En un dels actes de campanya de la CUP-AE, un candidat va dir quelcom semblant a què qui s'oposa o s'absté en el procés d'alliberament nacional dels Països Catalans contribueix a enfortir el nacionalisme espanyol. Davant això, part de l'audiència se sentí ofesa i, dies després, mostrava el seu desacord. Davant de la tria entre el "nacionalisme català" i el "nacionalisme espanyol" no és possible una posició "neutra"? És clar que, primer, caldria saber què entenem per "nacionalisme". Fa unes setmanes, en David Fernández deia que ell no era "nacionalista" sinó "independentista". Molts anys abans, Joan Fuster s'autodefinia com un "nacionalista amb ganes de deixar d'ésser-ho". Aquestes dues darreres expressions, representen una concepció "restringida" de nacionalisme. En el cas de Fuster, el nacionalisme és un mitjà per a assolir una normalitat nacional. En el cas de Fernández, el nacionalisme apareix com un encegament dels factors nacionals que, paradoxalment, pot esdevindre un obstacle per al propi independentisme. És clar que també podem dilatar la definició de "nacionalisme". En Pompeu Fabra, per exemple, en el seu diccionari optava per una definició prou ampla: "nacionalista: qui vol la unitat o independència de la seva nació".
 
Amb aquesta definició, tenim els tres grans trets del nacionalisme: afirmació d'una identitat nacional (la nació del nacionalista), de la unitat de la nació (en el sentit territorial, però també de solidaritat entre estrats i capes socials) i de la independència de la nació (envers les altres nacions, i envers institucions i/o ideologies transnacionals). En aquest gran esquema, tant ens són les expressions explícites de nacionalisme com les formulacions implícites. Les nacions (les identitats nacionals) que encara no han aconseguit la unitat i/o la independència (el cas dels Països Catalans) han d'optar necessàriament per les formulacions i organitzacions explícites, per la construcció "nacional". Les que sí l'han assolida, solen optar per fórmules menys explícites i més institucionalitzades. És clàssica la diferència entre un model d'identitat nacional 'herderià' (per Johann Gottfried Herder, que prima les característiques nacionals preopolítiques: llengua, cultural) i el model nacional 'renanià' (per Ernest Renan, que prima les voluntats polítiques existents, és a dir allò de "la nació és un plebiscit quotidià"). És clar que aquests dos models (i totes les versions intermitges) depenen del contacte entre la 'identitat nacional' i les superestructures polítiques existents. Johann Gottfried Herder, nascut el 1744, defensa una identitat nacional alemanya basada en la comunitat de llengua i cultura d'una multitud d'estats, l'elit de la qual empra el francès com a llengua de referència. Ernest Renan, nascut el 1823, parteix de l'estat francès existent. Podríem simplificar i dir que el model herderià parteix de la infrastructura cultural de la societat, i el model renanià ho fa des de la superestructura política. Totes dues, però, connecten. Herder afirma una llengua alemanya a partir d'un continu dialectal, però ha estat el propi procés polític (moviment primer, estat després) el que ha generat una consciència nacional alemanya (bo i deixant fora, els Països Baixos, Luxemburg, Alsàcia, Suïssa o Àustria, per raons igualment superstructurals). I, similarment, la voluntat de construir una nació francesa per consolidar territorialment l'antic estat dinàstic borbònic, potencia l'homogeneïtzació cultural i lingüística de "l'Hexàgon".
 
