En la conjuntura actual, caracteritzada per una agudització de la contradicció nacional i, per tant, per la possibilitat d’iniciar un procés de ruptura amb l’Estat espanyol, si més no a la Catalunya estricta, és obvi que tothom tenia i té fixada la mirada en quina serà l’actuació de CiU i del l’espai social (sobretot de les diferents fraccions de la burgesia) i polític que representa. Després del 25N caldrà veure si CiU complirà les seves promeses o tornarà als plantejaments dilacionistes previs a la manifestació de l’11 de setembre (el quimèric pacte fiscal).

Ara bé, hi ha una altra força i espai polítics que convé analitzar amb detall i que poden esdevenir també claus en aquest
procés. Es tracta de la coalició ICV-EUiA, hereva del PSUC, que manté un espai polític i electoral més o menys estable des de fa gairebé deu anys després de recuperar- se de l’ensulsiada del 1999. A les darreres eleccions, tot i que ICVEUiA ha abanderat l’oposició a les retallades a les institucions i també al carrer,1 no pogut traduir-ho en els rèdits electorals a què segurament aspirava. Si comparem les dades del 25N amb les de les eleccions al Parlament espanyol, amb una participació semblant (de fet, tres punts superior en el cas de les del 25N) i amb un PSOE que ha
perdut 400.000 vots en un any, la coalició n’ha augmentat només 70.000. És a dir, en un context immillorable els resultats d’ICV-EUiA han estat inferiors als que es podrien esperar i, comptant que hagin pogut tenir una petita fuita de vots cap a la CUP (entre 10.000 i 20.000 vots), no han aconseguit recuperar ni la quarta part de vot perdut pel PSOE.

Una coalició sense estratègia

A la coalició conviuen no sense tensions constants projectes diferents en què l’únic que els uneix són els interessos mutus per mantenir un seguit de càrrecs que garanteixen una estructura partidària més o menys sòlida. La part més forta és ICV, un partit amb una militància poc activa i que ha fet dels pactes amb el PSOE a qualsevol nivell administratiu un senyal d’identitat de l’organització. ICV és sobretot una estructura de polítics professionals, encara que manté una certa activitat en algunes lluites pel territori.

D’altra banda, hi ha EUiA, un conglomerat de diferents organitzacions tampoc exempt de tensions, que després d’intentar obrir-se camí electoralment sola va haver de resignar-se i pactar amb ICV arreu, excepte en algun municipi. EUiA té una militància més activa que no pas ICV i manté una certa influència dintre la classe treballadora productora de plusvàlua i també dintre d’altres sectors de la classe treballadora (per exemple, els dels serveis públics). Tanmateix, té una certa dificultat a l’hora d’incidir en els sectors més joves de la població, encara que per exemple el PCC està intentant imitar algunes experiències exitoses (ateneus) de l’Esquerra Independentista. El taló d’Aquil·les d’EUiA és, però, la febre del càrrecs remunerats, que condiciona també els seus pactes i, de retruc, tota la línia política,
com es va poder comprovar durant el Tripartit I i II.

En els darrers mesos EUiA ha llançat el globus sonda de crear una aliança entre EUiA, moviments socials i independentistes (en referència a la CUP), seguint el model de Syriza i el Front de Gauche. ICV, per la seva banda, també s’emmiralla en la Syriza grega, però segurament tindria un abast més ampli, ja que inclouria sectors del PSC i ERC. Aquest globus sonda ha estat reprès per algun sector de la Unitat Popular, que segurament no recorden que, des dels anys 80, el PCC, partit hegemònic dins EUiA, ha anat proposant més o menys ininterrompudament la constitució d’un Front d’Esquerres.

Cal dir que aquesta proposta, que és un reconeixement que la coalició ha tocat sostre, està mancada d’una perspectiva estratègica, com va quedar clar en una entrevista de TV3 el passat dia 3 de juny al coordinador d’EUiA Joan Josep Nuet:
- Joan Carles Peris: Vostès busquen referents internacionals segons s’ha debatut en aquesta, en aquesta assemblea, referents internacionals per exemple com el Front de Gauche francès o Syriza, el Syriza grec. No tant a França però sí a Grècia, el model d’aquesta formació d’esquerres passa per superar els partits socialistes majoritaris. Aquí també seria l’objectiu?

- Joan Josep Nuet: Sí, perquè aviam a tota Europa estan passant coses molt semblants com les que passen a Catalunya, no? I per tant la gent Front de Gauche, que ha tingut un resultat espectacular a França i que ha permès que Hollande guanyi a Sarkozy i que l’esquerra s’imposi a les eleccions presidencials franceses... i la gent Syriza, que es parla que pot ser la primera força política amb una alternativa a les retallades que se li volen aplicar a Grècia, avui són referències per a tota Europa i, per tant, són referències per a l’esquerra catalana, i jo crec que per Esquerra Unida i per Iniciativa i per més gent que va encara més lluny que Iniciativa i Esquerra Unida aquí a Catalunya.

