Aquest és l'homenatge d'un poble que porta 300 anys perdent drets. A Almansa vam perdre els Furs, el dret a decidir el nostre futur i a gestionar els nostres recursos .... ara perdem el dret a l'habitatge, a treballar dignament, a estudiar, a la salut, a menjar, a viure en català, perquè patim una terrible opressió nacional i social per part de l'estat espanyol.

Avui venim a dir que ens sentim part d'un tot, venim a dir el que som.

I que som, les valencianes i els valencians?, Aquesta va ser la pregunta que es va fer el solitari de Sueca, abans d'escriure el cèlebre llibre. A Nosaltres a els Valencians ,Fuster parla d'un trist teixit d'abandonaments, de desídies, de localisme inútil, de conformitat provinciana i depauperació social. "Si començo per denunciar la nostra malaltia col · lectiva, és perquè sé, que sense això mai tindrem la possibilitat de sobreposar-nos-hi. La veritat un cop delatada esdevé consciència i una consciència desperta, sempre revertirà en acció"

Expressar la seva opinió, li va fer merèixer una onada d'intolerància i odi, que va tenir la seva pitjor cara en les dues bombes que li van posar a casa. Fuster reflexiona sobre el tema en diversos escrits .... "Jo sóc un valencià de Sueca, catalanoparlant i catalanista. Tinc dret a ser- ho. És això una provocació?" “Intenten suprimir per la força bruta allò que pertany a l’àrea de la raó, del debat seré”

La violència feixista contra Fuster va quedar impune, igual que a els atacs a Sanchis Guarner i a tants altres durant la batalla de València. També va passar el mateix fa 20 anys, amb la mort de Guillem. I van quedar impunes Felip puig i Paula Sanchez de Leon, després de la repressió a la plaça Catalunya i a la primavera Valenciana.

El monòlit d'Estellés va aparèixer destrossat i amb pintades, per uns salvatges que pretenien impedir la trobada d'escoles en Valencià a Alboraia. L'exemple més recent és la detenció a Miquel Gironès per parlar en català.

Agressions que massa sovint troben protecció, en les altes instàncies, tenim l'enemic a les nostres pròpies institucions.

M’agradaria recuperar unes paraules de Carme la mare de Guillem: “Si callem, els llops creixen. No deixem que es facen tan grans, que no puguem aturar-los. Denunciem totes les agresions que puguem patir sense por. Quan alguna cosa, d’aquesta us passe, ja veureu que no esteu sols. Cal parar-los, que vegen que som molts els qui defensem el futur dels nostres fills. Que sàpiguen que mai més no baixarem la guardia”

No som una societat claudicada, Fuster va escriure que “el nostre gentilici, encara vol dir alguna cosa: els valencians no hem deixat d’ésser, una gent enèrgicament diferenciada, i l’atonia no és pas una de les nostres característiques col·lectives”.

Tenim dret a somiar uns PPCC socialistes; però tenim l'obligació de treballar junts per fer-los realitat. 300 anys de paciència, són molts anys i molta paciència, és l'hora de recuperar el nostre dret a decidir, de trencar lligams amb l'estat espanyol i el capitalisme i no podem permetre'ns, una esquerra independentista desmembrada, perquè totes i tots som necessaris. Fuster parlava de nació i de classe, no deixem de banda cap lluita.

En l'aniversari de la mort del seu fill, Guillem Agulló, parlava de moment històric i ens cridava a la unitat popular.

Necessitem organitzar-nos i ocupar espais al carrer i a les administracions, Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Amb Fuster al cap i al cor, som i serem PPCC.