opinió pública. A dia d’avui no han quedat clares les causes que van provocar l’explosió, però la gran majoria d’historiadors  descarten una acció militar espanyola que hauria pogut justificar la guerra.

2.Incident del Golf de Tonquín (1964): El president estatunidenc Lyndon B. Johnson va utilitzar un suposat atac de patrulleres nordvietnamites al creuer militar Maddox per tal d’aconseguir el vist-i-plau del Congrés a una declaració de guerra al país asiàtic. Anys més tard, documents oficials desclassificats reconeixien que l’atac, en realitat, mai va ocórrer.

3.El muntatge de les incubadores kuwaitianes (1991): Dins la campanya prèvia per tal de convèncer a l’opinió pública estatunidenca que valia la pena anar a una guerra per defensar la sobirania kuwaitiana, una associació anomenada “Ciutadans per un Kuwait lliure” va signar un contracte de deu milions de dòlars amb la multinacional de les relacions públiques, Hill & Knowlon. D’aquí va sortir una de les històries més macabres de tot el conflicte en la que els soldats iraquians treien els nadons kuwaitians de les incubadores per tal d’enviar els aparells al seu país. A pesar de la manca de proves i de la dificultat de creure’s una història així, va ser reproduïda per la majoria de mitjans del món fins que, dos anys després, va demostrar-se que era tot una invenció.

4.Matança de Rajak a Kosovo (1998): Les denúncies de l’execució de 45 civils albano-kosovars per part de l’exèrcit o paramilitars serbis van servir com a justificació per als bombardeigs de l’OTAN contra Sèrbia el 1999 sense cap mandat de l’ONU que els avalés. Mesos després els informes forenses europeus posarien en dubte l’existència de la massacre i es sospitaria que la guerrilla independentista kosovar havia manipulat proves –canvi de roba dels cadàvers i la seva mutilació- per convertir combatents seus abatuts en presumptes civils assassinats.

5.Armes de destrucció massiva a Iraq (2003): Aquest cas és prou conegut per tothom i va ser molta gent –des de periodistes a governs- la que sempre va trobar insuficients les proves aportades pels EUA, però cal tenir-lo en compte per que suposa un exemple de mentida deliberada a la seu de l’ONU àmpliament documentat.