La pregunta, no per inquietant, deixa de ser certa. Hi haurà guerra? I quan parlem de guerra, estem parlant d'una guerra de proporcions enormes i amb diversos fronts oberts en diferents punts del planeta.
La impressió és que si els pobles no es consciencien que aquesta realitat pot donar-se, aquesta es produirà.
Les intents del mamarratxo Capriles a Veneçuela van per aquest camí. No reconèixer la victòria electoral de Maduro, agitar i crear un ambient tens als carrers que vagi en augment i que proporcioni les condicions per a un enfrontament civil entre veneçolans i veneçolanes, suport de l'imperialisme, en boca del "premi Nobel de la pau" Obama i cobertura assegurada del narco-estat colombià...
L'estratègia que cerca Capriles és la de crear un brou de cultiu que porti a Veneçuela a un desgovern que inclogui desordres i aldarulls. Aquest és l'escenari buscat per l'imperi i que justificaria una intervenció militar, bé directament bé a través d’una "coalició internacional."
Les estratègies imperials s’han recolzat en base a organitzar aldarulls de l'oposició del govern no desitjat, i justificant que aquests aldarulls serveixin per acudir-hi mitjançant "ajudes humanitàries", "intervencions internacionals" i altres maneres de desenvolupar allò el que durant el segle XIX i XX es feia mitjançant els marines. Revolucions de colors, primaveres àrabs, formen part d'aquesta estratègia criminal.
Les primaveres àrabs van culminar amb els bombardejos sobre Líbia, un país que disposava del millor nivell de vida d'Àfrica i un extraordinari suport de la població. En aquesta ocasió van utilitzar als extremistes religiosos d'Al-Qaida, per visualitzar suposades "matances del règim". Aquestes "matances", que no ho eren pas, van obrir la porta a les autèntiques matances, les que van originar els bombardejos de l'OTAN i la instauració d'un govern criminal, que aquesta sí, manté una fèrria dictadura medieval, que oprimeix el seu poble, però que garanteix les riqueses naturals líbies a occident.
I aquesta és la jugada de Síria; però el poble de Síria està responent amb heroisme l'agressió imperialista. No s'esperaven tanta resistència, per això ja estan creant les condicions per anar a Síria amb els marines i els bombarders de l'OTAN. Turquia i Israel, en teoria diferents i rivals països, en realitat coordinen els seus moviments perquè és més allò que els uneix. Els uneix les seves aliances amb l'imperialisme i el caràcter feixista i retrògrad dels seus governs.
L'esquerra ximple ha deixat de ser innocent per passar a ser l'esquerra cafre. Després de tot el que s'ha exposat, i després de diversos anys de demostrar les evidències de l’imperialisme amb aquests moviments, segueixen amb els seus suports a aquestes "rebel·lions populars".
Serà difícil que els pobles puguin oblidar el paper que estan jugant destacaments de certs grups (més aviat sectes, siguem realistes) i mitjans de contrainformació, a favor d'aquestes canallades. Res no pot justificar el tristíssim paper que juguen i la resposta només pot ser donar-los l'esquena i caracteritzar-los definitivament com a aliats de l'imperialisme.
Corea del Sud i l'imperialisme no han cessat de provocar la República Popular de Corea, però aquí, sí que s'han topat amb un os. Aquesta mateixa esquerra cafre i aquests mitjans que tant han criticat la RP Corea, reclamant la dictadura casernària i criticant àcidament la possessió per part de Corea d'armament nuclear, han de saber que gràcies a aquest armament s'ha evitat, d'antuvi, una guerra a la península coreana que hagués ocasionat infinitat de desgràcies i milions de morts. Aquesta és la realitat que no volen veure, perquè el seu fanatisme i estúpid elitisme teòric, que no és sinó revisionisme socialdemòcrata, no els permet fer-ho.
Volem una moralitat? Si vis pacem parabellum. La medecina antiimperialista aplicada per la RP de Corea és la més adequada per fer front als plans de guerra de l'imperialisme. Només restant armats fins a les dents els pobles podran aturar la infinita avarícia del capital en la seva fase imperial.
Només plantant-los-hi cara. L'imperialisme aleshores s'ho pensarà dues vegades. Només des de mesures unilaterals, però mesures que consisteixen a parlar de tu a tu a l'imperi, amb un ram d'olivera en una mà, però amb un exèrcit ben armat en l'altra, com va visualitzar a l'ONU Arafat, és possible que els pobles evitin la guerra i aturin els plans del Pentàgon. Així com el president Maduro ho va definir: "Amb la mà ferma."