-Pregunta obligada: mirant enrere, ho tornaries a fer?

-Segurament que sí, perquè la situació encara és més greu, però en aquell moment el context era molt més favorable. Hi havia una mobilització estudiantil molt més àmplia, que no dic que ara no hi sigui, però veníem d’ocupar facultats i tot allò propiciava una estratègia d’aquest tipus. Ara la situació es diferent. Llavors l’objectiu era parar Bolonya o proposar una moratòria, però ara el procés ja està en marxa i la lluita no es pot plantejar igual perquè tornar enrere és molt més difícil.

-Aquest any havia de ser dels més ‘calents’ pel que fa a  mobilitzacions, però tot i la pujada de taxes fins ara ha estat força ‘light’. Vist això, realment va valer la pena jugar-s’hi la salut?

-Qualsevol acció, per petita que sigui o en aquest cas de l’envergadura d’una vaga de fam, per poc que incideixi ja és positiva. Potser el cost que comportava i el què al final vam aconseguir no fos del tot equilibrat, però les mobilitzacions van ser molt positives no tant per aconseguir que s’aturés el procés de Bolonya sinó per dir “estem aquí” i per contribuir a la democratització de les facultats i a la conscienciació dels estudiants.

 -Però vols dir que la vaga de fam es va acabar d’entendre? Des de fora semblava del tot desproporcionada…

-I ho era, era totalment surrealista, en el sentit que ho havíem intentat tot i havíem arribat a un punt que no teníem cap més sortida que fer una vaga de fam, per demanar diàleg!

 -No ho vau aconseguir.

-No, els seus mitjans són molt més bèsties que els nostres i ens van acabar enfonsant. Però durant uns mesos tant els rectorats com les direccions de les universitats no les tenien totes i ens va anar de poc que no aconseguim una moratòria. El que sí vam aconseguir evidenciar va ser fins a quin punt les institucions universitàries poden arribar a ser un mur tancat, sord i mut. Quina por tenen aquesta gent a seure en una taula i fer un procés participatiu amb tota la comunitat universitària?

-El rector de la Universitat de Barcelona (UB), Dídac Ramírez, explica en una entrevista a OrlaDiari que va aguantar les pressions per desallotjar el rectorat durant quatre mesos i que això li va costar quedar com un rector feble.

-M’ho crec que rebés pressions i, si tenia dubtes, encara més. A l’altra banda hi havia qui ho tenia tot clar, com el rector de la Universitat Pompeu Pompeu [Josep Joan Moreso], que demanava mà dura i que es fes fora la gent.En el fons, els rectors i fins i tot, si m’apures, el conseller d’Educació són uns titelles. Tot això respon a un model econòmic que no han ideat ells, les retallades d’ara no les han ideat ni el govern català ni l’espanyol, és un model econòmic imposat.

-Ramírez va prendre la decisió final de desallotjar perquè no veia intenció de diàleg entre els estudiants. Justament el que dius tu, però al revés.

-No m’ho crec. De voluntat de diàleg en teníem però amb uns mínims, que era una moratòria de dos anys. No podia ser que ens asseguessim a parlar mentre anaven aplicant Bolonya.

-Però si els alts càrrecs són titelles tampoc us la podien garantir la moratòria i llavors els mínims es convertien en màxims.

-Doncs si no la pots garantir i tens molt més poder que jo, hauries de dimitir perquè no tens marge de maniobra. Potser hem de començar a trencar amb aquesta estructura. Per què un rector ha de ser un titella? No ho hauria de ser.

 -Tens sensació de fracàs?

-Molta gent s’hi va deixar la pell i va perdre un curs. Es va donar una situació de desgast personal, d’haver entès que havíem perdut la batalla. Al principi pensaves: ‘Ostres, no ha servit de res tot el què hem fet’. Però llavors comences a analitzar-ho i t’adones que sí que ha servit per a alguna cosa. D’entrada, aquesta gent no es tornarà a atrevir a fer una barbaritat com la que han fet sense saber que se’ls pot plantar cara.

–Vols dir que no? Però si han apujat les taxes i no ha passat gairebé res!

–Sí, però Bolonya era més bèstia, perquè suposava un canvi total del programa d’estudis, de continguts, d’objectius i de qualitat educativa. El moviment estudiantil ja ho té això, puja i baixa, i en qualsevol moment es pot tornar a aixecar. La crisi ho ha agreujat tot més del què ens pensàvem i ha estat molt més devastadora de cara a l’accés a la universitat. Jo mateix, si ara vulgués tornar a estudiar, seria impossible.

 –Segur que aquesta pujada de taxes ha deixat fora de la universitat tanta gent com es va denunciar?

–La universitat ja era inaccessible per segons quines capes de la societat i la pujada de taxes ha fet una mica més ampli aquest gruix de gent. Hi ha gent que fa un fotimer d’hores de feina per poder pagar els estudis i viure però, si ja ets dins de la universitat, aquesta pujada de taxes més que fer-te fora, et puteja. Ara, si es va incrementant perquè arribi al cost real de la carrera, com pretenen, cada any anirem perdent gent. Però Bolonya no són només les taxes, és la qualitat educativa i és voler fer d’un estudiant una eina de treball barata. És molt greu i el perquè les mobilitzacions són menors que fa quatre anys… és molt complex d’analitzar. Està tot tan fotut, però tant…

 –Durant la vaga de fam et vas convertir en una diana i el més bonic que et van dir alguns dels teus companys universitaris va ser Tomàs Gandhi. Les divisions dins dels estudiants són un dels principals obstacles per fer un front comú de mobilitzacions?

–Els qui realment van criminalitzar i van fer tot el que van poder per desprestigiar la vaga de fam, les ocupacions i totes les mobilitzacions són gent que respon a un model de societat en què un es preocupa només d’ell mateix i tot allò que es fica en el seu camí acaba sent un problema. Jo i molts altres tenim consciència política i creiem que hi ha coses més importants al dia d’avui que els estudis i que hem de lluitar, no ho podem deixar; els estudis, mira, ja els farem.

 –Parles dels qui, passi el que passi, volen continuar estudiant sense que els emprenyin?

–Exacte. Durant les ocupacions hi havia un gruix de gent, que no era pas majoritària, que deia: “Jo he pagat la meva carrera i vull fer classe”. Això és molt legítim, però aquí tots hem pagat la nostra carrera i tots volem fer classe. El què estem qüestionant no és això, el què estem qüestionant és que també volem que el dia de demà gent com nosaltres pugui continuar estudiant com nosaltres o millor.

 –No haver estat capaços de convèncer aquest gruix de gent no es un fracàs també?

–Ho vam fer tan bé com vam saber. Crec que majoritàriament els estudiants estaven en contra de Bolonya i en gran part penso que és gràcies a la feina prèvia que vam fer a les assemblees i a les sessions informatives sobre Bolonya. L’únic òrgan que va organitzar un debat sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) van ser els estudiants a les assembles de facultat. Fins llavors, tot eren decrets lleis i burocràcia que  no arribava als estudiants.

En el següent enllaç es pot llegir la segona part de l’entrevista: http://orladiari.cat/2013/03/tomas-sayes-la-vaga-de-fam-era-la-manera-que-no-ens-poguessin-acusar-de-violents-segona-part/