El passat 23 de gener el Parlament de Catalunya va aprovar per amplíssima majoria l’anomenada “declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, impulsada pel govern CiU-ERC, i amb el suport explícit i incondicional d’ICV-EUiA. La CUP-Alternativa d’Esquerres va optar per avalar i donar suport a la proposta, dividint el vot dels seus tres representants a la cambra, amb un vot afirmatiu i dues abstencions: Un sí clar però crític. Personalment m’agradaria parlar més aviat d’un sí amb matisos.
El fet de traduir el sentit crític i aquests matisos en dues abstencions va provocar reaccions crítiques per part de molts sectors de l’independentisme. Reaccions legítimes i més que comprensibles tenint en compte el moment polític actual, on l’independentisme mica en mica va obrint camí cap a l’exercici del dret a decidir i la consecució de l’estat propi, i s’albira un horitzó en que, sempre segons el govern CiU-ERC, el poble de Catalunya aspira a decidir d’alguna manera el seu futur.
En aquest sentit, ara que les aigües han tornat a una relativa calma, m’agradaria fer algunes apreciacions sobre l‘anomenat sí crític i el sentit del vot de la CUP-AE. La CUP, com a organització independentista i d’esquerres, comparteix sense fissures el dret del poble català a decidir el seu futur. Ho comparteix perquè creu que cal decidir sobre tots els aspectes de la vida, des de la nostra relació amb els estats espanyol i francès fins a la submissió o no als valors de la unió europea i l’obediència a la troika dels mercats i de la banca.
La declaració de sobirania del poble català promoguda pel ‘’pacte’’ CiU-ERC-ICV-EUiA suposa, sens dubte, un pas endavant per reconèixer l’exercici de l’anomenat dret a decidir i, com a tal, un pas endavant cap a la ‘’possible’’ consecució de l’estat propi. I remarco la paraula ‘’possible’’, ja que aquesta no és una declaració independentista, és una declaració que reconeix la necessitat i la capacitat del poble català per encarar el seu futur lliurement. Cal recordar també que el Parlament de Catalunya ja ha aprovat diverses resolucions favorables a l’autodeterminació sense que cap d’aquests gestos hagi servit absolutament de res. Com sempre, manca de voluntat dels partits dels governs de torn. Cal tenir present que ja fa més de trenta anys que els tres partits que han pactat la declaració de sobirania han governat junts, per separat o amb altres grups en totes i cadascuna de les legislatures, gaudint d’àmplies majories i majories absolutes. Val la pena recordar-ho, sobretot ara que alguns volen donar lliçons d’independentisme i autodeterminisme.
Malgrat tota la desconfiança vers els impulsors de la declaració de sobirania (sobradament justificada si tenim memòria històrica recent) crec fermament que cal donar-hi suport, tal com ha fet la CUP-AE. Més enllà de la manera de fer visible l’esperit crític del vot a la declaració de sobirania crec enormement important qüestionar i posar sobre la taula alguns aspectes que els partits partidaris del sistema no tenen a la seva agenda: contemplar obertament i sense eufemismes els Països Catalans, tenir en compte la base popular del moviment favorable a la independència (que és qui ha fet la pressió que ha motivat el gir sobiranista del govern) i contemplar la desobediència institucional com a eina per exercir lliurement el dret a decidir. Curiosament, tot i l’engany premeditat del suposat procés negociador de CiU-ERC per incorporar altres propostes i buscar un suport ampli, cap d’aquest matisos fou inclòs al redactat de la declaració de sobirania. Amb declaració o sense, suposo que a ningú no se li escapa que l’estat espanyol no acceptarà mai cap marc legal ni democràtic per solucionar la qüestió catalana. En aquest sentit, no contemplar la desobediència civil impulsada des del propi Parlament (òrgan on resideix la sobirania del poble català) em sembla una rebaixa enorme, que podria posar en escac i mat un suposat referèndum (sense data i sense pregunta encara, per cert) transparent i democràtic.
Crec que cal tenir molt clar l’objectiu pel qual la CUP-AE és al Parlament. La CUP no es va presentar a les eleccions per fer seguidisme de la manera de fer dels partits professionals acomodats en el sistema capitalista parlamentari. El projecte polític de la unitat popular representa un moviment polític ampli i desacomplexat. La CUP qüestiona molts esquemes prefixats i planteja molts punts de vista que des de ja fa molts anys han estat oblidats i sistemàticament obviats per les grans maquinàries professionals dels partits catalanistes, independentistes i de l’esquerra tradicional. En aquest sentit començar un procés, que alguns ja cataloguen d’històric, cap a l’estat propi amb renúncies tant importants com que les comentava anteriorment crec que és, com a mínim, qüestionable. Per això la CUP, segons el meu punt de vista, ha d’aportar una sèrie de matisos que van molt més enllà de declaracions més o menys simbòliques pel dret a decidir. L’objectiu polític de la CUP crec ha de ser, entre d’altres, el de garantir que aquesta proposta no es quedi precisament en això, una simple declaració d’intencions, i que s’executi definitivament l’exercici del dret a l’autodeterminació: amb un referèndum amb data, d’una una sola pregunta (independència si o independència no) i de caràcter vinculant, on el Parlament acati i posi en marxa (en cas de que el poble així ho decideixi) el procés cap a l’estat propi.
La CUP precisament aporta això, els punts de vista i els matisos que han de permetre catapultar les propostes polítiques en benefici de la majoria social del poble català.