Més de 200 persones van acompanyar Jean Marc Rouillan en la seva xerrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La seva intervenció va tractar fonamentalment de la història del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), ja que per raons judicials no pot parlar de la seva militància al grup Action Directe. Rouillan va sortir el 2007 de la presó, en llibertat condicional.

Rouillan és nascut a Occitània i va entrar en contacte amb els grups llibertaris de Tolosa, entre els quals s'hi comptaven molts exiliats catalans del39. Per això Rouillan s'identifica com a membre de la "segona generació dels rojos" que tot i viure a Occitània assumien com una prioritat el combat contra el franquisme. En aquests cercles llibertaris existia una relació directa amb els maquis i amb el seu bagatge de lluita. Fins i tot, a nivell concret, des de rutes per travessar els Pirineus fins a proveïment d'armes procedents de militants de la FAI.

El MIL es va gestar un vespre de l'any 1970. Els llibertaris catalans i occitans estaven en contacte amb ETA VI Assemblea, que de manera recurrent i prioritària volia obrir un segon front de combat a Barcelona. Pero quan ETA-VI va decidir abandonar la lluita armada, el grup de Rouillan es va mantenir i van decidir crear el MIL. Rouillan explica que el MIL era un grup molt petit i feble, però que va ser capaç de generar una gran solidaritat dins i fora de l'Estat espanyol. Estava format per gent molt jove que tot i el contacte amb l'exili anarquista va aprendre, sobretot, en la pràctica. En aquest sentit, va dir que compartia la idea que va expressar una vegada Fidel Castro, segons la qual per formar un quadre militar calen 6 mesos, però per formar un quadre polític 6 anys.

El MIL es va dedicar fonamentalment a la recuperació de materials i diners per a sectors obrers en lluita, especialment vinculats al moviment de les Plataformes Anticapitalistes. També van planejar dues accions frustraddes, de les quals Rouillan es penedeix de no haver portat fins al final: l'execució d'un general feixista i la del torturador Antonio Juan Creix. El MIL reivindicava les seves accions i les llistava en les seves publicacions, fins i tot els atracaments i tirotejos.

Rouillan també va explicar les contradiccions i mancances del MIL, identificant aquesta organització amb el que Sartre havia anomenat "grups en fusió", que acostumen a ser molt dinàmics però alhora molt contradictoris. En la seva composició humana, el MIL aplegava des de gent molt humil fins a fills de rics, passant per gent de classe mitjana. En relació amb això, Rouillan va explicar que no ha pogut conèixer la identitat de molts dels seus excompanys, ni seguir-ne la trajectòria, pel fet que tan sols en coneixia el nom de guerra. El MIL també era divers pel que fa els vincles ideològics, doncs integrava anarquistes, comunistes i catalanistes, relligats per un cert vincle amb el model de comunisme consellista. Va citar com a exemple de "catalanistes" els militants procedents de l'OLLA, una organització clandestina que no reivindicava les accions, formada a principis del setanta per militants del PSAN. Finalment, també va explicar les contradiccions d'un determinat model organitzatiu, doncs creu que hagués calgut més organització més enllà del nivell de "grup d'afinitat". Això hagués permès, per exemple, atenuar els efectes d'algun episodi repressiu. En opinió de Rouillan, l'autonomia pot conviure amb la creació d'organitzacions que prenguin decisions. El MIL es va autodissoldre el 1973 perquè no podien anar més lluny.

Rouillan va demostrar un gran sentit de l'humor durant la seva xerrada, un element remarcable tenint en compte les ferides que imprimeixen més de vint anys de privació de llibertat a les esquenes. Va fer la seva intervenció barrejant català, francès i castellà, i va recordar sorneguer que les darreres paraules que havia pronunciat en aquesta llengua, a Barcelona, havien estat "mans enlaire, tots a terra!". En aquest sentit, va ser autocrític, doncs no es pot demanar a la gent que alci les mans i que alhora es llenci al terra.

Actualment, Rouillan milita al Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA). Interrogat des del públic per aquest fet, que controdiu l'ortodòxia anarquista, Rouillan va explicar que una vegada va sortir de la presó volia entrar en contacte amb lluites concretes i amb obrers, i que això només li ho podia proporcionar la militància en una organització política. Diu que milita "des de l'autonomia" i és crític amb els sectors llibertaris que refusen la seva opció més preocupats, segons ell, "per l'estètica".

La xerrada de Rouillan va acabar amb un càlid aplaudiment i amb el desig del públic de tornar a comptar amb la seva presència en breu, tot i els nombrosos obstacles judicials de l'Estat francès.