El passat diumenge 17 de març es va celebrar a Olot l’Assemblea Nacional de la CUP. Una AN  que ha significat la consolidació d’un model organitzatiu al servei del projecte de la Unitat Popular. Això s’ha fet potenciant els instruments i mecanismes que permetin articular una CUP oberta, democràtica, participativa, feminista, horitzontal, plural i cohesionada.

També ha guanyat pes la visió de la CUP com a organització sobirana (i no pas corretja de transmissió de ningú ni simple caixa de ressonància sense un projecte estratègic propi) i que ha de poder jugar una funció clau: ser el catalitzador de les diferents reivindicacions en un projecte estratègic coherent.

Oberta

La CUP es caracteritza per ser una a organització extraordinàriament oberta, per la seva voluntat d'aglutinar el conjunt de les lluites populars en un projecte polític rupturista. Assembles d’Unitat Popular obertes a tothom, muntanyes de col·laboradores no-militants, permeabilitat absoluta amb moviments de base i populars, perspectiva de lluita àmplia, etc. Ara hem seguit treballant en aquesta línia a escala nacional, res més. Percebre la CUP com a reducte polític en possessió de la veritat absoluta sobre l'estratègia que ha de seguir el projecte d’Unitat Popular, no es correspon a la realitat de la immensa majoria d’assemblees locals existents a hores d’ara.

Així doncs, la ponència resultant de l’ANE reforça la construcció de la Unitat Popular per la base, establint i endreçant els diferents mecanismes de debat adreçats a la militància i a l’entorn: Assemblees Obertes (AO), Grups de Treball (GT), Trobades d’Unitat Popular (TUP) i Grup d’Acció Parlamentària (GAP). Tots aquets òrgans poden ser participats per representants de diferents organitzacions de l’EI i de l’àmbit de la Unitat Popular entesa en un sentit ampli i inclusiu, des de la PAH fins a diferents Assemblees pels Drets Socials, passant per plataformes en defensa del territori o les organitzacions que integren la Taula de l’Esquerra Independentista (TEI).

Les Assemblees Obertes esdevenen un òrgan de “participació directa tan de la militància com dels agents en lluita en el territori”. Això tan sols representa la consolidació d’un model de debat obert que, de facto, ja posaven en pràctica moltes AL i AT.

També s’ha consolidat la dinàmica dels Grups de Treball, que en els pocs mesos que portem de feina parlamentària ja s’han demostrat una eina vàlida (en construcció) per a la creació de discurs i l’elaboració de posicionaments, assolint parcialment un dels objectius considerats prioritaris en la ponència aprovada a l’AN de Reus. S’ha avançat en l’ordenació definitiva dels GT i també s’han definit com a espais oberts i, per tant, estan formats per militància de la CUP i també per militància d’altres organitzacions de l’EI i de l’àmbit de la Unitat Popular entesa en un sentit ampli i inclusiu.

En un mateix sentit i naturalesa es creen les Trobades d’Unitat Popular, que s’han establert com a mínim dos cops l’any a iniciativa de la CUP com a eina permanent de simbiosi amb els moviments populars.

Finalment, el Grup d’Acció Parlamentària (GAP) queda obert a la participació de:

• AT (Assembles Territorials)
• Grups de Suport (territoris on no hi ha AT CUP)
• GT (Grups de Treball)
• SN (Secretariat Nacional)
• CP (Consell Polític)
• Assalariats de l’Oficina Tècnica de Suport Parlamentari
• Moviments socials sectorials i organitzacions poden participar sempre que les convidin els GT per a parlar de qüestions puntuals.
• Les organitzacions que van donar suport a la CUP-AE també poden participar, preferentment a través dels GT, però en representació pròpia si així ho consensua el propi GAP.

Els moviments socials sectorials i organitzacions (moviment estudiantil, juvenil, defensa del territori, drets socials, autodeterminació, etc...) participaran al Grup d’Acció Parlamentària, en qüestions puntuals convidats pels Grups de Treball o Territorials, aportant un representant per col·lectiu. La seva participació al sí del GAP s'aprovarà en les respectives comissions de treball. Les organitzacions i col·lectius que han donat suport explícit a CUP-AE, participaran del GAP preferentment a través de les comissions de treball i territorials, sense que això impossibiliti a un representant de cada una d'elles a assistir al GAP. 

Per tal d’evitar un xoc de capelletes, es va valorar la importància de prendre les decisions per consens en el GAP. Es va eliminar el sistema de votacions per a evitar quotes de poder. Prenent com a exemple la pràctica de moltes Assemblees Locals de la CUP en què la gent participant intentar cercar una postura en la que tothom se senti partícip i, al mateix temps, contribueixi a fer avançar el projecte col·lectivament. 

