Obrers i obreres del tèxtil reclamaven la reducció de les hores de treball a 9 hores diàries i denunciaven l'incompliment de les lleis sobre el treball infantil i femeni. La vaga començà el 30 de juliol i el dia 22 d'agost es va acceptar una proposta del govern de l'Estat que va fixar, per decret, la jornada màxima de treball en 60 hores setmanals (3.000 hores anuals) de treball per a les indústries tèxtils de tot Espanya, un augment de preu dels treballs a preu-fet i una reducció progressiva del treball nocturn femení.

Les reticències patronals al compliment del decret va fer que la vaga es continués fins el 15 de setembre. Durant la primera setmana d'agost hi havia a Barcelona més de 24.000 treballadors en vaga i a Catalunya més de 63.000 mil vaguistes. La vaga tingué una destacada incidència a Barcelona, Igualada, Mataró, Sabadell i Vilanova i la Geltrú.

La premsa del règim de l'època, com en l'actualitat, minimitzava la convocatòria i criminalitzava piquets i el conjunt de les treballadores i trelladors en vaga.

Igualada com a exemple

A Igualada la vaga es va estendre de l’1 al 31 d’agost, i les 19 empreses del tèxtil, en les quals treballaven 2.500 obrers (2.083 dones, 413 home i 4 nois), van aturar-se.

Dins la Federació Obrera no existia encara un sindicat propi del tèxtil, així que, quan a Barcelona va esclatar el conflicte, a Igualada han de ser els adobers els que van prendre la iniciativa de la vaga, iniciament amb un míting el dia 31 de juliol amb la presència de Salvador Seguí, –el Noi del Sucre–, Felip Barjau, Maria Prat i Josepa Torné, que demanaren al públic assistent, –unes 1.000 persones, la majoria dones–, el seu suport cap a la vaga i la sindicació als sindicats cenetistes.

A Igualada, el 8 d’agost es declarà la vaga general en suport de les obreres en vaga del tèxtil. 6.000 els vaguistes, mentre a tota Catalunya la xifra es calcula que va  ser de 63.000 treballadors tèxils en vaga.

Davant la situació, el govern espanyol va establir el 24 d’agost un Reial Decret que unificava sous i jornades laborals, però els industrials igualadins van oposar-s'hi argumentant que les condicions d’explotació fabril no eren les mateixes per a tots els indrets del país.

El 29 d’agost el comitè de vaga va convocar una assemblea general. Però ara ja no erenels adobers els que portaven el pes de la iniciativa, ja que el comitè estava format per treballadors i treballadores del ram, entre les quals  Rosa Botinas, Gerània Bosch, Dolors Solé, Maria Muntaner i Concepció Montseny.

El comitè proposava a l’assemblea tornar a la feina si els industrials es sotmetien al nou Reial Decret que regulés les condicions fabrils per al sector tèxtil. Els industrials, finalment, van cedir i es retornà al treball el dia 31 d’agost.

L’èxit d’aquesta mobilització farà que a Igualada es creés un nou sindicat dins la Federació Obrera: el Sindicat del Tèxtil, amb prop de 3.000 afiliats, dones en la seva majoria.

La reacció dels sectors conservadors davant aquest ingrés massiu de dones als sindicats anarcosindicalistes va ser evident: des del moviment catòlic igualadí es va promoure amb força el nou sindicat confessional Unió Professional, amb l’organització de grans mítings en què anunciava la seva entrada en el terreny de la lluita sindical.

Aquesta maniobra antisindical, com es veurà més endavant, serà posada en pràctica de nou anys més tard, amb la creació dels Sindicats Lliures, organitzacions paral·leles que funcionaven amb el vist-i-plau de la Patronal i a les seves ordres, amb l’única intenció de generar enfrontaments violents amb els sindicats revolucionaris.