Reflexions fruit de Chávez i Veneçuela
25/04/2013 Hemeroteca
Cristian Cortés i Estebanell Cristian Cortés i Estebanell
Viure la mort d’un home com Hugo Chávez des de Cuba és un dels regals més generosos que la vida m’ha fet. A Cuba tinc un accés il·limitat a les expressions del poble veneçolà, i a mitjans de comunicació com Tele-Sur i altres de caràcter anti-imperialista. No era conscient de fins a quin punt tenim una censura mediàtica a Barcelona fins arribar aquí. També tinc accés als mitjans de comunicació (o d’infoxicació propagandística) hegemònics de casa i sóc capaç de veure l’enorme manipulació existent entorn a l’Amèrica Llatina i especialment sobre Chávez. Tan debò es pogués veure a Europa l’enorme devoció i la demostració de tristesa que han acompanyat les cerimònies d’homenatge i comiat a Hugo Rafael Chávez Frías. Les inacabables cues; les multituds bolcades entorn a la figura de Chávez; les expressions de condol i consternació; la quantitat de caps d’estat assistents; el reconeixement rebut de tantes personalitats i sensibilitats diferents; les paraules, imatges, i discursos rescatats... No he sistematitzat al detall la quantitat i varietat d’aspectes a destacar de la mort de Chávez, però si ho hagués intentat s’entendria inapel·lablement fins a quin punt arriba la commoció però també la passió per ell.
Ara es generen molts dubtes. Però no sobre que ha de fer el poble bolivarià de Veneçuela i Amèrica Llatina anti-imperialista que ho tenen molt clar. La pregunta és que hem de fer la resta del món, i especialment nosaltres. Europa cometrà un terrible error de prepotència sinó és capaç de reconèixer amb mèrit i adequació l’enorme valor històric i polític de Chávez i el chavisme. La història posarà a Chávez al seu lloc, però és obvi que el continent americà s’explicarà a través del seu nom.
La seva figura emergeix a principis dels 90’s com un militar procedent de capes socials molt excloses. Es va jurar a no complir les ordres de reprimir al seu poble (terrible crim) en un context de Caracazos i espoli petrolífer de les oligarquies, i va orquestrar un fallit cop d’estat per aconseguir-ho. Empresonat, la seva figura creix en popularitat i es amnistiat fins que accedeix a president a finals dels 90’s i esdevé l’únic referent anti-imperialista del continent durant l’orgia neo-liberal. Reforma la constitució (essent de les més avançades del món) i pateix un intent de cop d’estat per part de les oligarquies.
Chávez posa en pràctica una aliança estratègica de patriotes i forces d’esquerres amb polítiques de patriotisme, assentament de la sobirania, nacionalitzacions i reivindicació de la figura fundadora de Simón Bolívar, juntament amb desenvolupament de polítiques socials, redistribució de la riquesa, assentament de poders democràtics de base popular i dels barris, i construcció d’una nova ideologia d’esquerres a través del socialisme del segle XXI. Paral·lelament, hi ha tot un treball d’integració americana i construcció a l’Amèrica Llatina d’estructures internacionals de caire anti-imperialista.
Algú pot pensar que tot aquest llegat i conjunt de processos que porten el segell de Chávez no expliquen prou l’enorme importància i reconeixement que es mereix l’home. Perfecte, però aleshores que expliqui quins interessos socials té i quina ideologia transpira per comprendre el perquè del seu posicionament tant particular. Perquè ho entenguin alguns catalans, és com si Messi hagués tingut una mort sobtada portant un hat-trick davant del Reial Madrid i apunt de llençar el penalti decisiu per guanyar la Copa d’Europa al Camp Nou; i demano disculpes per rebaixar a Chávez a l’alçada de futbolista tot i que seré absolt perquè ell era un amant de l’esport.