Democràtica i participativa

Un dels punts més transcendents de l’ANE va ser la configuració del Grup d’Acció Parlamentària (GAP). Finalment, el GAP ha esdevingut un òrgan les decisions del qual són vinculants però que s’han de prendre per consens. En cas que no pugui arribar a consensos, les decisions es deriven cap a un dels òrgans ja existents de la CUP: el SN i el grup parlamentari. Aquesta situació és d’emergència i esperem que no hagi de ser utilitzada. Només en casos de bloqueig s’hauria de recórrer al SN i al Grup Parlamentari

Aquesta clarificació del paper del GAP acaba amb un dels riscos que se’ns presentaven: la creació d’una direcció paral·lela, la desvinculació de la sobirania de l'organització respecte l'acció parlamentària i el conseqüent xoc entre legitimitats. Així, el GAP ha de ser un òrgan “propositiu i de consens” mentre que els òrgans ja existents de la CUP no queden exclosos de les qüestions parlamentàries. Aquest possible conflicte de legitimitats ja va impedir que es pogués consensuar una única proposta en l’àmbit de la Taula de l’Esquerra Independentista. El que no era una alternativa desitjable de construcció de la Unitat Popular era la substitució (ni tant sols inicial) de la sobirania de militants i col·laboradores de la CUP per la d’unes quantes organitzacions polítiques (amb molt poca militància i, generalment, molt localitzada), atorgant-los quotes de poder absolutament desproporcionades i, generant, així, un greuge respecte els centenars de persones que diàriament assumeixen la responsabilitat de construir el projecte des de la base. No podem pretendre fomentar el debat de base i el compromís de la gent i, acte seguit, donar més poder a aquestes organitzacions que no a centenars de militants de base. Aquest plantejament és contrari a tot el que hem defensat fins ara. Podem construir projecte amb altres persones organitzades, però en peu d’igualtat i des de les bases de l'organització. A part que moltes d’aquestes organitzacions ja estan representades dins la CUP, és important fer entendre que les organitzacions que han donat suport a la CUP-AE han de treballar colze a colze des de la base. Aquesta, possiblement, sigui la millor manera per fer confluir diferents lluites en un sol projecte com és el de la Unitat Popular. Això, en cap cas, els hi nega de participar al GAP, però sí és prioritari el treball de base per donar arrelament al territori.

A més, pensem que és positiu reforçar un eix central que articuli la presa de decisions horitzontal i democràticament, que passaria per la connexió AL-AT-CP-SN i al revés. Com més simple i clara és una estructura de presa de decisions, més democràtica. Pensem que la complexitat organitzativa sovint cau en el burocratisme, un error que cal evitar en els moviments polítics i socials populars.

Evidentment, la base d’aquesta estructura és la participació de la militància i d’altres agents que donen sentit al nostre projecte, una qüestió que ja es considerava prioritària en la ponència de l’AN de Reus (març 2012), en la qual es deia “En resum, cal enfortir la CUP i això només ho podem fer a través de la participació de la militància”. 

El feminisme i la CUP

La militància de dones a la CUP és clarament inferior a la d’homes. Això obeeix a que l’organització no és aliena a les causes estructurals que allunyen les dones de la majoria de formes de participació política.

Per això s’han aprovat tot un seguit de mesures per incrementar la participació de les dones en tots els àmbits de l’organització, la paritat en les funcions de portaveu, assegurar l'òptica feminista a la CUP i la representació proporcional de gènere mínima en el SN. Tanmateix, i com a constatació positiva, cal valorar que el SN entrant té una composició de gènere equilibrada (6 dones, 7 homes) tot i no haver-se aplicat encara aquesta representació en el SN. L'acceptació d'una proposta de consens entre les dues corrents de pensament feminista existents a la CUP  suposa una guany i demostra un grau de maduresa important de l'organització. ens. Els debats cal abordar-los de cara (com s’ha acabat fent), no amb subterfugis i menys encara com a excusa. 

Horitzontal

La CUP és assembleària i no s’articula internament amb el centralisme democràtic i, per tant, no hi ha una subordinació formal a un òrgan de direcció. És per això que la presa de decisions es fa assembleàriament i a través del que hem anomenat “eix central”.

És evident que el ritme parlamentari dificulta que les decisions puguin recórrer l’eix central i pot ser que el caràcter d’urgència de les tasques del grup parlamentari obligui a prendre decisions al seu marge, rendint comptes a posteriori davant del GAP.

Això, juntament amb la necessària disponibilitat de temps per als debats i l’estudi de la documentació fa que inevitablement el grup parlamentari i l’equip d’alliberats del parlament (Oficina Tècnica Parlamentària) acabin sent un àmbit en el qual es recolzi la presa de decisions. Això no obstant, pensem que la via de presa de decisions entre aquestes 6 persones (3+3) s’ha de donar mitjançant el treball en equip, i per això ha desaparegut la figura de “coordinador del grup parlamentari”, tal i com estava plantejada.

