Dins de l'afany per estudiar i aprendre sobre altres processos revolucionaris i d'altres experiències donades en altres països amb terribles conflictes que han causat dolor i sofriment, una de les experiències a les quals és obligat mirar és Sud-àfrica, i en aquest cas no precisament pels seus ensenyaments positius.

Perquè de Sud-àfrica es pot parlar de tot menys de procés revolucionari. Es podria parlar d'una sortida a la terrible situació d'apartheid (sortida en fals), es podria parlar d'un nou govern en el qual participen persones de color (negres, com deia Malcolm X), però podem palar és d'alliberament de la població negra ni de la instauració d'una autèntica democràcia al país.

És cert que governa el Congrés Nacional Africà, el partit de Nelson Mandela. És cert que el CNA té un aval de lluita davant el qual cal reconèixer l’entrega i sacrifici de la seva militància, però no s'ha d'obviar que la sortida negociada a la situació de la República Sud-africana no ha estat sinó una decepció a les aspiracions de llibertat i justícia social de les masses negres i de les classes populars del país.

Quan s'afronta el procés de pau a Sud-àfrica i s'acaba amb el vergonyós apartheid, apartheid en què els ciutadans i ciutadanes negres eren tractats gairebé com animals en el seu propi país per una oligarquia blanca que només oferia el racisme i l'explotació als i les negres, el CNA va acordar amb la "comunitat internacional" encapçalada pels Estats Units i la Unió Europea que no es tocaria la llibertat de mercat. Emprant un llenguatge més apropiat, el CNA es va comprometre a no tocar el capitalisme i que la "economia de mercat" continués sent el model econòmic del país.

Amb aquesta claudicació es permet que les oligarquies blanques puguin respirar tranquil·les i tinguin la confiança que els seus interessos econòmics no es tocaran, i la seguretat que les multinacionals podran continuar explotant les classes populars i robant les immenses riqueses del país. El CNA sempre es va mostrar partidari del socialisme, però tenim a partir d'aquestes negociacions un partit que parlava de socialisme, però que es disposa a gestionar el capitalisme.

Les conseqüències són inevitables: Les classes populars, majoritàriament negres, no només seran explotades per les elits econòmiques blanques,  ja que s’hi sumaran es sumaran a l’explotació els sectors més corruptes i pocavergonyes d'una nova oligarquia negra.

Amb un Nelson Mandela cada dia més envellit per motius d'edat, i amb un lloc de responsabilitat cada vegada més simbòlica, el poder real a la República Sud-africana, el poder econòmic i polític se'ls reparteixen sense control oligarques, bancs i ciutadans negres arribistes que amb el partit en el poder i el partit desprès de la intenció de construir la justícia social (no parlem ja del socialisme) es disposen a enriquir-se i a constituir-se en una elit disposada a reprimir les inevitables protestes de la classe obrera.

Es mantenen encara a les nostres retines l'assassinat per part de la policia d'una trentena de miners a l'agost passat, i el fet que el govern sud-africà tractés de camuflar les com enfrontaments entre sectors dels miners. Els policies que disparaven i que pràcticament van executar a sang freda els miners eren tant blancs com negres.

També resten a les nostres retines les terribles imatges de la policia sud-africana portant detingut un ciutadà moçambiquès lligat amb les manielles al maleter del cotxe policia, detingut que posteriorment va morir.

La nova policia sud-africana, uns blancs, altres negres, s'ha convertit en una policia repressora que apallissa i mata en defensa dels interessos de classe de les elits polític-econòmiques. En definitiva, estem davant un fet més vell que "pixar contra la paret", i es tracta de la dinàmica de lluita de classes, la dinàmica d’oligarquies defensant els seus interessos i treballadores i treballadors lluitant per una millor vida..

La desigualtat creix a Sud-àfrica a recer dels governants de l'ANC. La corrupció és el pa nostre de cada dia i cada vegada estan més lluny aquells dies en els quals l'ANC era referència mundial de resistència i lluita. L'ANC avui en dia és un partit corrupte que es limita a gestionar el capitalisme, on abunden els arribistes i sotmès als mercats i directrius internacionals.

És cert que pot tenir posicions internacionals interessants, però només això no compta. És exigible, i més en el cas d’un partit com l'ANC, que sigui conseqüent amb la seva història i que no traeixi els milers de màrtirs que van donar la seva vida contra l'apartheid i una millor vida. Que no traeixi els que van donar la seva vida pel socialisme,  al cap i a la fi l'únic que garanteix la llibertat amb majúscules i que garanteix l’absència de racisme i explotació.

Graca Machel, la dona de Nelson Mandela, no té pèls a la llengua i ho diu sense embuts. Avui en dia la República Sud-africana és un país enutjat i frustrat. És la frustració d'haver lluitat per poca cosa, afegiríem, d'haver donat la vida perquè els amos siguin uns altres i a més a més es facin amics dels antics amos. És la frustració de les masses negres que segueixen sent explotades i marginades mentre assisteixen amb desencant a la visió en què determinades elits del partit s’enriqueixen mentre els seus fills moren en els barris marginals. És el capitalisme.

Ensenyaments ? Més d'un. La "Comunitat Internacional" arriba fins on arriba i avala fins tot allò que avala. El primer que se t’exigirà és que garantitzis el capitalisme i amb això l'explotació de l'ésser humà per part de l'ésser humà.  No et donaran res més, i si et "portes bé" aleshores sí, aleshores t’avalen i et presenten en societat, tot explicant que ja ets fora de l’"eix del mal".

Un altre ensenyament? Si renuncies al socialisme, estàs condemnant el teu poble a seguir patint els rigors de l'explotació i condemnant-lo a un futur de misèria. Si estàs disposat a aquesta renúncia per tal de governar, aleshores no et mereixes anomenar-te "moviment revolucionari". Seràs una altra cosa; però com a mínim no enganyis la teva gent.

Si per governar ets capaç de garantir el sistema econòmic amb el qual s'enriqueixen teus opressors... l'únic que desitges és sumar-te al festí i estàs oblidant els sectors que més han donat i que més han patit en la lluita. Anem molt malament si ets capaç d'admetre dins del teu moviment els que tenen una clara intenció arribista.

En definitiva, un moviment d'alliberament ha de tenir la construcció del socialisme a la seva agenda, perquè ha quedat demostrat que qualsevol alliberament que no es doti d'un programa inequívocament socialista està condemnat a repetir experiències com la de la República d'Irlanda o Sud-àfrica. El capitalisme no allibera. James Connolly ja ho tenia clar, i així ho va deixar escrit: Si no es construeix el socialisme a Irlanda l'únic que farem serà canviar la bandera de l'explotador.

Un segle després de les seves paraules, la història li ha donat la raó.