O sigui, el gran èxit del Front de Gauche, referent de Nuet, és permetre que els Hollande de torn accedeixin al poder.2 Sense comentaris.

El quimèric federalisme

Pel que fa a la qüestió nacional, ICVEUiA ha temut sempre una agudització del conflicte nacional com la que es produeix actualment, ja que l’obligaria a definir- se i això en un sentit o en un altre deixaria descontenta una part de la seva base social. Així, tot i que cal dir que les enquestes tendeixen a sobrevalorar aquest espai, es constata que, darrerament, entre el seu electorat hi ha una majoria que optaria per la independència (aproximadament un 60%) en cas que es convoqués un referèndum d’autodeterminació, però encara hi ha un percentatge que pot oscil·lar entre el 20% i 30% que hi votaria en contra, a més a més dels indecisos.

Però n’hi ha més: si passem de la base social a la militància es pot constatar que dintre tant d’ICV com EUiA hi ha veritables unionistes espanyols (per exemple, Joan Herrera o Celestino Sànchez, cap visible dels Iaioflautes). Una anècdota del passat congrés d’EUiA (el 3 de juny concretament) és reveladora en aquest sentit: en una votació d’una ponència que parlava de la independència com «una via vàlida» n’hi va haver més d’un que va manifestar la seva oposició xiulant.

Per intentar cohesionar aquest espai pel que fa a la qüestió nacional, ICVEUiA ha fet bandera d’un federalisme inassolible (perquè un no es pot federar amb qui no vol) i, sense abandonar-la, enels darrers mesos hi ha hagut un pronunciament favorable a exercir el dret de decidir. Repassem aquest itinerari.

Dos mesos després de la manifestació del 10 de juliol, el 8 de setembre, Joan Herrera va fer una conferència amb el
títol»Som una nació, tenim dret a decidir. Federalisme», que és una antologia de l’idealisme en què es mou la coalició respecte a la qüestió nacional. Aparentment s’hi feia un pas a favor de dret a decidir, però en realitat s’apostava per la vella i quimèrica fórmula federalista de sempre.3 Per començar es feia una lectura autonomista de la manifestació, que contràriament al que afirmava Herrera havia estat un clam per la independència no pas a favor de l’»autogovern» (paraula que implica en si mateix que per sobre hi ha el veritable «govern»).4 En aquesta conferència
l’opció independentista era presentada sempre negativament amb termes com «fugida endavant», «divideix» (típic argument de l’unionisme) o «maximalisme».5

Tot i que s’hi reconeixien les dificultats de reeixir-hi (el vot contrari del PP i el PSOE), la proposta que presentava Herrera
passava per reformar la Constitució espanyola i associar el dret a decidir a l’opció federal. Fins i tot ni s’hi contemplava la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació amb una orientació independentista:
- En segon lloc, per què no convocar ja un referèndum d’autodeterminació? Per què no la via independentista?
- La resposta és òbvia. Perquè creiem que la solució federal és la millor, perquè respon millor a la Catalunya real, a la pluralitat de sentiments identitaris dels més de set milions de catalans i de catalanes, perquè no divideix la societat sinó que suma.

A la fi del mateix any, la revista El Temps va elaborar un llistat dels i les diputats/des independentistes del Parlament
demanant-los-ho directament o recollint-ne les posicions polítiques sobrela independència, i dels 10 d’ICV-EUiA només Dolors Camats afirmava ser independentista, encara que no s’estava de declarar que «em sento còmoda amb el federalisme que defensa ICV-EUiA, dins el qual Catalunya podria ser un estat propi.Però ara no és el moment de fer una consulta.»

Dos anys més tard, poc abans de la gran mobilització de l’11, Herrera va anunciar que la coalició incorporava el
dret de decidir al seu programa com «la manera de resoldre, en un sentit o altre, el conflicte amb l’Estat». Després de la Diada, al Programa Marc de la coalició s’hi deia: «ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit europeu, depenent de la voluntat de pacte de l’Estat i de la lliure decisió de la ciutadania de Catalunya.»