També s’han aprovat alguns mecanismes de prevenció contra la professionalització excessiva de les estructures internes de la CUP. 

Plural i cohesionada

Va quedar aprovat un sistema de votació pel qual cada militant pot votar 7 dels 13 membres del SN. Això impedeix un sistema d’elecció majoritari, en el qual una part organitzada de l’assemblea pot decidir la gran majoria dels membres del SN. Amb aquest mateix sistema de vot es va escollir el SN entrant, un SN plural que té el deure, com l’anterior, de posar els mitjans necessaris per a afavorir consensos i evitar al màxim que la tendència a formar blocs vaig erosionant la cohesió interna i dificultant el debat.

En aquest sentit cal fer autocrítica, doncs la comissió de ponències no va arribar a prou consensos entre les diferents sensibilitats, fet que hagués permès consolidar una sèrie de continguts com a elements compartits pel gruix de l’organització. Aquesta feina hagués descarregat el debat de les excessives votacions, que fa que molts dels militants es desentenguin d'aquests debats. 

Una CUP amb estratègia o una caixa buida?

Tanmateix, la cohesió de l’organització és molt necessària. I no és un objectiu senzill perquè els debats que s’han manifestat en aquesta ANE ja venen d’abans, i reflecteixen qüestions de fons. És el debat, en definitiva, sobre la necessitat que la Unitat Popular tingui o no una estratègia pròpia. Nosaltres pensem que sí, perquè la CUP no pot ser només una caixa on les diferents organitzacions polítiques, sectorials o moviments socials hi vagin abocant les seves línies polítiques de manera inconnexa i, a vegades, incoherent. Cal que els diferents punts de vista caminin, conflueixin (almenys cal intentar-ho) cap a una estratègia política concreta i coherent, que passa, en primer lloc, per l’orientació independentista i socialista de la Unitat Popular. El nostre objectiu és la maduració d’un projecte estratègic propi, i aquesta maduració necessita d’un catalitzador que entenem que és la CUP. La CUP, doncs, no pot ser una sectorial més de l'EI o una eina al servei d'organitzacions que no assumeixen cap responsabilitat envers ella, sinó un projecte inclusiu políticament a partir d'uns objectius estratègics ben definits. 

Conclusions

Valorem doncs com a molt positiu que, davant d’un repte organitzatiu de l’envergadura que se’ns plantejava (una organització de base assembleària amb presència al Parlament), la via de solució hagi estat enfortir la participació i el compromís de base en la línia del que el gruix de la CUP va estar d’acord a reforçar en la passada AN de Reus (març 2012). No hi ha una altra manera més sòlida de construir un projecte polític que la militància entesa com a exercici de compromís i responsabilitat individual i col·lectiu.

Ara bé, com encaixa aquesta centralitat de la militància amb la necessària connexió amb l’entorn, amb l’objectiu d’eixamplar la Unitat Popular? La CUP està integrada, en gran part, per persones que ja comparteixen militància organitzacions de l’EI i de l’esquerra anticapitalista, i, molt majoritàriament, per persones que participen en nombrosos àmbits de la Unitat Popular entesa en sentit ampli, des de les més diverses plataformes i moviments socials i populars. Els diferents punts de vista que això comporta són un reflex de l’arrelament de la CUP en les classes populars catalanes. Ara bé, cal avançar per anar sintetitzant aquests diferents punts de vista en una proposta política com més vagi més coherent. I és a nivell de base i a través dels canals que aquí hem descrit que s’han de donar els debats que ens faran avançar. Perquè, en última instància, la CUP és i ha de ser una organització sobirana, les decisions de la qual les prengui la seva base. La CUP no ha de ser corretja de transmissió de cap altra organització o organisme.

Vist com ha quedat l'organització interna de la CUP resulta obvi que el model aprovat és l’antítesi de qualsevol proposta política “clàssica”. En tot cas, ens hagués semblat bastant més “clàssic” disposar d’un model de “corretja de transmissió” de petites organitzacions centrada, única i exclusiva, en l’acció parlamentària.

És rotundament fals que només hi hagi una manera de construir la Unitat Popular. El debat que estem fent (perquè no s’acaba mai) és complex, llarg i costerut. I si volem construir un projecte fort i arrelat a les classes populars ens hem d’autoobligar (tots i totes) a evitar sempre el maniqueisme, el reduccionisme i el dogmatisme.

La nostra opció és construir la Unitat Popular per la base, des de viles, barris i ciutats, confluint en les lluites, no en òrgans vinculats a l’acció parlamentària. La millor garantia que el nostre projecte es manté fidel als interessos de les classes populars és la connexió de la nostra gent amb les lluites quotidianes. Necessitem aferrar-nos per mil bandes a la realitat i això ho farem a través de la pràctica diària de la militància i del compromís.