El País publica aquest divendres una entrevista a Baltasar Garzón, personatge que des que va ser expulsat de la judicatura espanyola l’any 2012 ha concedit poques entrevistes a mitjans de comunicació, tret de la que li va fer Jordi Évole a Salvados i que vam recollir al llibre “Et presento el jutge Garzón” i al reportatge publicat a La Directa per desmentir les seves afirmacions sobre la tortura.

Aquella entrevista de Jordi Évole va ser una sessió de maquillatge de la figura desprestigiada de Garzón, i la que publica avui El País no n’és una excepció, com es constata llegint-la o fent una ullada a les preguntes formulades, sempre tancades en el seu cas (una prova més que molt amic de la llibertat d’expressió que diu defensar no és).

Se li pregunta si tornarà a la política, pel seu pas al PSOE i es parla només dels temes que a ell li interessen, com els crims del franquisme o la trama Gürtel i aprofita fer una arenga progressista defensant la imputació de la Infanta Cristina o fins i tot apostant per l’acostament dels presos d’ETA i per la sortida d’Arnaldo Otegi de la presó quan va ser ell qui en va decretar l’ingrés.

El jutge que des de l’Audiència Nacional ha abusat més de l’ingrés a presó preventiva i que ha reprimit més els cercles abertzales gosa afirmar ara en aquesta entrevista que “la presó no pot ser un acte de venjança de l’Estat o de les víctimes”.

Izquierda Abierta

Una entrevista molt oportuna que arriba en paral·lel a la campanya que ha emprès Izquierda Abierta, i Gaspar Llamazares en particular, per defensar l’entrada a la política de l’exjutge. I de fet l’entrevista comença preguntant-li per aquesta qüestió.

Per això, el mateix dia de la publicació de l’entrevista Izquierda Abierta i Llamazares han posat tota la carn a la graella fent campanya per Garzón a través de Twitter. Izquierda Abierta ha començat a fer difusió, mentre que el líder d’IU ha anat més enllà i ha celebrat el compromís de Garzón amb la política i directament li ha donat la benvinguda i l’ha qualificat de “referent moral i professional”. I en aquest context ha aprofitat per fer campanya per les eleccions europees de l’any 2014. Això tot i que Garzón ha descartat sumar-se a cap llista electoral… una estratègia?

Quan des d’Izquierda Unida s’havien negat fins ara a confirmar res sobre la participació de Garzón a la candidatura de les europees -la notícia va saltar al gener-, avui, amb motiu de l’entrevista d’El País’, Llamazares s’ha deixat anar i ha afirmat en declaracions a Elplural.com, que no descarta comptar amb l’ara advocat de Julian Assange.

“Li dono la benvinguda i seria un honor per a qualsevol formació que hi participés. A Izquierda Abierta tenim amb Garzón una bona relació que estrenyerem encara més”, afirma. I efectivament ha tret importància al fet que l’exjutge hagi descartat concórrer a cap llista: “És molt aviat per parlar de llistes. No s’ha de descartar res […] Ja veurem què passa en el futur perquè hi ha una situació molt canviant en la política d’aquest país […] No perdo les esperances”. 

Campanya que s’ha demostrat que pot fracassar

Garzón i Llamazares podran amagar la realitat? La que sembla que han engegat ara és l’enèsima campanya propagandística de Garzón, i Llamazares vol intentar treure rèdit polític de la situació venent una imatge de Garzón com a jutge víctima del PP per la seva lluita contra la corrupció i els crims del franquisme per així aconseguir atrapar el vot del ciutadà cansat dels vicis de la política professional. Un gest legítim si no fos perquè passa per alt les múltiples i successives vulneracions dels drets humans que el seu fitxatge ha anat acumulant durant tota la seva carrera judicial.

La participació de Garzón al Festival de Cinema i Drets Humans el passat 16 de maig havia de ser una nova operació de maquillatge. Però aquest cop no va poder ser. Durant tota la seva carrera Garzón ha pogut anar pel món amagant la seva cara real. Més o menys se n’ha sortit, tot i que sempre hi ha qui s’ha encarregat, país per país, de recordar qui és. Però aquest cop no se n’ha sortit. Mala arrencada de la campanya Llamazares-Garzón, que no va comptar amb la imatge de l’arribada a l’Estat del jutge estrella després de ser expulsat.

El bombardeig d’indignació contra l’organització del festival per convidar a la inauguració l’antítesi del que ha de ser un jutge garantista ha aconseguit que Garzón no posi els peus a Barcelona. S’aconseguirà el mateix amb la política?