A més de ser fals que ICV-EUiA hagués reivindicat fa temps la construcció d’un Estat propi amb diferents alternatives,6
cal parar esment en el fet que, com per a CiU, la paraula independència continua sent un tabú per a la coalició encapçalada per Herrera, de manera que ni apareix explicitada entre les opcions a decidir (suposem que s’hi refereix l’eufemisme «ser present directament en l’àmbit europeu»). I si llegim el que es diu més avall d’aquest Programa Marc, en cap moment s’abandona l’ensomni federalista, que és la proposta que es desenvolupa al programa.
En realitat, es concep l’exercici de  dret a decidir com una tàctica que obligui l’Estat a cedir i a adoptar una relació bilateral amb Catalunya:

«Per nosaltres el federalisme català i l’independentisme no són adversaris, perquè comparteixen l’objectiu d’exercir el
dret a decidir. L’adversari comú és el centralisme.

[...]

Tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error, la negociació i el pacte sempre sónvies raonables per resoldre els conflictes nacionals, si és que les dues parts en tenen voluntat.

I rebutjar la possibilitat de plantejar la sobirania plena també és un error perquè difícilment l’Estat acceptarà una
proposta de pacte federal si no és en el marc d’una forta mobilització que reclami la sobirania.»

Després de repassar aquest periple, es pot dir que, com CiU, ICV-EUiA ha hagut d’acceptar a contracor la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. I ho ha hagut de fer perquè, com CiU, s’ha vist superada pels esdeveniments, per la mobilització. Ara bé, malgrat aquest avenç, encara es mou en l’ambigüitat més absoluta pel que fa a l’opció per la qual apostarà. De fet, oficialment en cap moment ha abandonat el quimèric federalisme. D’altra banda, el silenci d’Herrera a la pregunta de què votaria en aquest referèndum revela la seva incomoditat i la de la coalició en aquest context d’agudització del conflicte nacional.

Això vol dir que aquesta coalició difícilment avançarà cap a posicions independentistes per motu propio, sinó que
ho farà sempre a remolc de la mobilització popular. Per aquesta raó, caldrà combatre implacablement els dilacionistes d’esquerres i el seu argumentari antiindependentista, que desgraciadament ha estat assumit en alguns moments per determinats membres de l’Esquerra Independentista.
Així, un dels arguments preferits d’aquests neolerrouxistes és dir que per aconseguir una Catalunya independent de dretes (ja no diguem els Països Catalans), no paga la pena. Aquest plantejament obvia d’entrada l’oportunitat històrica que ofereix una ruptura política a l’esquerra de debò, a més del fet que a l’Estat espanyol governen les dretes (ja sia amb el PP o amb el PSOE) i que aquest Estat ens espolia econòmicament, cosa que afecta directament les classes
populars catalanes.

Per tant, en la conjuntura actual és tan important desemmascarar tant els dilacionistes de dretes com els d’esquerres, reformistes o no. Cal dir ben clarament que no n’hi ha prou de defensar el dret a l’autodeterminació en genèric sense concretar-hi terminis (com ha fet el PCC des dels anys 80) i sense apostar per la independència. Ara i aquí endarrerir el procés o proposar el federalisme, que és contradictori amb l’independentisme, és contrarevolucionari. A més, aquest dilacionisme endarrereix també una necessitat urgent en el procés de lluita per la independentista: aglutinar esforços cap a la creació d’un pol popular i d’esquerres, que esdevingui una veu nítida i clara en defensa d’un model al servei de les classes populars, que garanteixi els drets bàsics i que s’encamini cap a una democràcia autèntica.

1. Cal recordar, però, que les retallades van començar amb el Tripartit i la coalició no va sortir del govern.

2. L’endemà, va repetir aquesta idea a l’entrevista que li van fer al programa Els Matins.

3. «En definitiva, l’objectiu d’ICV-EUiA és que Catalunya esdevingui Estat, en el marc d’un Estat federal plurinacional.»

4. «Després, tenim, d’una banda, la manifestació del 10 de juliol, que trenca aquest esquema. La presència d’un milió de catalans i catalanes un calorós dia d’estiu va posar en evidència que la majoria de la societat catalana no accepta la sentència, que no es resigna ni es conforma amb l’autogovern tal com ha quedat després de la sentència. I que potser les coses no tornaran a ser ben bé com abans.»

5. «El conflicte cal situar-lo entre Catalunya i l’Estat, no a dins de la societat catalana; per això cal buscar el mínim comú denominador. Per això és important defugir tant la resignació com el maximalisme, i cal evitar tant un autonomisme de curta volada com les fugides endavant que no ens porten enlloc.»

6. ICV-EUiA havia revindicat un Estat propi dins una Espanya plurinacional (fi de l’acudit), a partir d’un procés impossible de reforma constitucional. A més, al número de la revista El Temps (desembre de 2010) esmentat més amunt, Jaume Bosch afirmava que convocar una consulta independentista en aquesta legislatura «seria un error gravíssim, a més de ser impossible i inconvenient» i que «no votaria ni sí ni no; m’abstindria.»