Cada nacionalisme genera el seu antinacionalisme. Com que cada identitat nacional és axiomàtica per a cada nacionalisme, una mateixa persona, un mateix grup humà, pot ésser reivindicat per més d'un nacionalisme. A més, com deia Plató, una ciutat dividida en rics i pobres és dues ciutats en una. En la lluita de classes, els nacionalismes esdevenen vehicle de recrutament de suport interclassista i, així, Lenin podia dir que, en l'època imperialista, cada nació són dues nacions, la nació burgesa i la nació proletària. Els "interessos nacionals" són una coberta excel·lent per fer passar com a comuns interessos exclusius de la classe dominant de cada "nació". L'objectiu de tot nacionalisme és realitzar la seva identitat nacional de "projecte" a "realitat", és a dir deixar d'ésser "nacionalisme explícit" per esdevindre "nacionalisme implícit" i poder passar per "no-nacionalisme". En els nostres rodals, quan hom es declara "antinacionalista" o "no-nacionalista", la nostra reacció immediata és pensar que som davant d'un defensor de la "unitat i independència" de la nació espanyola o francesa. Com que el nacionalisme espanyol i el nacionalisme francès són essencialment conservadors (en la mesura que cerquen fonamentalment la conservació de l'estructura de l'estat dinàstic corresponent), poden amagar-se des del "sentit comú", des d'un "nosaltres" assumit, martellejat constantment a través de l'escola (inclosa l'escola espanyola o francesa que es faci en llengua catalana) i dels mitjans de comunicació (inclosos els mitjans de mentalitat espanyola o francesa que fan coses en llengua catalana). Ara bé, en tant que l'avenç innegable del "nacionalisme català" els obliga (a l'espanyol més que al francès, de moment) a la realització de contraofensives (patentment clares a Mallorca), també es veuen forçats a renunciar al seu caràcter implícit i explicitar-se (com quan el ministre Wert diu que cal "espanyolitzar" l'alumnat català).
 
Hi ha, però, uns altres antinacionalistes, a casa nostra, que semblen més sincers. Mostren la preocupació per la polarització entre els dos nacionalismes i com això pot afectar o distreure les reivindicacions populars (tant les defensives contra l'onada neoliberal com les ofensives per la construcció del socialisme). El xoc entre els dos nacionalismes esdevé més complex. Per exemple, en la Regió de Barcelona, tots dos nacionalismes es fan concessions mútues per tal d'atreure's les bases lingüístiques i culturals de "l'enemic". Així doncs, es poden cercar compromisos "binacionalistes", d'identitats duals, de co-oficialitats lingüístiques, perquè el que "interessa" de fons és si es mantindrà l'actual estat espanyol o s'erigirà un futur estat català. D'altra banda, en el camp del nacionalisme català s'assum sovint una identitat entre el nacionalisme "de Principat" i el nacionalisme "de Països Catalans", malgrat que tots dos parteixen d'identitats nacionals divergents (la primera, d'una entitat política, actualment "comunitat autònoma de l'estat espanyola; la segona, d'una comunitat lingüística i cultural més àmplia). Fos com fos, la preocupació per la "conflictivitat nacional" o pels perills d'una "conflictivitat interètnica/interlingüística" condueix a algunes persones ben intencionades a demanar una suspensió del conflicte, una mena d'ajornament "sine die" fins a resoldre problemes "més urgents". Potser sí que és cert que una bona part d'aquestes persones temen un eventual triomf del "bàndol català" i, adscrites culturalment o lingüísticament al "bàndol espanyol" temen subconscientment una pèrdua de privilegis nacionals. Al capdavall, sota el menysteniment des de certa esquerra masculina de la lluita feminista subjau una por a la pèrdua de privilegis de gènere. Uns privilegis que, de tan consolidats, esdevenen drets implícits. Una suspensió unilateral de la conflictivitat nacional no seria la fi del nacionalisme en abstracte, sinó el triomf del nacionalisme dels estats actuals, que ara podria acampar sense rival. Els nacionalismes espanyol i francès són implícits, però encara es deixen notar en apel·lar a les "nacions" espanyola i francesa. Però hi ha altres nacionalismes que sense apel·lar a cap nació (o a fer-ho a un "conjunt de nacions") actuen per mecanismes semblants. Els conflictes entre blocs imperialistes fan emergir una mena de "hipernacionalismes", des del "nacionalisme europeu" fins el "nacionalisme atlantista" (on allò que cal preservar és una "civilització occidental"). També aquests "nacionalismes" generen una cohesió intragrupal (que afebleix les lluites socials internes) i un rebuig/hostilitat intergrupal (que accelera el camí d'una nova conflagració interimperialista).
 
Però si tornem a la qüestió del principi: és possible una solució neutral? És a dir, és possible un antinacionalisme que no sigui manipulable per cap nacionalisme? L'anacionalisme esperantista (sennaciismo), com veurem en un proper article, prova de respondre afirmativament aquesta qüestió.